Manuel de Pedrolo continua sent un dels escriptors més llegits, trenta-cinc anys després de la seva mort. Però la seva figura, sempre controvertida, ha patit alts i baixos pel que fa a la crítica i la presència mediàtica. Per això és interessant aquest Manuel de Pedrolo. Prosa de combat (Comanegra), un recull de textos polítics aplegat i editat per la crítica literària Júlia Ojeda (Granollers, 1994) que arriba en plena Setmana del Llibre en Català. 

Un llibre que aporta molt de material inèdit de l’autor segarrenc, que sempre fou una veu incòmoda. Ho va ser durant la dictadura, quan es va convertir en un dels escriptors més censurats. I va ser-ho també en els anys de la Transició i la Catalunya pujolista, quan el seu posicionament independentista i la crítica àcida que feia als qui considerava intel·lectuals cortesans va generar irritació en els salons literaris i polítics. 

Sembla paradoxal que en els anys de més impuls de l’independentisme, l’obra de Manuel de Pedrolo hagi quedat difuminada, malgrat el Centenari Pedrolo.
En relació a la feina feta abans que jo, cal dir que n'hi ha molta. Tant dels qui van organitzar el centenari com de les tesis doctorals que s’han fet. Però és cert que és un coneixement que ha quedat dins del món universitari. L’editorial Comanegra es va posar les files a partir del 2017 començant a recuperar obra de ficció grossa. Amb Jordi Puig ja fa dos anys que teníem intenció de recuperar el Pedrolo més polític. El que, de fet, és una tautologia perquè tot Pedrolo és molt polític.

Ell escriu des d’aquesta mentalitat. El mateix Mecanoscrit del segon origen pot ser entès com una utopia i una distopia. És quan Pedrolo veu que el país està arrasat, però neix l’esperança amb els dos protagonistes. Ell és negre, el que vol dir que Pedrolo té en l’horitzó una Catalunya que serà diversa. En la seva obra hi ha una pulsió permanent de pensar en la supervivència del país. És un actor actual que s’atreveix a tocar tots els temes que el país ha tingut problemes per entomar. S’atreveix a parlar de llengua, bilingüisme, demografia, Països Catalans, i des d’un independentisme convençut.     

"En l'obra de Pedrolo hi ha una pulsió permanent de pensar en la supervivència del país" 

Presenteu aquí un Pedrolo inèdit. Entre altres textos, un assaig del 1966 que no va passar la censura.
Una part és inèdita. Les Cartes a Catalunya són el primer assaig que va escriure, que no va passar la censura. És el text més llarg del llibre, estructurat en set cartes. Un dels grans mèrits de Pedrolo és que va ser l’autor més censurat pel franquisme. Però tenim la sort que el país sempre és més fort que la seva política. Trenta-cinc anys després de la seva mort, la gent continua veient coses en Pedrolo. Pensem que, mentre era censurat, era alhora l’autor més llegit. Mercè Rodoreda i Joan Sales li retreien una cosa que ell defensava, que era que el país sobreviuria si tenia els gèneres literaris populars: novel·la detectivesca, de gènere, eròtica. 

Continua sent un autor molt llegit?
El Mecanoscrit continua sent el long-seller de la història de la literatura catalana. Perquè, a diferència d’altres clàssics, ha estat una lectura molt transversal. Aquest diumenge precisament presento una col·lecció d’Eumo que ha fet una adaptació de clàssics catalans per a nouvinguts. El primer és el Mecanoscrit. 

Quines altres contribucions ha fet a la cultura catalana?
Ell va ser el creador del segell La Cua de Palla, el primer a publicar literatura de gènere criminal. Que seria el precedent del col·lectiu Ofèlia Dracs. I una cosa que s’ha de recordar d’ell és que mai va canviar de llengua, mentre veia com molts companys seus canviaven.

Era massa incòmode pel catalanisme establert?
Era un independentista. 

O va ser independentista abans d’hora? 
Era un independentista avant la lettre. Amb 18 o 19 anys, se’n va al front. Arriba a Barcelona des de l’Aranyó, comença els estudis de Medicina. Volia ser psiquiatre. Però esclata la guerra i se’n va al front. Allí perd el germà petit. Ja era orfe de mare. I quan acaba la guerra, té clar que la seva tasca és treballar per la supervivència del seu país i la llengua. Crec que va ser un oracle de l’independentisme combatiu d’esquerres.

