Emocionats i encara abromats pel moment que estan vivint, Emma Arquillué (Matadepera, 1995) i Pablo Macho (Barcelona, 1994), es troben a l’Espai Lliure de Montjuïc amb Prosopopeya. És la primera vegada que porten un espectacle creat des de zero per la seva companyia, ‘La Bella Otero’, a un teatre públic després d’anys actuant a sales alternatives. L’obra, que sorgeix a partir d’una crisi existencial del mateix Pablo, és el cinquè espectacle de la companyia que van crear quan es van conèixer i van veure que treballant, s’entenien a la perfecció. D’aquí que, més endavant, en sorgís l’amor entre els dos i que ara, el mateix amor i complicitat que comparteixen per l’ofici, el puguin mostrar dirigint ella i actuant ell davant un pati de 140 butaques que envolten un escenari ideat per Yaiza Ares, ple de màscares -ideades pel mateix intèrpret, Arnau Comas-, rostres, miralls, poesia i música en directe de Santiago Aguilera.
“Una de les coses que ens venia més de gust fer, és reivindicar l'arrel del teatre amb Grècia, la màscara, el vers i la mitologia amb el protagonista de Pròsopo, que significa rostre en grec”, expliquen citats a primera hora del matí, a l’entrada de la mateixa sala on actuen. Amb ells parlem del seu recorregut, de l’obra que representen i que reflexiona sobre el concepte i l’existència del “jo”, de la individualitat que predomina al món on vivim i, d’un sector, el de la cultura, precaritzat en gran mesura que sobreviu com pot malgrat les poques ajudes i reconeixements que se li destinen.
La Bella Otero és el nom de la vostra companyia. Que es digui Pablo Macho Otero, hi té alguna cosa a veure?
Pablo (P): Podria ser. Per la zona d'on era la ballarina Carolina Otero, podríem arribar a ser família. El meu rebesavi va marxar de Galícia per anar a Astúries. Ella va viure una tragèdia quan era petita, quan la van violar. La llegenda explica que la família i el poble la va repudiar. D’aquí, que s’afegís a una companyia d'ambulants. Aquesta història és meravellosa i existeixen mil llegendes. De la broma que potser som família i que ella feia una cosa molt interessant, com era el fet jugar amb la seva identitat, que ens cridés l’atenció. Tot el que fan ara els artistes de convertir la seva identitat en un personatge mediàtic, ja ho feia ella. Era una visionària pel que fa al màrqueting. A cada entrevista explicava coses diferents.
Emma (E): Ens interessava això, perquè el que fem amb la companyia és jugar amb aquesta cosa de realitat i ficció des del principi, amb els diferents espectacles que hem fet. Ens agrada molt aquesta cosa d'esborrar el límit entre dins i fora de l'escenari. I després, que tenim la broma que jo soc la bella i ell l'Otero! (Riuen). També per la connexió amb París. Vam estar molts mesos fent una llista infinita de noms i és molt difícil escollir-ne un!
Prosopopeya parteix d'una crisi existencial d’en Pablo. Què va passar?
P: Molts dels projectes que estem fent ara, venen de coses que em van passar a París. A l'espectacle anterior que vam fer, A fuego, -que portarem a l’off de la Villarroel-, també explicava el moment quan a París, vaig viure una crisi existencial. Surts de casa, marxes, descobreixes un nou món, no et coneix ningú i no saps qui ets. Tot això, sent conscient del privilegi de poder anar a formar-me allà, que n’estic molt agraït. Plantejar-me aquestes preguntes sobre la identitat; si surto del meu context i deixo de ser jo, perquè al final tu ets un mirall del teu context. Vaig començar a investigar sobre psicoanàlisi, Lacan, neurociència, i vaig descobrir que en els mons psicològics, filosòfics i neurocientífics contemporanis, un fet evident que em va explotar el cap com és que el jo no existeix. I això em va remoure. Si ja estàs fotut de per si, i descobreixes que tot això que t’està passant no té una unitat i que és un flux de coses que et passen, però no li passen a ningú en concret…
Parlem de percepcions? Al final el “jo” no deixa de ser un concepte subjectiu, que dependrà de cada context.
E: I que variarà de l’ara a d'aquí a mitja hora. Hi ha molta gent que ens diu que els allibera molt, perquè de cop estan molt més relaxats, sense haver d'estar obsessionats amb saber qui soc i com soc. Ara bé, també és cert que et pot provocar molta por, molt vertigen de pensar; on m'agafo?
"El món funciona per individualitat"
PABLO MACHO
P: Sobretot per com està muntat el món, que funciona per individualitat. Tu tens un nom, una edat, un número de DNI, una personalitat, un número de soci, etc. Tot està molt personalitzat, i quan descobreixes que tot això és una ficció muntada perquè puguem conviure entre nosaltres, et replanteges moltes coses. D’aquesta troballa ens vam dir que el teatre, era el lloc on parlar d'això. És l’espai on es genera una ficció, on una persona agafa el rol d'un altre, perquè un munt de gent se senti identificada.
