Quan Jesús li va preguntar al seu pare d'on venien els nens, Sant Josep es va enganxar un dit amb el xerrac.

"... càsum la mar salada!", va exclamar-se en hebreu. Una expressió molt típica d'aquelles contrades, pel Mar Mort que tenen allà a la vora.

El bon fuster va córrer a netejar-se la sang a la font que rajava fora la plaça, just davant de casa. Per un moment, el dolor li va fer marxar del cap la qüestió que se li acabava de plantejar. Però quan va tornar cap al taller i va trobar-se el nen plantat al mateix lloc on l'havia deixat abans de sortir, amb els ulls brillants de curiositat i el posat inconfusible de no marxar d'allà sense la resposta que hi havia anat a buscar, un pànic irracional el va paralitzar.

"Quina era la pregunta?" El seu cos era incapaç de bellugar-se, però al seu cap els dubtes rebotaven d'una banda a l'altra.

"Què li explico?" No podia articular paraula, però igualment intentava trobar alguna evasiva suficient al calaix aquell de la memòria que havia tancat quan li va florir el bastó, i on tenia tot l'argumentari d'excuses masculines poca-solta que incorpora de sèrie el cromosoma Y.

I va passar una cigonya... 

Però no. No es va inventar aquella absurda història de París. Bàsicament, perquè París encara no existia i perquè Jesús era molt espavilat i no s'hauria empassat una trola com aquesta.

A veure, potser la situació fa gràcia, però la circumstància d'aquell home, en aquell moment, era ben incòmode, no us hi volguéssiu pas trobar. El tema del sexe i la procreació, la còpula i tots els tabús que arrossega, o la imatge poc edificant que suposa per a un fill imaginar-se la seva mare escamarlada de panxa enlaire i el cul blanc i pelut del seu pare amunt i avall sense parar, són matisos de la vida que ens costa verbalitzar quan arriba la pregunta.El cas és que la situació s'allargava i allò ja semblava un quadre plàstic dels Pastorets, o un Mannequin Challenge, que en diuen ara. Algú havia de fer avançar la situació o els evangelistes es quedarien sense exclusiva. I Sant Josep va fer el pas.

Mentre s'acostava al vailet, anava donant forma dins el seu cap a una rondalla que li servís per salvar la situació sense escandalitzar la criatura ni posar-se massa en evidència. Li parlaria d'un déu bo, d'uns àngels celestials que haurien anat a veure la seva mare perquè era la noia més gentil i més pura de la humanitat, d'un genital amb forma de colom a qui anomenaria Esperit Sant que l'hauria engendrat misteriosament dins el ventre de Maria i del futur de glòria que aquest fet li comportaria.

Va apropar-se un tamboret que ell mateix havia construït i que servia per atendre els clients que el visitaven, s'hi va asseure, es va asseure el nen a la falda, va pronunciar un preàmbul molt bonic sobre l'amor que ell li tenia i, quan va estar a punt per engegar la història que acabava d’embastar, impostant tota la dignitat que va poder, li va dir:

"Saps què, Jesús? Això que m'acabes de preguntar, demana-ho a ta mare".

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.