Hi havia expectació per escoltar, dilluns a Barcelona, el sopranista brasiler Bruno de Sá (Santo André, 1986). Presentat per la Temporada Ibercàmera, el cantant es va presentar acompanyat pel més que correcte Ensemble 1700 que dirigeix la flautista de bec Dorothee Oberlinger (Aquisgrà, 1969). La suma del citat debut fent-ho amb un inusual programa, on el seu gruix estava format per peces musicals poc habituals d'escoltar d'autors com Giovanni Battista Barsanti o Alessandro Scalatti, va enriquir l'interès de la vetllada. Interès. Aquesta és la paraula que més hem de destacar del concert després d'haver pogut escoltat Sá, que ha sabut construir una important carrera internacional gràcies a una veu excepcionalment aguda, capaç d’assolir el registre de soprano sense haver passat per cap intervenció artificial. El seu cas és poc habitual, ja que la majoria de veus masculines que interpreten repertori agut són contratenors, que utilitzen principalment la tècnica del falset. En canvi, Bruno de Sá canta amb una veu natural de soprano, fet que el converteix en una figura singular dins del panorama líric contemporani.

És evident que aquestes característiques vocals van com anell al dit per a la interpretació i redescobriment del repertori barroc, especialment d’obres escrites originalment per a castrati dels segles XVII i XVIII. Recordem aquells cantants masculins que van ser castrats abans de la pubertat per conservar la veu aguda, combinant-la amb la potència pulmonar d’un cos adult. Va ser així com van néixer els mites de castrati com Farinelli o Senesino que van ser autèntiques estrelles de l’òpera barroca, i molts compositors, com Händel o Porpora, van escriure papers extremadament virtuosos pensant en ells.

Bruno de Sá no és un castrat, evidentment, però la seva veu permet aproximar-se d’una manera nova i ètica a aquell repertori. La seva interpretació ofereix una alternativa moderna que evita la imitació forçada i respecta els límits físics actuals. Però això no és tot. Diríem que a la prestació vocal hi afegeix un element de reivindicació ideològica lligada a la qüestió del gènere. Sense haver trobat aquest cronista cap declaració sobre la seva orientació sexual, cosa que només li ha d'importar a l'artista, si que vam detectar elements en la seva posada en escena que l'acostaven a artistes que han reivindicat desacomplexadament la visibilització LGTBIQ+. Estic pensant en artistes d'altres cultures musicals com ANOHNI and the Johnsons o Falete. D'aquí que en alguns moments de Sá no va dubtar a ballar i «sabatejar» dalt l'escenari ajudant-se d'un llarg mocador que portava penjat de la solapa. El tema, però, és que la màgia i el duende que ens parlen els flamencs era força absent.

I és aquí on arribem al quid de la qüestió. Bruno de Sá s'erigeix en un cantant més d'exhibició que no de profunditat i essències. Exhibició d'un important i bell instrument vocal acompanyat d'una interpretació que estableix un pont entre la tradició històrica dels castrati i les pràctiques vocals contemporànies. La seva figura demostra que és possible recuperar aquell llegat sense reproduir els sacrificis sexuals humans del passat, però potser al pas distòpic pel que avancem, tot serà qüestió de temps. Sí que vam trobar, però, profunditat i essència en les aportacions d'Oberlinger que va demostrar com el virtuosisme mai no ha de ser una finalitat, sinó un mitjà per a manifestar una voluntat expressiva. En tot cas, un debut, el de Sà, que recordarem durant força temps en un concert que va demostrar el dilema exhibició versus voluntat expressiva.

TEMPORADA IBERCÀMERA.Bruno de Sá, sopranista. Ensemble 1700.
Direcció:Dorothee Oberlinger. Obres d'Scarlatti, Händel, Bononcini, Marcello, Barsanti i
Corelli.
Palau de la Música Catalana, 25 de gener de 2025