Llavors el “jo” el podem relacionar amb l’autenticitat de les persones?
P: Si partim de la base que el jo no existeix, no hi ha autenticitat. El que hi ha és connexió amb el que t'està passant al present. Moltes de les coses que fem, ho fem perquè les hem après. No és que hi hagi una cosa autèntica, profunda, que està allà des que vas néixer, sinó que la vida, l'experiència, l'educació, la gent amb la qual t'envoltes, t’hi porta. Això que diuen que ets la mitjana de les cinc persones amb qui més estàs, n'estic convençut.
E: Estem molt enfocats a conèixer aquesta essència nostra i que realment hi ha de mi i, segurament res, som la suma de tota la gent que ens envolta, del context. Per això hem d'anar amb compte amb qui estem, què fem, què mirem o què consumim. Les xarxes i les plataformes, també ens condicionen la manera com estem.
"Ets la mitjana de les cinc persones amb qui més estàs, n'estic convençut"
PABLO MACHO
L'extrema dreta està pujant i no sé si dir la paraula manipulant, però sí controlant, fent-nos anar per on volen. Sempre hi ha moltes arestes i molts prismes d'una cosa. No passa res per acceptar que, moltes vegades, no tenim clar el que pensem, perquè al final, també volem mostrar-nos molt segurs, marcant una personalitat o una essència, i no passa res si avui penses això i demà al contrari. A mi això em relaxa. Dins la crisi que hem passat i la pèrdua d'aquest jo, d'aquest vertigen, m'ha alliberat el fet de dir que puc no saber-ne i puc no tenir-ho tot molt clar. Avui puc dir blanc i demà negre, i no passa res.
La crisi que hem passat…
E: Clar, perquè l’ha passat el Pablo, però tota la companyia al darrere. Ha estat intens per molts factors, i també pel fet d'estrenar una obra aquí, que ha estat tot molt nou, sobretot a nivell emocional i psicològic, d’haver d'assumir un repte! Estem abromats per l'oportunitat. Es considera un creador jove algú de 40 anys i, nosaltres, fa molts anys que lluitem perquè això no passi. Llavors t'hi trobes i ho entenc, perquè no ens ha vingut gros, però sí que ens ha abromat, som uns “pimpollos”. Ens sentim molt afortunats i aquesta oportunitat la recordarem tota la vida, ens marcarà.
P: Com a companyia ens hem adonat de fins a quin punt no en tenim ni idea encara. Ho estem aprenent tot. Som una companyia jove en el sentit de falta d'experiència. No és un tema d'edat, és un tema que nosaltres, dels vint als trenta, els hem passat a sales petites. De cop arribes aquí i malgrat que la sala no és tan gran, és la casa, el que representa. Si la nostra carrera hagués acabat aquí, hi hauria un punt de satisfacció. Si arribem més enllà, fantàstic, però recordo quan tenia 15 anys venir aquí a l'Espai Lliure a veure obres i somiar en estar-hi, i de cop hi estem. Aquest dijous venen els alumnes del Liceu Francès a veure'ns, i és com tancar un cicle. (Es mostren emocionats).
"Si la nostra carrera hagués acabat aquí, hi hauria un punt de satisfacció"
PABLO MACHO
E: Encara no hem començat a pair res. Estem amb la sorpresa d’haver estrenat aquí, i a la vegada, tampoc ha passat res. A vegades idealitzes tant una cosa, que sembla que la vida hagi de canviar, i la vida segueix igual. Això també és guai viure-ho, veure-ho, experienciar-ho, però encara estem en aquesta mena de globus.
El fet d’escriure aquest text ha estat més un gaudi o un patiment?
P: Pot ser que escriure sigui la meva vocació més essencial. Amb l'escriptura és on vaig trobar com a adolescent un lloc on podia treure tota la meva sensibilitat, sense cap mena de límit. Tinc un vers que diu; "un hueco en el que untar mi fantasia". L'escriptura es va convertir en això, i llegir poesia em va obrir un món. Sempre faig la broma que els meus amics escoltaven rap i jo llegia poesia del segle d'or. Amb l'escriptura és el moment en què em sento més lliure, perquè no tens ningú al davant que et miri. Com a actor és una satisfacció molt gran estar en escena i molt alliberador.
