El Jordi Costa Sistach (Sec) és conegut per haver estat membre de Strombers, però la seva relació amb la música va molt més enllà. De fet, assenyala que el lligam es remunta a la infantesa, des de les cançons de bressol a les que sonaven a la ràdio en els viatges en família, o les primeres que va tocar com a adolescent en bandes. El gironellenc ha convertit aquesta connexió amb el cant, i en especial l'activitat coral, en una metodologia que desenvolupa amb diferents propostes destinades a fomentar el benestar individual i col·lectiu. És el cas, per exemple, dels Grans Encants, que han arrencat la quarta edició.

Quan comença a explorar els formats que ara s'ofereixen a Canta?
El dia que jo decideixo deixar Strombers, començo a treballar psicològicament per valorar quina neteja he de fer a la vida. Sentia que havia de posar ordre en coses que jo no sabia ni com agafar, i vaig tenir la sort de trobar una psicòloga molt maca que em va ajudar molt a treure les capes d'aquella ceba. Encara en l'època de Strombers, feia classes de cant i tallers de cant en grup. Aleshores, quan vaig haver fet endreça, em vaig quedar només amb el cant en grup. D'alguna manera, vaig deixar la faceta de la música com a espectacle d'exhibició i vaig sentir la necessitat de cantar amb la gent més que per la gent. I en aquest context, els Encants, que eren aquests els tallers de cant en grup, van passar a tenir molt sentit i hi vaig apostar plenament.

Com va sorgir la primera experiència dels Encants i com s'ha transformat?
Ja fa 18 anys que faig els tallers dels Encants. La primera experiència sorgeix quan feia classes de cant individual i amb les vivències en un grup de cant a cappella. Vinculant una cosa amb l'altra, no només vaig pensar que era una activitat entretinguda i gratificant, sinó que també em permetria guanyar-me millor la vida perquè podria tenir més alumnat a la vegada. A mesura que vaig anar avançant, vaig veure que com més a la meva feia les coses, més bé m'anava. Així que vaig decidir fer més cas a la intuïció, utilitzant la meva tècnica i llenguatge musical per preparar jo els arranjaments, però que la gent no s'hi hagués de relacionar. Vaig poder anar perfeccionant aquesta metodologia amb la participació de la gent que. Lluny de les partitures i la tècnica vocal, consisteix a fomentar l'escolta i repetició de melodies, com es feia en la tradició oral. I d'una cosa tan senzilla i que s'havia fet tota la vida, he pogut professionalitzar-me en un nou àmbit. La finalitat és treballar i recuperar la que per mi és l'activitat humana, social i vital i la més potent de la que disposem: cantar en grup.

"Lluny de les partitures i la tècnica vocal, consisteix a fomentar l'escolta i repetició de melodies, com es feia en la tradició oral"

Per què creu que s'ha perdut el costum del cant coral i popular?
Crec que hi ha diversos motius. Un és perquè el model de vida ha canviat. Ara tenim ràdio, televisió, mòbils, tauletes, Spotify, YouTube… Tenim molts elements d'oci i de distracció a l'abast que abans no existien, i per això la gent es distreia cantant. La vida moderna ens porta a no tenir temps, o creure que no en tenim. I això, sumat a altres factors, ens situen la música només des del prisma de l'observador i fa que no la utilitzem d'una forma proactiva com abans es feia. També hi ha un altre element i que potser no hi donem importància, que és la virtut que tenim els humans per portar les activitats que són molt bàsiques a un espai professional. Tendim a explotar-les, a conèixer-les molt bé i a sistematitzar-les per crear un paradigma educatiu que ho converteix tot en activitats d'elit.

A què fa referència quan parla d'activitats d'elit?
A mi m’agrada utilitzar com a paral·lelisme la cuina, que fins fa 40 anys ni es plantejava que es pogués portar al nivell que es troba en l'actualitat. És un sector amb un estatus molt alt en l'imaginari social. Doncs cantar està a les clavegueres d'aquest ordre. Quan jo canto, la gent pensa: es distreu, és un complement, ho fa per passar l'estona. Llavors, trobo que tendim a professionalitzar molt les coses, i això està molt bé, però ens oblidem de tot el que no està dins d'aquesta elit. Ens oblidem que fer-nos un biquini o uns macarrons a casa és perfecte, o que jugar futbol amb els amics i acabar masegats és fabulós perquè assumim que aquest esport és només acadèmia, pissarra i tàctica. 

Aleshores, creu que aquesta idealització també es viu en la música?
Absolutament. Amb el cant passa el mateix: l'hem acorralat a les escoles i als escenaris, i ens creiem que el seu objectiu és l'exhibició. Això fa que s'aixequin murs envers el cant que provoquen que la gent no vulgui entrar en aquesta activitat. Penso que és important plantejar-ho, perquè s'ha demostrat que el principal botxí dels oficis de la infància com cantar o dibuixar és l'exposició de la persona a l'hora de fer-ho. L'escenari està molt bé, però no està fet per tothom, i això ens fa desconnectar d'aquesta activitat. I cantar és molt més que l'espectacle. És una activitat social i humana vital. Ens hem oblidat que cantar és un joc, però els avis i àvies ens ho recorden a cada sessió dels Grans Encants.

