Teresina S.A. (1992), Nissaga de Poder (1996), Plats bruts (1999), El cor de la ciutat (2000), Ventdelplà (2005)... Totes aquestes sèries han estat clau per a la llengua catalana, la cultura popular, l'imaginari col·lectiu i la nostra història. Al capdavall, han marcat més d'una generació i, alhora, són un reflex de l'evolució del català. En són una clara mostra totes les frases que ens han deixat al llarg d'aquests anys, com ara el famós "Nena, que maaaco!", de les Teresines de Teresina S.A. (1992), que només elles podien dir barbarismes com pedidu, sustu o estupendu; el mític "Ah, vale", de l'Emma de Plats bruts (1999); el memorable "Rosa, ens ha tocat la Lotto", de l'Antionio de Poble Nou (1994), i "Ets una rata xuixarda", del Claudi de La Riera (2010).
Com a homenatge a aquestes sèries de producció pròpia i als 40 anys de Televisió de Catalunya, David Paloma, lingüista i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, i Mònica Montserrat, lingüista i professora a la Universitat Rovira i Virgili i a la Universitat Autònoma, han publicat Me l'imaginava més gran (Rosa dels Vents). Així doncs, la cèlebre frase que va dir l'Empariues a Oh! Europa (1994), com molts recordareu, ara també s'ha convertit en el títol d'un llibre sobre frases mítiques de les sèries catalanes. Amb aquest recull, els autors ens conviden a repassar i descobrir les trames, els personatges, les expressions, les anècdotes, les curiositats i els moments culminants de 40 sèries, des de Carme i David, cuina, menjador i llit (1984), passant per Plats bruts (1996), fins a Com si fos ahir (2017) i Pep (2020). Tot un testimoni de com ha canviat el llenguatge a la televisió catalana.
Sou lingüistes i professors universitaris. Com sorgeix la idea fer un llibre sobre sèries catalanes i en català?
Mònica Montserrat (M.M.): A banda de lingüistes i professors, som seriòfils. Normalment, per temes acadèmics, hem fet servir les sèries com a objecte d'estudi. El David, per exemple, fa 25 anys va centrar la seva tesi doctoral en les sèries de Televisió de Catalunya, la primera tesi que parlava de sèries en català. I, com que sempre hem tractat les sèries com a objecte d'estudi acadèmic, ara en volíem parlar des del vessant seriòfil, més que lingüístic, tot i que també hi apareixen notes lingüístiques. És a dir, parlar-ne des del gust i des del plaer d'enganxar-nos-hi.
David Paloma (D.P.): A més, aquest 2024 se celebren els 40 anys de la Televisió de Catalunya, de manera que vam pensar que una seria bona idea fer un llibre que recollís les principals sèries d'aquests 40 anys, per ordre de cronològic, des de La granja (1989) fins a Com si fos ahir (2017), que avui dia encara s'emet i promet una vuitena temporada.
El resultat és un recull de 40 sèries amb una frase mítica per a cadascuna. Com es va fer la tria, tenint en compte que s'han creat més de 80 sèries de producció pròpia a la Televisió de Catalunya?
M.M.: En vam seleccionar 40 en concret per fer una mena d'homenatge als 40 anys de la Televisió de Catalunya. A partir d'aquí, una part de la tria va ser prou fàcil, però n'hi va haver una altra de més delicada. Hi havia tot un seguit de sèries que era impossible que no hi fossin, com per exemple Poble Nou (1994), Nissaga de Poder (1996) i Plats bruts (1999). Però després n'hi havia d'altres que podien encaixar en un mateix gènere, com ara les que podríem classificar com a sèries infantils, i per això en vam haver de descartar. En aquest cas, vam prescindir de Judes Xanguet i les maniquins (1988) i vam optar per Oliana Molls (1985).
Per al títol del llibre vau triar la frase "Me l'imaginava més gran", d'Oh! Europa (1994). Per quin motiu?
D.P.: Podríem haver agafat un títol molt descriptiu, de l'estil Les frases en les sèries de producció pròpia de la Televisió de Catalunya, però ens hauria quedat molt llarg i hauria estat poc atractiu. Per això, l'editora ens va proposar de triar una de les frases mítiques que recollim al llibre i en vam fer un pòdium.
M.M.: Les tres candidates eren "Rosa, ens ha tocat la Lotto", de Poble Nou (1994); "Me l'imaginava més gran", d'Oh! Europa (1994), i "Ah, vale", de Plats Bruts (1996). Finalment, ens vam decantar per "Me l'imaginava més gran" perquè es repetia en cada capítol i perquè pot tenir una doble interpretació, cosa que també crea curiositat. El mític "Ah, vale" de l'Emma de Plats bruts també ens agradava, però tenia un hàndicap: titular un llibre amb un castellanisme no ens acabava de convèncer.
