Resident al Berguedà però manresana d’origen, Núria Picas ja és una celebrity del món de l’ultratrail. Amb victòries a proves d'abast internacional com la Cavalls del Vent (actual Ultra Pirineu), UT Mount Fuji, TNF 100 Australia i Transgrancanària, és reconeguda a tot arreu. És el preu a pagar per arribar tan amunt.

Però, en canvi, poca gent sap que la Núria Picas va treballar com a mosso d’Esquadra i que una caiguda quan escalava li va fracturar l’os astràgal del peu esquerre. Una lesió tan greu que la doctora va ser clara: “Córrer com fins ara no penso que puguis tornar a fer-ho”. Aquesta i altres confidències s’expliquen al llibre Córrer per ser lliure (Columna Edicions), presentat per la mateixa corredora ahir al vespre a la Casa del Llibre de Barcelona.

Moltes victòries i algunes altres oportunitats

En una sala plena, l’acte el va conduir el presentador del programa Ultraesports de Rac1, Raül Llimós. Durant una hora, la corredora i el periodista van conversar de forma fàcil i distesa sobre tot tipus de temes. El primer i més recent, la tercera posició a l’Ultra Pirineu, un resultat que Picas va valorar positivament: “Em vaig prometre que no aniria ràpid. Guanyar hauria estat la cirereta del pastís, però el pastís me’l vaig menjar igual”.
 
Arribar tercera a la plaça Porxada de Bagà va suposar molt més que un podi: es va deslliurar després de la crisi física i mental viscuda a l’Ultra Trail del Mont Blanc. “Després de la cursa estava buida. No tenia ganes de córrer. Però em vaig recuperar anant a Montserrat, Pedraforca… llocs on m’hi sento com a casa. Crec que les derrotes les has d’afrontar com a oportunitats. És el que vaig fer” relatava Picas.

El llibre, l’UTMB, l’expedició al Nepal, les eleccions catalanes… Picas va definir com un “any complicat” aquest 2015. Perquè a banda dels projectes esportius, la manresana es va comprometre amb el procés sobiranista adherint-se a la candidatura de Junts pel Sí: “Crec que els resultats han estat molt bons però sembla que alguns ens volen tapar els ulls i fer-nos creure que no ha estat així”. I va anar més enllà: “El nostre país està fent una ultra des de fa 300 anys i com a mínim jo en començo a estar cansada”.

Una retrospectiva del passat per encarar el futur

“Crec que és positiu no oblidar mai el passat i aprendre’n per actuar millor en allò que t’ha de venir”. Amb aquesta filosofia, Picas va repassar alguns dels reptes que li venen pròximament. La campiona del món d’ultratrail tancarà la temporada a l’illa de Reunió, amb la Diagonale des Fous (164km). Picas va comentar entre riures que allà es trobarà amb Rory Bosio, la corredora que l’ha privat d’endur-se encara la victòria a l’UTMB i, respecte a la prestigiosa prova francesa, va confirmar que ho tornarà a intentar el 2016.

Sense deixar cap tema en el tinter, Llimós i Picas també van comentar l’expedició al Nepal, de regust amarg. La catalana va assegurar que intentarà tornar a l’Himàlaia la tardor de l’any vinent, això sí, sense Ferran Latorre. Però si una cosa va quedar clara és que Picas ha quedat enamorada del Nepal, “el país dels somriures”.

Precisament, va ser a les cabanyes de bambú nepaleses on va escriure vàries de les pàgines d’aquest Córrer per ser lliure. Però no només allà. També a l’illa grega de Kàlimnos, on va anar a escalar, i sobretot al seu Berguedà.

Altres frases destacades de Núria Picas:

“De la mateixa manera que hi ha gent que es pensa que Andorra és un carrer amb botigues, n’hi ha que creuen que Montserrat comença i acaba al monestir”.

“No ho sé si guanyaré o no l’Ultratrail del Mont Blanc, però sí crec que puc fer-ho amb 24h 30 minuts”.

“Les cames i el cap són molt importants en una cursa, però també el cor”.

“Després del terratrèmol del Nepal, em va arribar a trucar l’Ana Rosa Quintana”.

“En una marató d’asfalt vaig avançar el Luis Enrique: el pobre portava una pàjara descomunal”.