Era de cultura marxista?
Era un home de cultura marxista. Potser tenia un complex de classe ja que venia d’una família de la petita aristocràcia vinguda a menys. També es va impregnar de les lectures del que va ser el 68, del que va ser el moviment negre als Estats Units, coses de l’afrofeminisme americà, de la lluita d’Algèria… Estava pendent dels grans debats del món. Tenia una visió internacionalista, però convençut que l’única justícia per als Països Catalans era la plena independència. Per això va ser incòmoda, perquè això ho defensava abans de la Transició però també després. Per això el pujolisme el va bandejar.

Expliqui’ns una mica això.  
Quan va venir el processament de Jordi Pujol per Banca Catalana, es va fer un gran manifest amb figures intel·lectuals en suport seu i li van demanar a Pedrolo que s’hi adherís. Però ell no va signar. Va veure com amb la Transició es va escapçar la possibilitat dels Països Catalans amb la creació de l’estat de les autonomies, l’acceptació de l’estatut, la submissió dels grans partits al bilingüisme. 

Poc abans dels Jocs del 92 va escriure que acceptar les Olimpíades era acceptar la descatalanització de Barcelona. Són els moments de l’Operació Garzón, quan una de les persones detingudes, Núria Cadenes, explica que va resistir les tortures gràcies a haver llegit La paraula dels botxins de Pedrolo. 

No s’arronsava en cap debat públic.
Ell no tenia pèls a la llengua i si havia de dir que hi havia uns autors que eren uns venuts perquè escrivien en castellà, ho deia. Si havia de criticar Pujol perquè acceptava el bilingüisme com una situació normalitzada, ho feia.

Recordeu en el llibre algunes de les polèmiques que van acompanyar l’escriptor. Les relacions no gaire fàcils amb l’editor Joan Sales, que li demanava una novel·la "que fos llegidora" quan en va presentar una de molt experimental per publicar.
Sales tenia la seva pròpia proposta per a la literatura catalana i Pedrolo era una ànima indomable. No tenia amos, ni polítics ni editorials. Tampoc els necessitava perquè el públic el llegia. 

Baltasar Porcel, en bona part, era la seva antítesi, com recordeu en la introducció.
Porcel simbolitzava els autors que van ser molt útils a la Transició i per a l’assentament literari del pujolisme. Eren autors molt bons literàriament, amb un univers capaç de generar una creació a l’alçada de les grans literatures del món, però alhora no tenien problemes per col·laborar amb Madrid i amb els diaris de la premsa espanyola. Porcel era un tipus lliurat al poder. Jo no el recordo, però m’han explicat que Porcel va escriure un article lamentable amb motiu de la mort de Pedrolo.  

Com era la visió de Pedrolo respecte de la immigració? Ell també va polemitzar amb el Francesc Candel d’Els altres catalans. 
Pedrolo va voler discutir amb les idees de Candel, que és el que fa en l’article Entorn d’una expressió, però una altra cosa era el retret que feia a la instrumentalització del discurs de Candel. Són dues coses diferents. Pedrolo reconeixia la mirada sensible, d’esquerres, popular de Candel. Però ell afirmava que no n’hi havia prou de viure i treballar a Catalunya sinó que s’havia de voler ser català per ser-ho.

La seva idea era dir: no heu de ser altres catalans, sou catalans, però per ser-ho heu de parlar la llengua. Era la seva obsessió. Ell ja deia els anys 60 que el bilingüisme era l’avançada de la successió lingüística. Pensem que durant molts anys va ser l’únic independentista escrivint a la premsa.   

"Sobre el procés, crec que Pedrolo diria el que va escriure els anys setanta: que si hi ha interessos partidistes pel davant, la direcció fracassarà"

Què hagués dit del procés?
Potser hauria dit: ja us ho vaig dir sobre els líders… Crec que la pulsió de fons del procés l’hagués animat, però ell es va atrevir a escriure unes "cròniques colonials" i publicar-les a l’Avui, que era una terminologia que no va aparèixer en el procés. Ara crec que diria que el país sempre és més fort que la seva política. Diria el que va escriure els anys seixanta i setanta: que si hi ha interessos partidistes pel davant, la direcció fracassarà. 

La mentalitat d’un independentista que no cedeix és la de pensar que és igual si som nosaltres o som uns altres. Per això acabo el pròleg amb aquestes paraules: "No serem els darrers. Que crec que resumeix Pedrolo. Algú que va ser censurat durant anys, denostat fins a l’oblit i bandejat pels propis, i va ser capaç de continuar em sembla algú molt inspirador.  

Quines obres de Pedrolo creu que haurien de tenir més espai en el món literari? 
La tetralogia La terra prohibida, sens dubte. Invoca la Catalunya popular, l’independentisme i la resistència organitzada, amb una història situada durant la postguerra. És una de les grans obres polítiques catalanes del segle XX.