Quan em vas picar l’ullet, la primera vegada, em vaig girar per veure a qui anava dirigida aquella insinuació tan directa i descarada, però no vaig saber veure a ningú més que no fos jo al voltant d’on m’asseia a prendre’m el tallat, com cada tarda.

Després que la dona em deixés per anar-se’n amb un mariner que havia conegut navegant per internet, em vaig acostumar, en havent dinat, a baixar al bar de sota a casa per trobar-me amb altres com jo que no sabien on dar-la. Però aquell dia estava sol i, des que tu vas entrar i et vas asseure amb la teva amiga un parell de taules més enllà, ja no vaig poder apartar la mirada de la teva fesomia excepcional, de tan natural com era; de la teva rialla de cristall, que dringava alegre i feliç per damunt del soroll habitual d’aquell espai de trobada, i dels teus cabells ondulats i vermellosos que no paraven d’oscil·lar amunt i avall de les espatlles, com llengües de foc que s’esforçaven, però no aconseguien, arribar a llepar i encendre aquelles sines voluptuoses que s’insinuaven per l’escot mesurat d’aquella brusa afortunada.

Per això, quan em vas picar l’ullet una segona vegada, la testosterona que tenia reprimida de tants mesos d’ensopiment i autoestima enfonsada em va inundar el torrent sanguini, com la lava que finalment esquerda la roca, despertant un volcà adormit que tot ho arrasa. El cervell, devastat per aquesta erupció inesperada, no va ser capaç d’activar cap senyal d’alarma, i jo, embogit per una síndrome d’abstinència latent que no tenia identificada, vaig agafar el meu tallat i -impacient, però convençut- vaig venir i em vaig asseure amb vosaltres.

No vas saber dissimular la sorpresa ni que la meva presència, a part d’impròpia, et resultava fins i tot desagradable. Em vas preguntar què feia, em veu increpar pel meu desvergonyiment masclista i llefiscós i, mentre em precipitava altre cop per l’abisme del menyspreu, només vaig poder balbucejar una disculpa confusa i una excusa inconcreta sobre les teves picades d’ullet… I allò va ser el principi del final.

Vas riure. Vas riure molt, i molt fort. El dringar del teu somriure anterior es va convertir en trencadissa, i aquella trencadissa se’m va clavar, com una pluja de vidres, al cor i a la consciència. 

Et reies de mi, i ho feies a la meva cara, tractant-me d’idiota, sense poder parar, rient i rient i rient-te de mi, de mi, de mi, que no t’havia fet res, que ni em coneixies ni en sabies res. Et reies de mi, i no podies parar, i tothom se n’encomanava, i tothom reia, i tothom es reia de mi, i jo queia i queia i queia, i m’enfonsava, encara més i cada cop més, en la merda més espessa, fastigosa i pudent d’aquesta merda de món que, una altra vegada, se’m cagava a la cara.

Reies, sí. Reies i reies. I reies i reies, fins que vas parar de riure i, amb un posat de bona nena insultant, de tan pueril com poc creïble, et vas recrear en el teu desdeny, explicant-te en veu ben alta perquè tot el bar ho sentís i la humiliació fos encara més cruel, pública i despietada: tenies un tic de naixement que, tot i que pogués semblar absurd per tal com érem tots dos, havia d’haver estat la causa d’aquella confusió tan poc afortunada. 

Quan vas acabar, em vas somriure i, desafiant, em vas fer una tercera picada. I jo, amb el tallat ja ben fred a la mà, et vaig arrencar l’ull amb la cullereta.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.