30
de juny
del
2023
Actualitzat
a les
17:33h
Avui, 30 de juny del 2023, fa cinquanta anys que va circular el darrer tren al Berguedà. Aquest va partir sense retorn de l'estació de Berga-Olvan en direcció Manresa, deixant despullat l'Alt Llobregat d'aquest mitjà de transport que ara alguns somien a recuperar. Va ser la darrera estocada a aquest sistema de comunicació a la comarca, després que el 1963 es clausurés el Carrilet o Tren del Ciment, i que l'1 de maig del 1972 sortís l'últim viatge des de Guardiola de Berguedà cap a Olvan: la carretera es va imposar i continua sent l'únic mètode de transport terrestre disponible al Berguedà.
Ara bé, el temps no ha fet esborrar la memòria d'aquells que van conviure amb les vies, els baixadors i les locomotores, i bona prova és l'edició doble que la revista L'Erol publica en coincidència amb aquest aniversari. Desenes de persones detallen la realitat d'aquella època i recorden la vivència de la desaparició del ferrocarril com l'inici d'una crisi social, econòmica i gairebé d'identitat al territori, que encara no s'ha refet del tot. Una comarca que gaudia de prosperitat amb el carbó, el tèxtil i la natura, i que avui dia mira de recórrer únicament al darrer dels recursos, a la vegada que lluita per reindustrialitzar-se. "Vam perdre molt més que un tren", assevera la directora de la revista, Rosa Serra, que assegura que el tren va "transformar la vida de la gent".
"Som una generació que vam viure el tren i el tenim al nostre record. Encara avui dia ens sap molt greu que desaparegués", comparteix Josep Badia, membre de l'Associació Cultural i Esportiva (ACE) de Cal Rosal, que explica que, sent regidor de l'Ajuntament d'Olvan, es va desplaçar a Madrid acompanyant l'alcalde per mirar de negociar l'enderrocament de l'estació i la casa del cap d'estació de Cal Rosal. "Quan t'ho mires amb els anys, penses que és una bestiesa haver deixat perdre aquests edificis, però és el preu que vam pagar per poder travessar la carretera que ens situaven al mig de Cal Rosal quan encara no es parlava d'autovies ni res", detalla Badia, que indica que des de l'empresa responsable els van plantejar recuperar alguns raïls i travesses per tenir algun vestigi d'aquella història de la colònia, però que mai es va tirar endavant.
A la seva memòria, queden curiositats i maneres de fer dels veïns i veïnes de l'època: "Tothom sabia l'hora que arribava el tren i era normal anar a l'estació a veure qui en baixava". I és que, l'estació de Cal Rosal era l'enllaç del ferrocarril fins a la capital, Berga, on mai va arribar. "Això era un formiguer de gent i amb els anys ho hem perdut. La veritat és que es troba a faltar", apunta aquest veí de Cal Rosal.
També en té un record entranyable Montse Carreras, una altra membre de l'ACE de Cal Rosal i veïna de tota la vida, que recorda amb enyorança que "hem nascut amb el tren i l'estimàvem", i coincideix amb Badia que indica que la colònia "va viure una època de molta esplendor perquè erem l'enllaç per la gent que anava a Berga" i això portava "un moviment continu de molta gent". Amb especial estima explica vivències de la infància, quan "jugàvem a l'estació i amb els vagons". "Ara ho penso i m'escabello perquè teníem cinc anys i passava el tren al costat d'on érem", compartint amb una rialla avergonyida que "una cosa que intentàvem era posar xapes a la via per descarrilar el tren".
Allà on passaven les vies i on s'alçava l'estació hi ha ara una zona per a vianants i espais enjardinats. Queden, això sí, dos plataners impertèrrits. I és que, segons la mateixa Carreras, "n'hi havia fins a Berga, i la seva funció era donar ombra al camí que les tartanes que enllaçaven la capital i l'estació poguessin circular millor".
_(1).jpg)
Així, i "després de 15 anys barallant-nos, vam poder recuperar l'espai el 1994" per fer realitat l'edifici que avui dia presideix un dels accessos al municipi. Actualment, acull una oficina de turisme i, ben aviat, també estarà vestit d'una Locomotora Alstom de l'època que FGC ha cedit al consistori.
I, a què es deu la determinació de l'exalcalde per recuperar aquest edifici? A la consciència sobre el seu valor. Aquell 1 de maig del 1972, quan va sortir l'últim tren de Guardiola cap a Olvan, ell va ser un dels passatgers, juntament amb els seus germans i el seu pare. Aquest darrer, convençut que vivien un fet històric, va deixar un testimoni en vídeo que ara la família pensa a cedir a l'Arxiu Comarcal "perquè no es perdi".
