Francesc Ribera Titot (Berga, 1967) lidera des de la seva creació el 1990 Brams, un grup de rock, ska i reggae que és un gran reserva de l'escena catalana. Després d'anys sense publicar, reapareixen a finals de gener amb un primer tema de Tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi, un treball de cinc cançons que donarà lloc a una minigira a Barcelona, Vic, Berga i Salt del 19 de març al 4 d'abril. Els anys han passat, però els berguedans tenen coses a dir en un moment de desencís, desorientació i buidor. Ells ho han fet sempre abraçats a lletres de fort component polític (la majoria de cançons són articles d'opinió cantats) i un compromís independentista i social que ha fet escola des de la denúncia, la reflexió, la ironia o la taverna. Ribera, exregidor de la CUP a Berga i que ha fet d'escriptor i dramaturg, ha estat sempre implicat en projectes i causes. Treballa al Perifèria, un festival cultural estiuenc descentralitzat. Ara, però, és temps de Brams i els més fidels ja els esperen. Aquesta és la llista de reproducció de la conversa. Gaudiu-la!

En una entrevista pel Perifèria dèieu "a Brams ja ens coneix qui ens vol conèixer, no anem als concerts a convèncer ningú. El nostre públic no té 20 anys i ja ens sembla bé. És un exercici de nostàlgia". Dir això venint de qui ha escrit cançons inconformistes no és xocant?
Sí, però sabem on estem. Per accedir a un públic de 20 anys no en pots tenir 55. L'edat dels seus pares i tirant amunt, no? No estàvem en un moment d'anar a convèncer, de buscar nous públics. Era en un context de fer quatre concerts l'any per veure'ns les cares i gaudir. Anàvem a buscar purament el nostre públic i ara és diferent perquè fem cançons noves i pretens que arribin a més gent. Quan vaig dir això fèiem purs exercicis de nostàlgia: l'any passat vam fer el vintè aniversari del concert Sempre més. El que vols, de norma, és que t'escolti tothom, però escrius pensant en els teus. Les cançons em costen molt de fer: aquestes cinc que publicarem ara m'han costat set anys d'entendre què havia d'explicar i un any per escriure-les, saps? I són només cinc!

La nostàlgia i el sentimentalisme -penso, per exemple, en L'últim tirabol- és un motor de connexió emocional, però no és l'únic en una expressió artística. Quins més hi ha?
Nosaltres hem començat a fer exercicis de nostàlgia un cop hem sigut més vells, diguem-ne. El que busques quan cantes és la complicitat, sobretot en els moments en què començàvem, quan ens situàvem dins d'una minoria politicosocial absoluta, pràcticament marginal. La gent que anava als concerts de cop es trobava molta gent i pensava "hòstia, i tots aquests també són del rotllo?" Estaves dins un moviment que era marginal, però de cop la complicitat i la música et permetien sortir-ne i dir "doncs no som tan pocs". Vam estar molts anys fent això.

Vau dir que plegàveu fa 21 anys amb aquell concert mític i multitudinari del Sempre Més per Patum, però no heu acabat de marxar mai. A què es deu aquest entrar i sortir?
Només ho explica que tenim a dir. Podríem dir que hi ha una sèrie de coses que ens han vingut a trucar a la porta de casa dient-nos "escolteu, ningú ens explica. I si vosaltres ens dieu?". No recordo èpoques amb una buidor discursiva tan gran, no només independentista o amb la llengua, sinó en general. Crec que a mi em toca fer això. Segurament hi ha qui pensa, "hòstia, aquests només pensen en el mateix". I jo puc pensar que hi ha qui només pensa cançons d'amor. Les cançons han quedat buides, aigualides... Ja no reclamo implicació política, però sí expressió, que diguin alguna cosa. És una presa de pèl cridar l'atenció amb cançons que no diuen res. 

Fa vuit anys de Demà, el vostre darrer disc, i ara torneu amb aquest de cinc cançons. Hi ha voluntat de continuar fent discos?
Mira, venim a fer aquestes cinc cançons, a cantar-les, i quan a Salt baixem de l'escenari a l'últim concert de la gira veurem què fem. Però a l'estiu no farem gira, això segur.