No és un llibre teòric ni clàssic. Què hi podem trobar?
D.P.: A part de destacar les trames i els personatges de les sèries, té un format atractiu amb tres cromos, que en diem nosaltres internament, com una mena d'anotacions destacades dins de requadres: "L'apunt", per donar alguna dada més sobre la sèrie; "El record", per evocar una música de la sèrie o fer un homenatge a algun actor, i "Renoi", per explicar curiositats i anècdotes de les sèries. Això fa que sigui més dinàmic i entretingut. A banda, hi ha un plec central de fotos de les sèries per recordar-les i, al final, un test de les sèries per posar-te a prova.
Aquestes sèries han tingut un gran impacte en l'imaginari de més d'una generació al nostre país. Què ha significat tot plegat per a la llengua catalana?
D.P.: Fa 40 anys no teníem pràcticament res en català. Quan de cop i volta la Televisió de Catalunya va arrencar, els socialistes la van voler folkloritzar i reduir a coses regionals. Però el país no anava per aquí, afortunadament. El país volia una televisió de categoria, que pogués competir amb les altres televisions. I, evidentment, la llengua hi va tenir un pes important, perquè vam començar a veure que les notícies i les sèries també es podien fer en català.
El col·loquial mediatitzat de les sèries de producció pròpia ha aconseguit l'equilibri entre l'adequació lingüística i la versemblança dels personatges
MÒNICA MONTSERRAT, LINGÜISTA I PROFESSORA
Quina ha estat l'evolució de la llengua catalana al llarg d'aquests 40 anys i aquestes 40 sèries?
D.P.: Al principi, es feia servir una llengua més literària. Després, però, van sortir grans guionistes, com ara Josep Maria Benet i Jornet i Jaume Cabré, que van saber tractar i adaptar el llenguatge a l'audiovisual. En general, sempre s'ha fet servir una llengua que ha sabut funcionar. I si aquestes sèries han funcionat, també és perquè la llengua dels personatges era propera als teleespectadors i ha anat evolucionat de manera natural i no traumàtica.
M.M.: A banda, quan els personatges són caricatures, com ara a Plats bruts, el model de llengua no pot ser no marcat i neutre, els recursos de la llengua han d'anar a favor de la construcció de la caricatura. I això ens ha de permetre fer servir sense manies certs recursos. Els castellanismes de Plats bruts, per exemple, són limitadíssimes i no són perillosos per a l'estructura de la llengua, perquè l'espectador els identifica com a castellanismes i sap que en una situació comunicativa determinada no els ha de dir ni els ha d'escriure. Amb tot, el col·loquial mediatitzat de les sèries de producció pròpia ha aconseguit l'equilibri entre l'adequació lingüística i la versemblança dels personatges.
Algunes sèries en concret van ser un punt d'inflexió lingüísticament?
M.M.: Teresina S.A. (1992) i Plats bruts (1999), sobretot en el gènere de les comèdies de situació, perquè feien servir una llengua desacomplexada, natural i amb expressions genuïnes i col·loquials. A més, Plats bruts va tenir la gràcia de jugar amb la llengua de manera explícita en certs capítols, com ara quan l'Emma demostra que sap traduir al català tota una sèrie de paraules castellanes que semblen intraduïbles.
@chichimaru83 #PlatsBruts#RiquesaLexica#Catala#Humor#TV3#TikTokEnCatala#Catalunya#TikTokCatalunya#PerTu#ViscaCatalunya#TelevisioDeCatalunya#Berberetxos#Escupinyes
♬ sonido original - XixiMaru
En aquest sentit, sèries com Merlí (2015), Les de l'hoquei (2019) i Jo mai mai (2024) han rebut crítiques. Què passa amb la llengua de les sèries actuals protagonitzades per adolescents?
M.M.: Per exemple, a Merlí fan servir un argot juvenil excessivament castellanitzat. No calia arribar a aquest extrem, perquè es van excedir uns límits des del punt de vista lingüístic. En canvi, amb Les de l'hoquei i Jo mai mai penso que han sabut rectificar, perquè també fan servir l'argot juvenil, però amb un tarannà més genuí i sense recórrer sistemàticament als castellanismes.
I després hi ha sèries com Cites i Barcelona (2023) i L'Acadèmia (2024), amb molta presència de doblatge, una cosa també força criticada.