Amb tot, l'exalcalde té el mateix record dels anys del tren que en tenen a Cal Rosal, i és que el ferrocarril "donava vida". "Quan vam quedar sense tren es va quedar un espai mort. El tren arribava i la gent agafava els cotxes cap a Gósol, Saldes i altres llocs, així que Guardiola era un nus de comunicació", indica Costa, que emfatitza que "quan va desaparèixer, es va trobar a faltar molt tot això".
La de Guardiola és, doncs, un dels tres edificis d'estacions de les línies de ferrocarril berguedanes que s'han pogut mantenir com en l'època, més enllà de la línia del Carrilet o Tren del Ciment, que té un ús turístic entre La Pobla de Lillet i Castellar de n'Hug, amb aturades a indrets tan icònics com els Jardins Artigas o el Museu del Ciment del Clot del Moro. Les altres dues que es conserven són la de Puig-reig i la de Cal Vidal. De la de Puig-reig, en parla a l'ACN l'Antònia Bisbal, filla d'una família de ferroviaris. El seu pare treballava a l'estació de Puig-reig i el seu avi havia estat guarda-agulles. Bisbal recorda passar la infància entre trens, i com d'enfadada va estar quan van decidir eliminar la xarxa ferroviària. "Veia com tots els països avançats tenien tren i aquí el volíem treure. El cotxe li va fer molt mal perquè la gent de diners ja no volia anar amb tren", lamenta.
Amb tot, el record del tren continua viu a la comarca, i publicacions com la de L'Erol demostren la seva significació encara present avui dia. Segons la directora, "podríem fer una altra revista només de la gent que va viure el tren", que destaca que la línia va ser la de realitats molt diverses: "des dels miners, als excursionistes, passant per Pedrolo quan va fer de mestre a Fígols o dels bolets que baixaven en la temporada". Un sistema que va dur a la comarca "molts elements de modernitat", com per exemple els rellotges. "Els primers rellotges que marcaven l'horari universal van ser els de les estacions, ja que fins aleshores, amb els rellotges solars, a cada poble era l'hora que li tocava", remarca Serra. Ara, al Berguedà no li queda altre recurs que la memòria.
Ara bé, el temps no ha fet esborrar la memòria d'aquells que van conviure amb les vies, els baixadors i les locomotores, i bona prova és l'edició doble que la revista L'Erol publica en coincidència amb aquest aniversari. Desenes de persones detallen la realitat d'aquella època i recorden la vivència de la desaparició del ferrocarril com l'inici d'una crisi social, econòmica i gairebé d'identitat al territori, que encara no s'ha refet del tot. Una comarca que gaudia de prosperitat amb el carbó, el tèxtil i la natura, i que avui dia mira de recórrer únicament al darrer dels recursos, a la vegada que lluita per reindustrialitzar-se. "Vam perdre molt més que un tren", assevera la directora de la revista, Rosa Serra, que assegura que el tren va "transformar la vida de la gent".
"Som una generació que vam viure el tren i el tenim al nostre record. Encara avui dia ens sap molt greu que desaparegués", comparteix Josep Badia, membre de l'Associació Cultural i Esportiva (ACE) de Cal Rosal, que explica que, sent regidor de l'Ajuntament d'Olvan, es va desplaçar a Madrid acompanyant l'alcalde per mirar de negociar l'enderrocament de l'estació i la casa del cap d'estació de Cal Rosal. "Quan t'ho mires amb els anys, penses que és una bestiesa haver deixat perdre aquests edificis, però és el preu que vam pagar per poder travessar la carretera que ens situaven al mig de Cal Rosal quan encara no es parlava d'autovies ni res", detalla Badia, que indica que des de l'empresa responsable els van plantejar recuperar alguns raïls i travesses per tenir algun vestigi d'aquella història de la colònia, però que mai es va tirar endavant.
A la seva memòria, queden curiositats i maneres de fer dels veïns i veïnes de l'època: "Tothom sabia l'hora que arribava el tren i era normal anar a l'estació a veure qui en baixava". I és que, l'estació de Cal Rosal era l'enllaç del ferrocarril fins a la capital, Berga, on mai va arribar. "Això era un formiguer de gent i amb els anys ho hem perdut. La veritat és que es troba a faltar", apunta aquest veí de Cal Rosal.
