La situació de la llengua catalana amoïna. Ja fa temps que els experts adverteixen que el català està en perill. Ara bé, tampoc no és la primera vegada que ho està, perquè al segle XIX hauria pogut desaparèixer, ser residual o acabar com un dialecte desprestigiat. Però un grup de trobadors lletraferits van tenir la valentia de convertir el català en una llengua literària i van acabar sent figures clau de la Renaixença. Gràcies a aquesta fita, també va ser possible crear una llengua estàndard que en garantís l'oficialitat i l'ús als diaris, a les escoles i a les oficines. Aquesta és la història que narra Alfred Bosch i Pascual (Barcelona, 1961) al llibre que acaba de publicar, Obriu pas!, una crònica novel·lada que retrata aquest camí que va permetre salvar el català en aquella època.
El novel·lista, assagista, professor i expolític Alfred Bosch no pretén descobrir la sopa d'all amb aquest llibre, però sí que ens convida a reflexionar sobre què cal fer per capgirar la situació de la llengua catalana. Si fa dos segles, sense cap eina, un grup de lletraferits van aconseguir que el català no arribés a desaparèixer, per què nosaltres no podem fer el mateix?, es pregunta l'escriptor i historiador. En definitiva, Obriu pas! és un homenatge a les persones que van salvar el català, sempre immerses en batalles furioses. Una aventura i uns enfrontaments que van durar gairebé un segle i que es van acabar amb el seny de Pompeu Fabra. Una aventura imprevisible, vibrant i de resultats extraordinaris.
"El català és un cas especial, un miracle, un autèntic prodigi a escala planetària", diu al començament del llibre. Per què?
El més habitual és que els idiomes es morin. Que els idiomes que no són defensats pel poder passin a ser dialectes i, amb la dialectalització, es vagin marginant fins que desapareixen. Això és el que ha passat amb tots els veïns comparables: l'occità, el napolità, l'aragonès, el bretó, el gal·lès. Eren idiomes cortesans, de reis, de trobadors i de poetes. En definitiva, eren llengües importants, però totes han estat baixades a segona divisió i de mica en mica han anat desapareixent, estan en vies d’extinció. El català és l'única que en un moment donat una sèrie de persones es van proposar de passar-la a primera divisió i ho van aconseguir.
Per tant, quina va ser la clau perquè el català no arribés a desaparèixer al segle XIX, a diferència d'aquestes llengües veïnes?
La clau va ser que aquest grup de gent va fer una cosa impensable, inigualable i única en aquella època. Tot això va passar en l'anomenada Renaixença, en un moment en què el català es parlava molt al carrer, però no era present als llibres, ni a les escoles, ni a les universitats, ni a l'Administració, ni als mitjans de comunicació. No era un idioma oficial. En resum, no era un idioma en majúscules. Per això, un grup de lletraferits van tenir la valentia de convertir el català en un idioma literari, que ara en diríem un idioma de primera. I, amb moltes dificultats i baralles, ho van aconseguir.
Alfred Bosch acaba de publicar 'Obriu pas!' Foto: Hugo Fernández
Precisament, al llibre narra com una d'aquestes baralles va ser sobre en quin idioma s'havien de reflotar els Jocs Florals, és a dir, si s'havien de fer en castellà, en català o en les dues llengües. Com pot ser que dos segles després encara sigui ben present aquest debat en diferents àmbits?
Certament, la recuperació dels Jocs Florals va ser el punt d'arrencada de tot plegat. Malgrat els forts complexos, finalment van decidir que es farien només en català. I, contra tot pronòstic, va ser possible i ho van aconseguir. Per mi això és una gran lliçó perquè avui dia deixem de plorar per la situació del català, tot i que tinguem bones raons per plorar, i comencem a aprendre del que va fer gent com aquesta. Si ells ho van aconseguir amb una situació molt més complicada, no veig que hi hagi motius perquè nosaltres no puguem fer el mateix.
"Cal abandonar els complexos, deixar de plorar i començar a actuar"
Els membres d'aquest grup de lletraferits es van acabar convertint en grans icones de la Renaixença. Creu que avui dia ens falten figures amb la mateixa dedicació i passió pel català que Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover?
No, jo crec que hi són, però falta buscar-les. Hi ha molta gent amb talent que podria empènyer de la mateixa manera que les figures de la Renaixença. Hem de tenir en compte que els pioners i els iniciadors, com ara Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull i Manuel Milà i Fontanals, no tenien com a primer objectiu ressuscitar la llengua, sinó ser uns grans trobadors. Eren uns romàntics i es volien dedicar a la lírica. Però van desencadenar un procés que al final va ser social, lingüístic i cultural. Eren persones que tampoc no havia passat grans exàmens, però tenien molt de cor i molta empenta. Per tant, això ens demostra que no calen grans experts per canviar la situació actual, sinó molta voluntat i passió.
Així doncs, com veu la situació actual de la llengua catalana?
Si volem anar cap a la progressiva marginació i desaparició del català, anem ben encaminats. Però si volem capgirar la situació i que el català sigui viu al carrer, hem de fer alguna cosa, socialment i individualment.
Què caldria fer, doncs?
Caldria fer una segona Renaixença si el que realment volem és esquivar l'erosió i la caiguda a segona o tercera divisió de la llengua catalana. Hem d'abandonar els complexos, deixar de plorar i començar a actuar i a fer coses.