Aguanteu vosaltres, Els Pets, ha tornat Sopa de Cabra... però els grups més massius del panorama català dels darrers anys, com Zoo, Els Manel o Oques Grasses, han estat més efímers. Més enllà de les circumstàncies de cadascú, a què ho atribueixes?
Al fet que no existeix "la professió". Els que dius existim perquè hi ha moltes ganes dels que en formem part. A més en el cas d'Els Pets o Sopa han funcionat molt. Però el problema és que no es pot viure d'això. La indústria discogràfica ha canviat i per algú que és dins no és rendible. Molts grups es mantenen perquè hi ha motivats i un punt d'autoexplotació. No engloba a tothom segur, però això és difícil de sostenir en el temps i el component de voluntarisme acaba superant-te. No es pot dir, perquè estàs sempre de promoció i no pots dir "quina merda, no es venen discos, hi ha pocs concerts...". Tu has de dir que tot va com un tro i sí, quan treus un disc estàs eufòric perquè t'hi has bolcat. També quan treus un llibre. Amb la indústria editorial o la de la música passa que tothom cobra, que tot l'engranatge està molt professionalitzat menys l'autor, que té la vocació com a motor. I quan el que crea se'n cansa sempre n'hi ha algun altre motivat per estar uns quants anys treballant desinteressadament.

Abans parlàveu dels grups que fan cançons d'amor i que vosaltres teniu un altre registre. La música reivindicativa va a la baixa potser perquè durant el procés semblava que ho teníem tot fet i ara hi ha desànim? Hi ha músics compromesos, però no ho fan explícit a les cançons amb missatge social o polític...
Sí, però fixa't que m'ha costat vuit anys tornar a dir alguna cosa i ho he fet perquè sentia la necessitat. Havíem estat empenyent, després va venir l'hòstia de 2017 i ara tocava dir-hi alguna cosa, però costa trobar paraules. Tampoc podríem fer coses que caduquessin al cap de quinze dies, que quedessin ràpidament sense context. I quan hi ha un moment de frustració col·lectiva també és difícil. La gent està de baixada i els artistes compromesos també. 

Dius que torneu perquè hi ha coses a dir. Quines?
Quan vam plantejar aquest disc no vam plantejar cinc cançons com l'últim que se'ns hauria acudit, és més estructurat i preparat. Són cinc canonades i amb un treball cap endins. La primera és Tornar-hi i tot el disc es diu Tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi, que és l'evolució de l'"anar-hi, anar-hi, anar-hi" de l'Antoní Massaguer quan deia què ens caldria per vèncer. Ara, o ens quedem a terra o ens aixequem i hi tornem. No hi ha altra opció. Hem d'assumir que difícilment es guanya a la primera. I l'octubre del 2017 ja no era el primer cop. Hem fet de les derrotes una manera d'entendre el camí de la victòria. De fet, bàsicament celebrem derrotes com el 7 de novembre a la Catalunya Nord el Tractat dels Pirineus, l'11 de Setembre de la caiguda de Barcelona, el 25 d'abril de la batalla d'Almansa. I ara fins i tot a Mallorca que han canviat el 31 de desembre pel dia d'aprovació de l'Estatut de les Illes Balears. Al final ens deu unir a tots els Països Catalans.

Mentre recordes derrotes expresses que hi ha una victòria pendent. Hi ha hagut exercicis de candidesa i t'has de fotre una hòstia per treure-te-la del damunt. Hi havia gent amb poca trajectòria independentista i molts van descobrir que Europa sí que ho permetria, o que no era cert que si s'enduien les urnes ja guanyàvem. On eren quan van tancar l'Egunkaria? L'Estat fotia el que volia, no es qüestionaven res i han hagut de rebre hòsties personalment per veure-ho.