"Hem acorralat el cant a les escoles i als escenaris, i ens creiem que l'objectiu de cantar és l'exhibició"

Quins beneficis tenen els formats que despleguen des de Canta?
Cada experiència en té un de diferent. Tenim formats que són molt lúdics i altres que són molt terapèutics. Realment, cantar en si és terapèutic, però n'hi ha alguns com els Grans Encants, que ajuden la gent gran a combatre el sentiment de soledat i a recuperar la vitalitat associada a les cançons; o els Encants Oncologia, que juntament amb la psicooncòloga Mariona Vilaclara, treballem aplicant teràpies de psicologia d'última generació per crear una intervenció en què, paral·lelament al taller, avaluem un seguit d'aspectes. De fet, estem creant un estudi per demostrar els beneficis del cant en grup en persones que pateix càncer: com ajuda amb la percepció del dolor, amb l'estat d'ànim i amb les relacions socials. Les altres activitats també funcionen molt bé pel que fa al punt de vista de la interacció social o del sentiment de pertinença al teu entorn. En definitiva, crec que hi ha molts elements en què ens beneficiem cantant.

Avui ha engegat la quarta edició dels Grans Encants. Com han evolucionat?
Al Berguedà es fan coses absolutament espectaculars, i crec que els Grans Encants en són un molt bon exemple. Vam començar fa quatre anys en tres municipis, en un projecte que s'ha fet sempre de la mà del Consell Comarcal i Canta. Però s'ha convertit en una iniciativa en què intervé tota la xarxa social, institucional i sanitària del Berguedà, a més d'agents voluntaris i alguns estudiants. Ara ja som tres músics de la comarca que hi treballem, la Laura Luceño, el Kiwi i jo. I també hi estan implicades persones com la Rosa Genovès i la Mariona Vilaclara. A mi m'agradaria defensar el projecte perquè molta gent pensa que anem a distreure la gent gran i no, és molt més que això. S'està creant una xarxa amb molt potencial perquè això tiri endavant, perquè que totes les persones vinguin i participin suposa un gran esforç que només passa perquè tota aquesta comunitat del Berguedà funciona. A més, és un format que té tot el sentit del món amb la gent gran perquè són l'última generació de la nostra societat que ha cantat molt a la seva vida, i per això les cançons tenen un vincle emocional molt potent. I quan recuperen aquesta cançó i la canten, no només en recorden la lletra, sinó que els trasllada a l'experiència i la vitalitat associada.

Quines cançons són indispensables en el cançoner dels Grans Encants?
N'hi ha un parell que em venen al cap. Per exemple, quan preparàvem la primera edició dels Grans Encants, vam anar amb la Rosa a visitar l'Hospital de Dia Psicogeriàtric de Berga. Els vam explicar el projecte a la Lídia i l'Eulàlia, les responsables, i també vam estar parlant amb els usuaris. Ens vam trobar la Dolors, una dona molt activa que quan li vam haver demanat quina cançó escolliria, ens va demanar si coneixíem Camino verde. Jo no l'havia sentit en la vida, però en el moment que ella la va començar a cantar, la resta d'usuaris, que cadascú estava fent la seva, es van enganxar. Se'ns van posar els pèls de punta. Una altra que tinc molt present va sorgir a la residència de Bagà. Allà vam conèixer la Leo, que havia sigut la bibliotecària d'aquí a Berga i a través d'ella vam establir contacte amb el Llorenç, una eminència de la Fia-Faia. Vam fer molt vincle amb els dos i, en el cas del Llorenç, ens va demanar La fadrina va a la font, perquè ell la cantava amb la seva dona. I cada cop que cantàvem aquesta cançó, se li notava la il·lusió als ulls. 

"En el moment que va començar a cantar 'Camino verde', la resta d'usuaris, que cadascú estava fent la seva, es van enganxar. Se'ns van posar els pèls de punta"

I quines cançons actuals creu que seran les que cantarem d'aquí a uns anys?
Doncs no ho sé. Dependrà de cadascú, segons les quines hagi cantat. Les cançons les memoritzem quan les hem cantat, quan les escoltem o ballem no tant. Et diria alguna de Txarango o alguna de Barricada, a més de nadales o fins i tot l'himne del Barça. De fet, es canten poques cançons, així que haurà de ser la quina cada persona canta al cotxe o a la dutxa i que se sap de memòria. Això és important, perquè si l'has cantat ha sigut alguna cosa per tu a la vida. Aquestes són les que ens quedaran.

Quins projectes vol treballar de cara al futur?
D'entrada, he de dir que hem fet realitat la pàgina web de Canta, que és el lloc on s'agrupa tot el meu univers creatiu i on la gent pot veure tot el que faig. Això ja és la consolidació d'un propòsit que tenia. Ja mirant el futur, ens agradaria poder explorar molt més els Encants Salut. Estem veient que l'impacte de cantar en grup a través de la nostra metodologia és molt rellevant, sigui gent gran com amb els pacients oncològics, que són les dues branques que treballem. Però també voldríem poder explorar altres àmbits de la salut. En aquest sentit, seria fantàstic trobar finançament, perquè tota la investigació que estem fent sobre aquest impacte del cant en la salut l'estem fent amb molt pocs recursos. I una altra il·lusió molt gran seria recuperar el Sing Sang Sung. És una iniciativa de cantades massives que ens havia permès fer cantar 2.000 persones alhora. És un projecte molt catàrtic i potent, i hi creiem molt, però com que tenim tanta feina, encara no trobem el moment per reprendre'l.