L'ós li va demanar a la formiga si es volia casar amb ell. Se n'havia enamorat de veure-la, discreta i elegant, passant sempre atrafegada treballant.

La formiga, coqueta, va parpellejar fent moure les seves llargues i negres pestanyes com les ales d'un colibrí, i li va respondre que no podia ser, que era antinatural i que la seva relació i les seves relacions eren impossibles. Però l'amor que el bon ós sentia per ella el va fer insistir, advocant per la possibilitat d'una relació sense unes relacions a les que ell estava disposat a renunciar, si així podia estar amb ella eternament.

La formiga, des del palmell de la mà d'ell, el va voler fer aixafar de peus a terra, fent-li veure que era un mascle i tenia (i tindria) unes necessitats copulatives que, malgrat tot el seu amor, un dia no podria refrenar i l'obligarien a unes infidelitats que, potser, ella no podria suportar. Això sense tenir en compte que ella tampoc era de pedra i que ell, malgrat les seves dimensions, mai la podria satisfer. Però l'ós va replicar, ofès pel dubte, i va defensar que la mida no importa, que el que és important és la sensibilitat; jurant-li que, si allò havia de ser el problema, estava disposat a deixar-se castrar. Però aquella tampoc era una bona solució, va insistir la formiga, perquè a ella, un dia, el seu rellotge biològic li demanaria una parella per poder procrear i...

En escoltar aquest últim raonament, l'ós es va distreure un moment perquè li va venir al cap un acudit que feia temps li havien explicat. Va riure per sota el musell i la formiga li va preguntar què era el que li havia fet tanta gràcia. Ell li va respondre que res i ella va inquirir-lo dient-li que sí que començaven bé, si abans de decidir-se ja tenien secrets. Però ell es va defensar excusant que no era res important... i ella va contraatacar amb què, així, encara amb més raó... i ell es va veure obligat a explicar-li que era un acudit... i ella li va dir que, si era així, que l´'hi expliqués... i ell va resistir-se objectant que, potser, no li faria gràcia... i ella va tallar-lo assegurant-li que, en això, tenia tota la raó i que res d'allò tenia cap gràcia... i ell li va implorar que no s'enfadés, que ja li explicava... però ella, llavors, li va contestar que ja no el volia saber... i ell va murmurar que no entenia res... però ella el va sentir i li va dir que, efectivament, aquest era el problema, que ell no entenia res... i ell va suplicar-li que, va! que no s'enfadés... i ella va remugar que ja n'estava d'enfadada... i ell li va demanar que el perdonés... i ella va respondre que se n'anava al formiguer, que ja era tard i tenia molta feina a casa. Ell li va dir que s'esperés un moment i en parlessin... i ella, marxant, li va somicar que ja no hi havia res per parlar... i el va plantar.

Aquella nit, la formiga, maleint el seu femení orgull, va plorar lamentant tot el que havia passat... mentre l'ós, que encara no havia entès res, va sortir a prendre uns espirituosos de mel al bar amb els amics.
 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.