Com hauria de ser aquesta segona Renaixença?
Una mica a la inversa. En aquell moment no tenien cap eina, només tenien la seva inspiració per fer versos. No hi havia concursos literaris, ni diccionaris, ni gramàtiques. Ara tot això ja ho tenim. I segur que encara farem diccionaris molt bons i millors, però ara la prioritat no és aquesta, sinó aconseguir el que ells sí que tenien: una societat eminentment catalanoparlant.
"Ara la prioritat és aconseguir una societat eminentment catalanoparlant"
I creu que això serà més difícil?
No, no necessàriament ha de ser més difícil. Tenim l'exemple de l'hebreu, un idioma culte, escriptural i litúrgic que pràcticament ja no parlava ningú. Només un parell de famílies a Jerusalem i prou. Fins que Eliezer Ben-Yehuda, una mica el Pompeu Fabra de l'hebreu, se'n va anar a Jerusalem i el va recuperar. En aquell moment no hi havia estat d'Israel ni res que s'hi assemblés. Durant més de 50 anys no hi va haver cap autoritat que defensés l'hebreu, va ser la gent qui el va recuperar. D'aquesta manera, un idioma que havia desaparegut va tornar a ser parlat.
Alfred Bosch durant l'entrevista amb Nació Foto: Hugo Fernández
Però ara mateix n'hi hauria prou amb la mobilització de la gent per millorar la situació del català?
Sí, si el 100% de la gent hi està d'acord i ho practica, el tema està resolt. Si no pot ser el 100%, doncs el 70% o el 50%, així ja faríem un salt enorme. A banda, però, crec que aquí també hi ha un equívoc que ve dels últims anys i del procés de la normalització: delegar-ho tot a les administracions. Les administracions han de fer la seva feina, han de posar les mesures, han d'aconseguir que l'escola funcioni i han de promoure i beneficiar l'ús de català. Tot això s'ha de fer, però és obvi que no n'hi ha prou. Entre altres coses, el món de la política es mou quan gruix de la societat es mou. La política ara mateix no és una eina revolucionària. Per tant, ara és el moment de fer aquesta segona Renaixença. I és elemental que la societat la defensi.
Com s'hauria de dur a terme aquesta segona Renaixença, doncs?
No tinc cap vareta màgica, però el món digital, la música, l'audiovisual i les plataformes són molt importants. De vegades ho són tant o més que l'escola. Hem de recuperar tots els influencers i tiktokers que s'han passat al castellà i els hem de convèncer que amb el català hi guanyaran. Al segle XIX, un grup de lletraferits van decidir reflotar els Jocs Florals exclusivament en llengua catalana i van provocar un terratrèmol que ningú no s'imaginava i que va desembocar en la Renaixença. Ara, al segle XXI, haurien de ser els influencers i els tiktokers els que haurien de fer una revolució comparable i que tingués un èxit enorme per tenir una segona Renaixença, per exemple. Ara bé, la passió, l'estat d'ànim i la predisposició sempre són clau. Una llengua viva aguanta si és viva. Si no es parla, no és viva. És un peix que es mossega la cua.
"Una llengua forta pot existir sense estat, però no pot existir sense país"
Quina diferència hi ha entre el moment actual i el de la Renaixença?
En aquell moment hi havia un projecte nacional i un suport social massiu. La llengua i el país van anar de bracet. El país necessitava la llengua i la llengua necessitava el país. Avui dia no és així, però em fa la sensació que hauria de ser el mateix. Una llengua forta pot existir sense estat, però no pot existir sense país.
Com veu el futur de la llengua catalana?
Amb el llibre no pretenc pronosticar el futur, però és evident que cal pencar. Moltíssimes generacions han lluitat i s'hi han deixat la pell per defensar el català i deixar-nos aquest llegat, aquest tresor col·lectiu. Si tenim un mínim d'autoestima, cal fer alguna cosa. Militància, almenys. La militància és el secret de qualsevol revolució lingüística. Durant el franquisme, cada casa tenia el seu Pompeuet, una persona que normalment era bastant pesada perquè qualsevol cosa que deies malament te la corregia i t'insistia a parlar en català. Transmetia amor a la llengua. La feina anònima de tots aquests Pompeuets, milers de Pompeuets, és la que segurament va permetre fer la travessa del desert i, al capdavall, rescatar la llengua. Per això, ara mateix necessitem milers de Pompeuets, però no fer diccionaris, sinó per fer militància lingüística.
"La militància és el secret de qualsevol revolució lingüística"
Finalment, al llibre diu que la narració que hi explica és "la salvació del nostre idioma, però també una lliçó monumental: la de com pot sobreviure el vulnerable, la de com es pot fer valdre l'orgull del que s'hereta dels avis, el que ens estimem i ens neguem a abandonar". Què diria als que avui dia encara defensen idees com ara que el català no és un idioma, que és un dialecte o que és una llengua de segona?
La llengua no se salva per decret. Els decrets s'han de fer i s'han de fer complir, sobretot els que estan consensuats. Ara bé, la gent no parla l'idioma per decret, sinó quan és útil i quan és interessant. Per tant, hem de crear una situació en què els que tenen aquestes idees sobre el català pensin que és una llengua convenient, necessària i beneficiosa per a ells. I això és un procés social molt ampli en què hi ha de participar tothom, els que parlen català i els que no, perquè hi han d'estar d'acord i cal fer un esforç entre tots.