Hi ha alguna cosa en les nostres obres que, com que estimem tant el teatre, inevitablement fem una oda al teatre fent l'obra. Aquest procés ha estat el més difícil perquè, per una banda, tractar un tema tan complex com la identitat et fa tornar boig, perquè no saps qui t’està parlant. Si això no existeix, qui està escrivint això? Parteixes d'una base molt complexa. I, a part, que vols estar a l'altura d'on estàs. No és qualsevol cosa estrenar al Teatre Lliure un text propi, amb la teva companyia. Per mi ha estat una bogeria. Passar d'estrenar obres de teatre amb la meva parella en una companyia petita, en sales alternatives de Barcelona, i de cop i volta arribar al Teatre Lliure, per mi ha estat molt…
E: Estem allà, estem allà! Encara ho estem paint. (S’emocionen). Vivim una època molt forta. Són plors de satisfacció, fa uns quants anys que treballem molt, 24/7, sense cap dia lliure, amb els horaris del teatre, assumint-ho tot... Però bé, fem un bon equip i al final quan un baixa l'altra puja, i així anem fent.
Precisament després del temps que porten recorrent sales alternatives, com veuen el sector?
P: És complex perquè es barregen molts factors. Diners públics n'hi ha, el que passa és que es reparteixen molt malament. No vull entrar en detall. En aquest sentit, la nostra generació hem de fer una feina també, i ja s'està fent, d'assabentar-nos de veritat com funciona el tema de les subvencions, el tema dels drets d'autor, de com funciona tot plegat. Perquè diners n'hi ha. Hi ha ajudes que existeixen, que no sabem o que no ens arriben perquè els que si que ho saben, no els interessa que t’arribin per quedar-se-les totes per ells.
"Al teatre hi ha diners públics, el que passa és que es reparteixen molt malament"
PABLO MACHO
E: També és un sector tan vocacional que sempre s'ha jugat molt amb la motivació, amb les ganes, amb la incansabilitat de la penya. I nosaltres també en som un exemple; vam ser els primers que vam dir això ho farem tant sí com no, encara que cobrem una merda, perquè volem dedicar-nos a això. La nostra generació ja estem intentant fer xarxa entre nosaltres per tal d’ajudar-nos mútuament. Crec que estem intentant canviar el paradigma per tal de fer pinya, d’ajudar-nos. Volem fer trobades per posar-nos en comú, veure què està fent la gent de la nostra generació. El nostre somni és obrir una sala un dia o fer alguna cosa col·laborativa. Com va néixer el Lliure? D'un grup de gent que estava allà i va voler fer alguna cosa col·lectiva. La situació era una altra i no hi havia espais com aquest, però no podem només exigir, també ens hem de responsabilitzar i ajudar-nos entre nosaltres.
A banda de trobar-los aquí a l’Espai Lliure de Montjuïc fins a la setmana vinent, altres projectes que tinguin entre mans?
E: Estic de gira amb Un matrimoni de Boston i després, a l’abril, estreno al TNC amb la Victoria Szpunberg fent La tercera fuga. Treballant amb l’Emma Vilarasau he vist com ho pateix, s’alegra, i està cada dia allà, fent 70 funcions a la Villarroel, pencant que flipes, és increïble! La primera setmana ens va dir; “aquesta gent ha pagat una entrada, i nosaltres els hem de donar la millor funció que els puguem donar”. La millor lliçó que podia rebre. És molt vocacional l'amor que sent pel teatre. Tant d'ella com de la Marta Marco n’he après molt, no només la determinació, sinó el respecte i l'amor pel teatre. També els hi va la vida. Veure que algú d'una altra generació més gran -que també ho he vist a casa-, ho viu així, penses d'acord, és d'aquesta gent de qui vull aprendre. La cosa bona que té el teatre és que pots fer amistats d'altres generacions. Soc amiga de l'Emma Vilarasau que té 66 anys. És tan bonic, que m'emociona.
P: Era molt bonic veure-la arribar de l'assaig, perquè em deia; “és que aprenc tant!”. Perquè el seu personatge li permetia poder mirar molt des de fora. Jo estic de gira amb el monòleg de A fuego per Catalunya, i després anirem a Madrid.
El seu pare és en Pere Arquillué, creu que la pot haver beneficiat el cognom o en alguns moments hauria preferit esborrar-lo?
E: No, això mai. Del meu pare ho he après tot, de com em prenc la professió, de la filosofia, d'entendre'l, de no entendre'l, d'analitzar, però no dir, bah, perquè sempre hi ha feina darrere. Ell no em dona consells concrets, sinó de la professió en general, de com l'ha viscut, i de com cada persona l’ha de viure a la seva manera, com pugui i com vulgui. Són 30 anys de diferència que, vulguis o no, vius diferent. Tenim unes xerrades d'hores i hores a casa amb ell i el Pablo parlant de la professió. És preciós. I quan el penso, el veig a la cuina fent el sofregit. No el veig com el gran actor que és. Segurament m'haurà pogut beneficiar, però també m'ha perjudicat altres vegades. El pare del Pablo és neurorradiòleg i em sembla igual d'important, el que passa és que el meu pare és una figura pública. Per com ens han educat, sempre ho he viscut amb molta tranquil·litat.