Quan jo encara anava d'un colló a l'altre del meu pare, ella ja feia moltes primaveres que se submergia en l'univers les nits de lluna nova. S'enfonsava a pulmó i nedava amb els estels fugaços que competien per no arribar enlloc, i seguia el Camí de Sant Jaume entre asteroides simpàtics que flotaven en la llet d'aquella via per la que no circulava cap tren.
Ens portàvem molts anys i no hi havia res als nostres dies que ens hagués conduït l'un a l'altre. No compartíem res, ni lloc ni moment, ni passat ni present... res. I tanmateix, una nit de lluna vella ens vam trobar explorant els cràters i els oceans del nostre estimat satèl·lit i, sense veure'ns ni tocar-nos, no ens vam separar mai més.
X![]() |
![]() |