Vèncer al Festival de Sitges no és nou per a Carlos Vermut. Ara bé, convèncer i emmudir durant pràcticament dues hores el públic experimentat del certamen, ja és una altra lliga. Mantícora, la nova pel·lícula del cineasta madrileny, un dels millors directors que té ara mateix el panorama estatal, era una cita imprescindible en aquesta edició del certamen cinematogràfic i el resultat final ha confirmat les altes expectatives que se li atorgaven. En un descens als inferns de l'ànima humana, Vermut ens situa a la vida d'un jove dissenyador gràfic de monstres i bèsties al sector dels videojocs. La seva vida sembla normal, una mica aïllada del món, de les qüestions mundanes, intentant lligar amb noies. A primera vista, sense gaires més complicacions.

[noticia]240432[/noticia]
A poc a poc, certes rareses colpegen l'espectador fins a situar-lo en un marc incòmode que l'acompanyarà durant tota la pel·lícula fins a trobar-se amb les grans sorpreses finals. Una aura monstruosa envolta aquesta història centrada en un binomi, un duo protagonista solvent i ple de matisos, com són els actors Nacho Sánchez i Zoe Stein. Aquesta última ha estat una grata sorpresa, demostrant en aquesta pel·lícula el seu futur prometedor en el panorama cinematogràfic.

De digestió lenta, Mantícora es mou en una relació d'amor (una de central, amb altres en paral·lel i entrellaçades) que trenca els paradigmes considerats més normals per la societat humana. En un moment concret, Vermut salta pel precipici amb un tema que muta la mirada de l'espectador i que pot arribar a posar els pèls com escàrpies a aquells menys acostumats als horrors i fantasies fosques de Sitges.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Mo462daEhgA[/youtube]
La llegenda del monstre de la mantícora, que es remunta als perses i és abraçada després pels grecs, ha arribat als nostres dies com la definició de la reencarnació del mal. Un monstre amb diferents elements animals i fantàstics, però amb un crani, un cap de persona. És en aquesta lúgubre metàfora en la qual Carlos Vermut desenvolupa un guió que es torna febril, desagradable, fosc. Ell mateix ha admès que expressa les seves pors o els perfils d'éssers humans més sòrdids i desagradables en les seves pel·lícules. En aquesta, ho broda.
 
Detalls i detalls poblen de manera visual aquest descens a les catacumbes de la humanitat més quotidiana, més propera a nosaltres, com l'entrada a la sala negra del Prado -on veiem els quadres més foscos de Goya-, passant per l'alta tecnologia en la creació de videojocs on es dibuixa la violència i la monstruositat com si fos una feina més. Sánchez excel·leix a compondre la imatge d'aquest jove desdibuixat a l'ombra dels seus propis dimonis, però descobrir el treball de Stein en la creació del seu personatge i en com ho duu a terme fa brillar encara més la nova obra de Vermut.