La matinada del 23 d’abril del 1976 va haver-hi molt d’enrenou a la cruïlla dels carrers de Llúria i Diputació de Barcelona. A la redacció d’un rotatiu històric, El Noticiero Universal, hi naixia un altre diari, l’Avui, el primer en català des de la fi de la Guerra Civil. La sortida al carrer del nou mitjà, xop de tinta però sobretot d’un esforç incansable i col·lectiu, va fer esclatar l’eufòria entre els presents. Així va explicar aquell Sant Jordi TVE en català donant especial importància a la sortida del diari, que es presentava com "una veu escrita dels Països Catalans". La fotografia de Robert Ramos ho diu tot i té la capacitat de transmetre el sentiment del moment. Es tastava la transcendència històrica. Darrere, però, quedava una llarga lluita que hagués esgotat gent menys rocosa i per davant vindria un recorregut que no va ser gens fàcil.
Feia anys que el projecte d’un diari en català bategava en els sectors més actius del catalanisme. La persecució contra la llengua i contra tot signe de cultura catalana va ser un dels trets de la dictadura i no va començar a donar mostres d’una mínima distensió fins ben entrats els cinquanta. La revista Serra d’Or va néixer el 1959 i fou el primer mitjà en català autoritzat pel règim, bàsicament gràcies a estar sota l’empara de l’Església. El 1966, naixia Tele/Estel, el primer setmanari en català des de la guerra que no sorgia de l’àmbit eclesiàstic. Però un diari semblava encara una utopia.
La llei de Premsa del ministre Manuel Fraga va suposar una tímida liberalització. Suprimia la censura prèvia, però no la resposta immediata del règim si es publicava alguna informació crítica. El juliol del mateix 1966 el govern va segrestar l’Abc per un article de Luis María Anson titulat "La monarquia de tots". En tot cas, la llei Fraga permetia, sobre el paper, en l'article 16, que un grup d’empresaris puguis fundar un diari al marge de les estructures oficials.
El 16 de gener del 1967, es creava Prensa Catalana Empresa Periodística S.A. amb l’objectiu de crear un setmanari en català i van iniciar els tràmits per fer-ho possible. Va ser un grup de prohoms del catalanisme cultural els qui van engegar la batalla, noms com Jordi Maluquer, Jaume Vilalta, Enric Cirici, Josep Maria Puig Salellas, Josep Espar Ticó… Però aviat va ser evident que no seria gens fàcil. El tràmit s’allargava. El govern va optar per ignorar la iniciativa. Es van demanar gestions a figures catalanes del règim. El president de la Diputació de Barcelona, Josep Maria de Müller, intervenir. Res es va assolir.
Una carta a Fraga
És interessant una carta del mateix “Jorge” Maluquer a Fraga, el juny del 1969 que es pot veure a l’exposició -força pedagògica- sobre l’Avui que aquests dies es pot veure al Palau Robert. Maluquer no dubta a elogiar el ministre: “Abans de vostè, el panorama general periodístic era desolador. Vostè ha obert en els qui ens sentim joves l'esperança que tot pot millorar pas a pas, sense brusquetats”.
El 1973, es va decidir iniciar una campanya que va rodar per tot el país per buscar comptepartícips (ara seria un crowfunding) per fer possible el diari. Van ser 34.000 persones les que es van aplegar per aixecar econòmicament el projecte, que el juny del 1975 ja havia sumat 50 milions de pessetes amb aportacions no inferiors a 1.000 pessetes i no superiors a les 100.000. Semblava imminent el naixement d’un diari que es diria Avui, com el diari clandestí que des del 1972 animava l’imprescindible Miquel Sellarès.
El perill dels catalanistes
Però Luis Fernández Fernández-Madrid, delegat d’Informació i Turisme a Barcelona, va emetre un informe negatiu pel perfil “catalanista” dels promotors. Era l’11 de novembre del 1975. Estava escrit que l’Avui no sortiria amb Franco viu. Després sí, a partir de la mort del dictador, el procés es va accelerar. Oli en un llum. El 25 de gener del 1976, el ministre Martín Gamero lliurava al periodista Josep Maria Cadena una còpia de l’autorització governamental. Carlos Arias Navarro encara presidia el govern, amb Joan Carles I al tron. Havia costat Déu i ajut, i fins al darrer moment va tocar patir. El 6 d’abril, encara no hi havia telèfon a la redacció i es va haver de pressionar Telefónica.
Finalment, l’Avui sortia amb una notícia volgudament social que no va ser escollida per atzar: “Vint mil obrers del metall en vaga”. Es volia que el nou rotatiu bategués a l’escalf d’un país que albirava drets recuperats mentre empenyia contra un franquisme que encara respirava. L’objectiu era fet, com també quedava clara la voluntat de l’equip periodístic (Josep Faulí i Josep Maria Cadena estaven al pont de comandament) per seguir un model periodístic com el de Le Monde: fer un diari formalment sobri, periodísticament plural i inequívocament democràtic. La normalitat, però, sempre ha costat molt en aquest país.