Ha dit que el desencís polític no és puntual i que portem aquests set anys de mala llet. Què s'ha de fer per poder seguir Fidels a l'utopia?
Jo crec que calen quatre coses. Hem de forçar els estats espanyol i francès a renunciar a la sobirania sobre els territoris catalans. Cap estat renunciarà a la sobirania a les terres que s'ha assignat. No ens hem d'enganyar, no hi arribaran ni per voluntat ni per negociació, només per coacció. Quan es diu així no és tan amable la independència. Per tant, cal, en primer lloc, una acumulació de força a favor del dret a decidir que costi de contrarestar discursivament. Quan la tens has de trobar el mecanisme per convertir-la en acció política i activar-la. Es va trobar, però les institucions i les competències no eren sobiranes perquè es van obtenir al recer de les garanties de lleialtat a l'Estat del pujolisme. Cal l'ordre i l'activació. I després hi ha un quart, les estructures necessàries per fer la substitució de sobirania i sostenir-la. Vol dir no només sanitat i ensenyament, n'hi ha que van més enllà, com les complicitats geopolítiques que a vegades impliquen mercadeig. 

Si es tenien les estructures, o no es van activar o no eren suficients. Calen les garanties de coses que no es poden fer a cara descoberta. Si el 2017 es podria haver fet amb infraestructures institucionals ara això ja és impossible. Per tant, tots aquests quatre mecanismes que he explicat possiblement hauran de tenir una altra forma. Cal dissenyar això, que és menys agraït que manifestar-se.

Voleu per demà la nostra terra lliure com cantàveu a un dels temes més mítics. Però diu que això no va només d'anar a bars del rotllo, voler-ho molt fort i assenyalar traïdors. Hi ha molta emprenyada. És per mala gestió de les expectatives (us la podrien tirar en cara per Oferta de diàleg o Demà)? Massa anys de rebre? Poca cultura militant?
Cadascú paeix la frustració, que és fruit de la derrota, com pot. Vam perdre, ja està. Ho podem dir. És igual de qui va ser culpa. El que ha vingut té a veure amb com paeix cadascú. Hi ha qui se'n va a casa i ja no es mou. Altres són més agressius amb teràpies com insultar i culpabilitzar. Se'ls pot preguntar que per què no s'hi posaven ells. Hi va haver qui va fer, qui ho va provar. Sense treure responsabilitats a ningú, jo sempre he sigut molt contrari amb aquesta lleugeresa a l'hora de criticar.

No és el primer cop que l'independentisme no se'n surt. Ara, en la gestió del fracàs hi ha un replegament identitari que encaixa amb vents que bufen arreu. A què ho atribuiu?
Forma part d'aquesta frustració i n'és la pitjor expressió. Sobretot perquè és evident que no hi ha alternativa més enllà de l'amargor i la inhumanitat o dir m'enfado i no respiro.

És comprensiu amb independentistes de sempre, fins i tot militants, que ara diuen que volen votar Sílvia Orriols?
No es pot ser comprensiu. Humanament, no puc. No només no aporta res, sinó el que diuen va en contra del país. El seu camí és la millor manera de desaparèixer i empetitir-nos convertits en reducte immaculat. Tal vegada a algú li garanteix una vida molt còmoda durant el temps que trigues a morir-te com a país. És el pitjor que ens podria passar, aquest replegament a les essències ens porta a la desaparició per la via de ser cada cop menys. 

Les vostres lletres, només cal escoltar el Brindis o Nena de Nicaragua, sempre han estat internacionalistes. Ara té més sentit?
Sí, bufen mals vents a tot arreu. Allò que sempre hem combatut avança com una piconadora sense mirar prim i enorgullint-se'n. És la fatxenderia de l'autoritarisme. I això també ho veiem en actituds molt dures davant conflictes com el d'Israel i Palestina per una necessitat de duresa. Hi ha qui sense necessitat de presentar-se com extrema dreta diu que potser prou i anem per feina. I aquest autoritarisme i maniqueisme, que pot donar una pau acollonant, després es manifesta amb expressions polítiques amb les quals no farem res de bo.