M.M.: En aquest cas, el problema no és el model de llengua, sinó la producció d'aquestes sèries. Ens les venen com a sèries de producció pròpia, però no ho són. Volem mirar una sèrie en català, però realment mirem un producte doblat. El cas és que el producte doblat és l'equivalent a la producció aliena i no és el mateix. Aleshores, l'objecte de les crítiques és el producte en si, no tant el model de llengua, tot i que se n'acaba ressentint d'alguna manera, encara que sigui adequat.
A part, aquests doblatges en català semblen inversemblants, forçats, postissos o encarcarats.
M.M.: De tota manera, hi ha hagut una evolució en el doblatge. Ara bé, sí que és cert que en els primers temps era un model de llengua en què sobretot es perseguia l'adequació i la correcció. Però també hi ha un hàndicap que cal tenir en compte: el doblatge ve d'una traducció i no es poden fer servir les paraules que et donin la gana, perquè has de fer encaixar la llengua oral amb els moviments de la boca de l'actor. És molt complicat.
Per tant, les sèries han de representar el català que es parla actualment o han de ser un mecanisme per parlar bé el català?
M.M.: Penso que les sèries no han de representar la realitat des del punt de vista lingüístic. Una sèrie no ha de ser el reflex de la realitat, sinó que s'ha d'assemblar a la realitat. Ha de ser versemblant, no és un retrat ni una fotografia. I tampoc no hem de perdre de vista que Televisió de Catalunya té una missió fundacional relacionada amb la llengua catalana des del punt de vista instrumental. És a dir, és a través de la llengua catalana com s'han de difondre els continguts d'aquest cadena de televisió. I també té la funció de model o models de llengua, que ha de ser el que toca ser. Hem d'aprendre a distingir que en català hi ha adaptacions als diversos registres i a les diferents intencions comunicatives que tenen els programes. El català s'ha de poder adaptar a qualsevol grau de formalitat i a qualsevol producte audiovisual.
Les sèries no han de representar la realitat des del punt de vista lingüístic: una sèrie no ha de ser el reflex de la realitat, sinó que s'ha d'assemblar a la realitat i ha de ser versemblant
MÒNICA MONTSERRAT, LINGÜISTA I PROFESSORA
Tornant a les frases mítiques, als anys vuitanta a les sèries els personatges parlaven molt amb frases fetes. Podríem dir que les frases d'aquestes sèries són ara les noves frases fetes, tenint en compte que són un retrat de la nostra societat?
D.P.: Són frases afortunades i potents que tenen sentit a la sèrie. I si són sèries que hem compartit entre tots, és una mena de complicitat. Per tant, si es donen aquestes circumstàncies, en algun cas poden ser noves frases fetes, com ara la frase "Ets una rata xuixarda", de La Riera (2010), que en realitat és una alteració fonètica de "rata cellarda".
M.M.: Una sèrie que sobretot podria ser una font de noves frases fetes, per exemple, és La memòria dels Cargols (1999). Hi fan servir expressions que sonen genuïnament catalanes, però que són un invent de Dagoll Dagom per a la sèrie, com ara "S'ha de deixar pixar el matxo", "Al casori i a l'enterrament s'hi ha d'anar neta de cos i de ment" i "Déu ens dona bones mans, però no ens treballa els camps".
És que avui dia fins i tot hi ha stickers de WhatsApp, mems, samarretes i comptes a les xarxes amb frases de Teresina S.A. (1992) i Plats bruts (1999)
D.P.: Sí, és que allò de "Bueno, bueno, bueno, així que Montse i Meritxell...", de Plats bruts, també podria formar part d'aquestes noves frases fetes, per exemple.
M.M.: Sí, perquè una persona ens explicava que a casa seva, quan es fa un silenci incòmode, sempre hi ha algú que diu: "Bueno, bueno, bueno, així que Montse i Meritxell...".
D.P.: En canvi, abans, quan es feia un silenci, es deia: "Ha passat un àngel".
Per acabar, quina és la frase que us ha marcat més de totes les que heu recollit?
M.M.: Tinc estima a "Et faré xixina", d'Oliana Molls (1986), perquè és la primera frase que vaig recordar d'una sèrie. I una altra frase que vam triar amb sentiment és "A mi les dones sempre m'han acabat deixant", de Sitges (1996), perquè la va dir Carles Sabater i sorprèn molt que una dona acabi deixant Carles Sabater, tenint en compte que és un gran seductor. I, així en comú amb el David, segurament "Els problemes són com les males herbes: s'han d'arrencar de soca-rel", de Nissaga de Poder (1996).