Avui he vist una dona que jugava amb un nen. Tots dos tenien la mateixa edat i pujaven l’escala de l’institut que els portava a la classe de primera hora del matí. Ella li feia pessigolles des del darrere i ell es regirava sobreactuant l’enuig que creia havia d’impostar pel tracte infantil amb què la seva companya el posava en evidència enmig d’aquell volcà d’hormones en erupció.

Quan van arribar a l’aula, la noia li va fer una última befa, a la que el jove va respondre amb un improperi desmesurat que va ser recriminat per la majoria de les companyes i, fins i tot, per algun dels seus amics que no eren capaços d’entendre què li passava.
 
Un cop tothom es va haver calmat i el professor de física, que s’esperava pacientment netejant-se les ulleres amb el cul repenjat al cantell de la seva taula, va poder començar a repassar els exercicis que el dia abans havia manat per fer a casa; ella es va submergir immediatament en aquells problemes de corbes que se li resistien, mentre ell no podia emergir d’aquelles altres corbes que li causaven tants problemes i a les quals no es podia resistir. I és que, malgrat fos conscient que aquesta edat els nois i les noies maduren a velocitats dolorosament descompassades, quan la veia i la tenia a prop, no podia evitar que el seu cor s’accelerés descontroladament i que la seva força de voluntat per seguir la classe es veiés atropellada per la força del desig que acostuma a circular sempre en sentit contrari.

Corbes, velocitats, acceleració i forces que no es poden calcular amb cap fórmula matemàtica, i que demostren que la física mai no ha estat, ni serà, una ciència exacta.