Ara els patrons de tots els països del món s'han unit, però per precaritzar més el jovent i els treballadors en general.
Sí, hi ha aquests discursos, que representen bé Trump o Milei, que són molt individualistes. Oblida't de la gent, tu tira i voldràs i si t'ho creus, ho aconseguiràs. Qui ho diu i es posa d'exemple, ja tenia els calés fets. Sortir del barri i anar-te'n a Miami a tot drap, no passarà. Tu pots creure que hi pots arribar fent colzes i el teu discurs, actitud i vot se sumarà a una gent que farà de coixí als que ja eren dalt de tot. Regalaràs l'hegemonia a qui va contra tu. L'individualisme és la millor garantia que no es qüestionin privilegis. I això ara ha anat a més i té un punt innovador i trencador que, a més, està molt dopat per unes xarxes socials propietat dels principals beneficiaris d'aquest individualisme.

L'operació Catalunya i el judici de l'Audiència Nacional han rehabilitat una mica públicament la figura de Jordi Pujol. Vau crear un cert escàndol fa trenta anys amb El president...
Sí, i de fet encara la cantem! I tot i que de tota la cançó sembla que només queden Duran Lleida i ell, no? [també Pasqual Maragall que es moria d'enveja i Carles Gasòliba que feia les veus]. Era una cançó sorneguera i si no es contextualitza està caducadíssima. Era una menja de targeta de presentació nostra de com ho volíem encarar, sense misses negres i amb un cert humor. La mateixa cançó Oferta de diàleg que comentaves abans és un gir absolut perquè això de "rendiu-vos que us garantim un judici just...".  Sempre hem cregut en aquest humor que té molt a veure amb fotre'ns-en de nosaltres mateixos. Cada cultura té un humor diferent i el nostre va per aquí, de desdramatitzar les nostres misèries. És el que feien en Capri, la Trinca...

Parlant de cançons que envelleixen, no sé si ara amb els aprenentatges que tots hem fet en el camp del feminisme revisaries No em deixis marxar sobre la relació entre els músics i les seves fans?
Sí, perquè en definitiva és una cançó que parlava d'algú molt proper. Tant que no se'n podria dir ni fan. Però en aquest context és una cançó que possiblement no se m'acudiria, no la consideraria ni necessària. El context et va ensenyant coses, no? Les cançons envelleixen, algunes millor i altres pitjor. També passa amb les cançons més de taverna com els Goigs a Sant Hilari. El context, l'edat i la vida et porta a fer-ho diferent. 

Va estar a la política institucional de regidor al govern de Berga. En va tenir prou o encara us enredarien?
En vaig tenir prou. A mi qualsevol merda es motiva, però, i de seguida ho converteixo en el meu món. Vaig fer el que havia de fer i ara no hi compto i estic molt bé. Amb qualsevol cosa que passava em queia el món a sobre i és molt ingrat. Va ser laboriós pel context de ruïna econòmica que s'havia de solucionar, ho vam encarar bé, i estic molt content dels resultats perquè els números ho avalen. Em quedo amb això perquè, com diria Pujol, encara soc a temps d'espatllar la meva biografia.

El teu espai ha estat el de la CUP que està en reinvenció i debat constant. És útil en l'àmbit nacional o hauria de treballar més, o fins i tot confluir, amb espais fronterers com Esquerra o els Comuns?
Vaig ser de la CUP molts anys i hi vaig militar. L'activitat política al si de la CUP va acabar amb la meva entrada a l'ajuntament. Tenia altra feina i quan vaig sortir-ne la vinculació es va anar perdent.  També per una qüestió que no sé si ho vam fer tot bé. Ara, jo crec que s'ha de tenir proposta, no ajuntar-te sense propòsits. I segons quins agrupaments, el propòsit és en si el mateix agrupament. El que cal és el disseny d'una estratègia i no anar canviant de parella. Les sumes en reculada no crec que portin res de bo. L'esquerra independentista ha de tenir una estratègia de forçar l'Estat espanyol i el francès a renunciar als Països Catalans. Ja està. I no em sembla que hi sigui.