El 5 de juliol del 1994 és una data que ha quedat marcada en la ment de tots els berguedans. Per als que van viure els incendis d'aquells dies, i fins i tot per als que han anat venint després, la cicatriu que va deixar el foc se sent a la pell, i encara es pot reconèixer als turons de Casserres, Puig-Reig, Montmajor i de diversos municipis de la comarca. On abans hi havia una munió d'arbres, durant anys no s'hi ha pogut reconèixer gaire cosa més que els arbustos. I el cas és que, en poques hores, milers d'hectàrees van quedar arrasades, dues persones van perdre-hi la vida i a d'altres els va canviar per sempre. El fum es podia ensumar des dels balcons de moltes cases i la calor del foc es notava a les galtes. Molts encara ho recorden com la cosa més semblant a l'infern que han vist mai.

 

El focus més important de l'incendi va començar a Gargallà, originat per les espurnes despreses d'una línia elèctrica de Fecsa. El responsable de manteniment de la infraestructura en va quedar absolt, i la companyia finalment va ser obligada a pagar milions d'euros en indemnitzacions. Tot i això, l'existència d'altres focus ha deixat sense res diverses persones que van veure com casa seva se'ls cremava, a l'espera que el procés judicial es tanqui definitivament i se sàpiga si mai els podran compensar, ni que sigui una mica, el patiment d'aquells dies. 

 

Avui dia, els focs que van cremar al Berguedà i a moltes altres comarques catalanes, del País Valencià i de les Illes durant aquell mes de juliol, continuen considerant-se els més grans que hi ha hagut a Catalunya. Van ser també fatals a Collbató, al Baix Llobregat, on tres persones van morir-hi. Però el sofriment que es va viure al Berguedà va ser el mateix que es va fer present a llocs com Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental. Els mesos i mesos de sequera, el vent endimoniat que es va girar a la nit i el volum de les flames van posar de manifest la manca de recursos que hi havia per fer front al desastre. 

 

Centenars de persones voluntàries van mobilitzar-se per ajudar un cos de bombers que treballava hores, hores i més hores per contenir uns focs que romanien descontrolats. Però a les dificultats per abocar aigua a les flames s'hi afegia la manca de mans i d'energia per coordinar tots els que hi volien posar el seu granet de sorra. Fos com fos, portant menjar, carregant mànegues o a cops de branca, pràcticament no hi va haver una llar de les localitats afectades en què algú no es mogués per fer-hi alguna cosa. Es percebia a l'ambient que la situació era extrema. 

 

En el terreny polític, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, i la consellera de Governació, Maria Eugènia Cuenca, es devien adonar ben aviat, només d'entrar al centre de comandament dels bombers, que els diversos incendis d'aquells dies tindrien conseqüències. Es va estendre la percepció que els mitjans per combatre el foc eren insuficients, però també és veritat que la situació climatològica i les condicions del terreny van convertir el país en un polvorí. Quedarà sempre la pregunta sense respondre de fins a quin punt es podia haver millorat la prevenció i la capacitat de resposta. Sigui com sigui, aquell estiu va suposar un abans i un després en la consciència col·lectiva de què suposa un estiu extremadament sec a Catalunya. 

 

Vint anys després d'aquell infern, queda el record del patiment i moltes lliçons per prendre'n bona nota. A la calor i la sequera extrema d'aquells dies, s'hi ha de sumar el material combustible que hi havia al terreny, i això ens aboca a una millor gestió dels boscos, que a la nostra comarca té, a sobre, perspectiva econòmica amb la fusta i els seus usos com ara en forma de biomassa. La previsió de mitjans i de persones per poder combatre el foc també és una dada que va quedar latent des de mitjans dels anys noranta. I, en conclusió, de tot plegat en queda la consciència de la importància del territori que ens envolta. Tots aquests aspectes es poden aprofundir àmpliament al número 120 de la revista L'Erol corresponent a l'estació d'estiu i que porta per títol 'Foc! 20è aniversari dels incendis del baix Berguedà'. 

Un voluntari intentant apagar el foc a Gironella Foto: Arxiu FotoLuigi Berga

Incendi de la vaga de Serracanya, a Montmajor, el 1994 Foto: Arxiu FotoLuigi Berga