També en té un record entranyable Montse Carreras, una altra membre de l'ACE de Cal Rosal i veïna de tota la vida, que recorda amb enyorança que "hem nascut amb el tren i l'estimàvem", i coincideix amb Badia que indica que la colònia "va viure una època de molta esplendor perquè erem l'enllaç per la gent que anava a Berga" i això portava "un moviment continu de molta gent". Amb especial estima explica vivències de la infància, quan "jugàvem a l'estació i amb els vagons". "Ara ho penso i m'escabello perquè teníem cinc anys i passava el tren al costat d'on érem", compartint amb una rialla avergonyida que "una cosa que intentàvem era posar xapes a la via per descarrilar el tren".
Allà on passaven les vies i on s'alçava l'estació hi ha ara una zona per a vianants i espais enjardinats. Queden, això sí, dos plataners impertèrrits. I és que, segons la mateixa Carreras, "n'hi havia fins a Berga, i la seva funció era donar ombra al camí que les tartanes que enllaçaven la capital i l'estació poguessin circular millor".
L'antiga estació de tren de Puig-reig Foto: ACN / Nia Escolà
Les tres estacions que aguanten
Amb tan sols 25 anys, i després de ser escollit el primer alcalde de la democràcia de Guardiola de Berguedà, Ignasi Costa va tenir clar que una de les seves principals accions de govern havia de ser recuperar l'estació de tren del poble. Costa explica que, en aquell moment, l'edifici que havia quedat en desús d'ençà del 1972 es considerava "un niu de porqueria" per alguns, i d'altres encara feien el pensament de tornar-hi a fer arribar el tren de nou. Però l'alcalde va tenir clar que, ni es podia deixar enderrocar ni s'hi podria veure circular mai més un tren (els anys que duia clausurada la línia i que una part del traçat hagués quedat inundat per l'embassament de la Baells ho feien poc probable).Així, i "després de 15 anys barallant-nos, vam poder recuperar l'espai el 1994" per fer realitat l'edifici que avui dia presideix un dels accessos al municipi. Actualment, acull una oficina de turisme i, ben aviat, també estarà vestit d'una Locomotora Alstom de l'època que FGC ha cedit al consistori.
I, a què es deu la determinació de l'exalcalde per recuperar aquest edifici? A la consciència sobre el seu valor. Aquell 1 de maig del 1972, quan va sortir l'últim tren de Guardiola cap a Olvan, ell va ser un dels passatgers, juntament amb els seus germans i el seu pare. Aquest darrer, convençut que vivien un fet històric, va deixar un testimoni en vídeo que ara la família pensa a cedir a l'Arxiu Comarcal "perquè no es perdi".
Amb tot, l'exalcalde té el mateix record dels anys del tren que en tenen a Cal Rosal, i és que el ferrocarril "donava vida". "Quan vam quedar sense tren es va quedar un espai mort. El tren arribava i la gent agafava els cotxes cap a Gósol, Saldes i altres llocs, així que Guardiola era un nus de comunicació", indica Costa, que emfatitza que "quan va desaparèixer, es va trobar a faltar molt tot això".
La de Guardiola és, doncs, un dels tres edificis d'estacions de les línies de ferrocarril berguedanes que s'han pogut mantenir com en l'època, més enllà de la línia del Carrilet o Tren del Ciment, que té un ús turístic entre La Pobla de Lillet i Castellar de n'Hug, amb aturades a indrets tan icònics com els Jardins Artigas o el Museu del Ciment del Clot del Moro. Les altres dues que es conserven són la de Puig-reig i la de Cal Vidal. De la de Puig-reig, en parla a l'ACN l'Antònia Bisbal, filla d'una família de ferroviaris. El seu pare treballava a l'estació de Puig-reig i el seu avi havia estat guarda-agulles. Bisbal recorda passar la infància entre trens, i com d'enfadada va estar quan van decidir eliminar la xarxa ferroviària. "Veia com tots els països avançats tenien tren i aquí el volíem treure. El cotxe li va fer molt mal perquè la gent de diners ja no volia anar amb tren", lamenta.
Amb tot, el record del tren continua viu a la comarca, i publicacions com la de L'Erol demostren la seva significació encara present avui dia. Segons la directora, "podríem fer una altra revista només de la gent que va viure el tren", que destaca que la línia va ser la de realitats molt diverses: "des dels miners, als excursionistes, passant per Pedrolo quan va fer de mestre a Fígols o dels bolets que baixaven en la temporada". Un sistema que va dur a la comarca "molts elements de modernitat", com per exemple els rellotges. "Els primers rellotges que marcaven l'horari universal van ser els de les estacions, ja que fins aleshores, amb els rellotges solars, a cada poble era l'hora que li tocava", remarca Serra. Ara, al Berguedà no li queda altre recurs que la memòria.