Com Príam, que després d’haver tingut cinquanta fills, dinou d’ells de la mateixa dona, i perdre el darrer, va besar les mans homicides d’aquell semidéu anomenat Aquil·les que li havia matat; l’Ahmed, un home d’escassos recursos, però un gran cor i poques llàgrimes, va seguir anant cada dia a la mina que s’havia empassat el seu fill, tot i ser conscient que, fent-ho, la seva feina infrahumana continuava enriquint al mateix amo que havia condemnat el seu hereu, en ignorar, sense cap mena de rubor ni remordiment, aquelles mínimes condicions de treball que ho haurien evitat.

Per què? Doncs perquè, a diferència de Príam, l’Ahmed tenia els seus dinou fills de la mateixa dona encara vius, i havien de menjar.

I és que, tant se val si és a la Ilíada d’Homer, en una república bananera disfressada de democràcia, en una democràcia bananera que mantén monarquies obsoletes i corruptes, als prostíbuls de les nostres ciutats tan modernes i dignes, o a les oficines climatitzades de la majoria de multinacionals que ens governen la vida; els homes i les dones seguim besant les mans ensangonades dels assassins de la nostra civilització per, única i exclusivament, reconfortar-nos abraçant el seu cadàver.