Sovint es pensa que insultar en català no és prou contundent o que les paraules de menyspreu que tenim a la nostra llengua no tenen la sonoritat adequada per ser punyents o, fins i tot, doloroses. Aquest fenomen s’ha vist agreujat amb l’arribada massiva de contingut en castellà a través de pel·lícules i xarxes socials que han popularitzat expressions o traduccions literals que no són correctes o bé poc genuïnes. 

Són pocs aquells com Roger Merino, Mirulinu a les xarxes, els qui han fet bandera de l’ampli repertori d’insults que tenim, ja sigui fent doblatges al català de clips en altres llengües o amb vídeos de collita pròpia. Tant és així que la seva comunitat de seguidors també ha començat a fer ús activament d’aquest vocabulari.

En aquesta línia, la filòloga Míriam Martín Lloret al seu llibre Teràpia Lingüística expressa el seu desacord amb la idea que no es pot ser col·loquial i incorrecte parlant en català. Martín assegura que tenim “solucions pròpies” sense necessitat de recórrer a estrangerismes. “Hem de poder dir en català aquelles coses que no ens agraden”, explica al llibre.

A Nació proposem un recull de deu insults contundents, alguns clàssics i d’altres d’originals, llestos per fer servir. Hem inclòs, també, una explicació per entendre’ls bé, divulgar-ne l’origen i el context en el qual es poden proferir.

Malparit 

“Malparit” és un insult especialment interessant, no té traducció al castellà i té un sentit ambivalent, perquè, en alguns casos, es pot fer servir en context amical. Tots tenim al cap, per exemple, el mític “bona nit malparits!” de Gerard Quintana, que va donar nom, després, a un àlbum de Sopa de Cabra. 

“Malparit” és un insult antic, molt propi del català central i occidental, que vol remarcar que la persona és dolenta, menyspreable o que no té qualitats morals. Es tracta d’una maldat inherent en la persona, que l’acompanya des del dia del seu naixement.

Tros de quòniam

Tros de quòniam és, també, un dels insults clàssics del català i un dels preferits del Capità Haddock, el mític personatge de la saga de còmics de Tintín. L’insult designa una persona que no és gaire intel·ligent, s’equivoca amb freqüència i no té habilitat per tirar endavant projectes importants. 

Són pocs, però, els qui coneixen el significat del mot “quòniam”. Prové del llatí quoniam, que vol dir “perquè”. L’expressió podria tenir l’origen al segle XIX, en l’àmbit eclesiàstic, quan algú havia de donar resposta a una qüestió i no sabia ben bé com continuar l’argument. Començava dient quòniam per guanyar temps, però sense tenir el raonament realment construït.

Cap de cony

"Gilipollas" és un insult castellà, però també un dels més habituals en el llenguatge de carrer. L’ús universalitzat d’aquesta expressió ja molestava a l’exvicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira en un article a la República fa un parell d’anys. “La visió d’uns Països Catalans lliures de gilipollas, liantes i capullos no sols apareix com un objectiu nobilíssim sinó com del tot imprescindible”, va expressar. Alhora, va reivindicar alguns dels termes propis que tenim com babau, cul d’olla, trompellot o llondro, que descriuen una persona amb un baix nivell intel·lectual.

"Gilipollas", en anglès, sol traduir-se com a asshole, forat del cul. Com a substitut, en català, podem utilitzar “cap de cony”, una versió nostrada i en consonància amb les referències a les parts íntimes.

Boig i guillat

Per influència de les xarxes, s’ha popularitzat entre alguns joves començar les frases dient “loco” i, en el millor dels casos, “boig”. No seria estrany, doncs, sentir: “Boig, saps què vaig veure l’altre dia?”. En aquest cas, l’adjectiu perd el seu significat i es converteix en una mena de vocatiu per cridar l’atenció. 

No obstant això, apel·lar a la poca serenor en el raonament d’una persona continua sent una manera habitual de desacreditar allò que diu. Per tant, podem fer servir “boig” com a insult i com a sinònim, “guillat”, per referir-nos a una persona que, a parer nostre, ha perdut l'enteniment.

"Vestruç"

L’insult “vestruç” deriva de l’expressió “ser un estruç”, en referència a l’au camallarga, alta i sense pèl a la part superior del cap. S’utilitza per parlar d’algú que és estrany d’aspecte i que té actituds peculiars que surten de la normalitat. Alhora, algú que sigui un “vestruç”, també serà maldestre i poc hàbil. Amb un significat similar i també en l'àmbit de l'ornitologia, podem fer servir "gamarús", un mot que originalment designa un rapinyaire sedentari i nocturn. Una persona que sigui un "gamarús" serà un encantat i potser una mica rústic.

Titafluixa i poca sang

Entre els joves s’ha popularitzat l’expressió "pechofrío", una paraula que ve de l'espanyol que es parla a l'Argentina. Aquest terme s’utilitza per parlar d'una persona sense esma, que s’acovardeix amb facilitat i que es fa enrere de sobte de plans amb els quals s’havia compromès. 

En català, per referir-nos a aquesta mena d’individus, tenim el terme “poca sang”, que incideix, precisament, en la poca passió que transmeten per la vida i que denota un esllanguiment general. D’altra banda, hi ha “titafluixa” que resulta ideal si aquell qui tenim davant presumeix de virilitat. 

Pelacanyes

"Pelacanyes" és un insult per referir-nos a una persona amb poc poder adquisitiu, que té una feina precària o sense manera fixa de guanyar-se la vida. Denota, també, que l'individu a qui va adreçat no és important, no compta per res, i la seva tasca no està reconeguda. Com a sinònims d'aquesta expressió, també es poden fer servir "mort de gana", “afaitapobres”, “furtamantes” o “pòtol”, un reguitzell d'expressions per parlar d'un personatge pobre i que es busca la vida. 

Glandllèpol

“Glandllèpol” és un insult i una paraula composta que no està acceptada a cap diccionari. Malgrat tot, alguns usuaris dels fòrums catalans d’internet i de la xarxa X l’han començat a fer servir per referir-se a una persona excessivament aduladora o que s’agenolla i s’humilia per aconseguir els seus objectius. Tot i no ser una paraula normativa, “glandllèpol” és més específica i és un bon substitut per als insults derivats de la paraula “polla”.