Vull fugir d'aquí.

No puc... Ja no puc més. M'ofego.

La vida és una malaltia que et va matant des del mateix dia de néixer i, en mi, s'hi està acarnissant.

No puc més. I l'oxigen que jo buscava en tu quan et vas obrir davant de mi com una finestra en el moment que més ho necessitava, ara s'ha convertit en un magma espès i fred que m'asfixia i m'oprimeix... com totes les altres vegades.

Quan et vaig conèixer, vaig arribar a casa i li vaig explicar al meu fill que tu eres diferent, que amb tu tot seria diferent... però torna a ser com sempre, com cada vegada, com cada finestra a la que ja m'he abocat abans, quan l'atmosfera, com ara, se'm corrompia al voltant i se'm feia irrespirable.

Quan et vaig conèixer i vaig arribar a casa i li vaig dir al meu fill que, amb tu, tot seria diferent, la seva cara no va expressar cap emoció, res, ni una escletxa de somriure, d'aprovació o de compassió, m'és igual, tant m'hauria fet... res. Va escoltar-me, va mirar-me mentre m'escoltava i, quan va veure que havia acabat, va girar cua i es va tancar a la seva habitació, sense dir res, ni bo ni dolent, res... res de res. I no ho suporto... I no puc més.

Fins i tot el meu fill, amb tot el seu amor incondicional, em tracta amb condescendència, com si en sabés més que jo. Com si, tot i tenir només set anys, en sabés més que jo de la vida. Com si ell també, com tu i com tothom, en sabés més que jo de la meva pròpia vida... i potser és veritat. I m'ofego, i no puc més, i vull fugir!

Per què em menysprea??? És el meu fill i em menysprea. Sí, ell també. Com tu, com tots, com tots els altres homes abans que tu, com la vida! Com aquesta vida, aquesta puta vida que és com una malaltia i que m'està matant i fent patir des que vaig néixer.

I vull fugir. Sí, fugir. Fugir. Fugir d'aquí, fugir de tu, fugir d'ell, fugir de tot i de tothom: FUGIR!!! I, potser així, 
                                     arribar a fugir de mi.