La poesia d'alt risc de Munar i Pietrelli

L'any 1992 Carles Hac Mor encetava la col·lecció dels Jardins de Samarcanda amb S'ha rebentat l'hospici. Tot una declaració d'intencions que, anys més tard, acabaria forjant una de les propostes editorials més sòlides, atractives i interessants del panorama poètic català. Cafè Central i Eumo, en coedició, presenten aquests dies els números 79 i 80 d'aquesta col·lecció, tota una proesa que, més enllà de xifres, parla d'un catàleg excepcional, amb veus d'aquí i d'arreu que són referents d'una manera d'entendre la poesia i les vicissituds del fet poètic.
 
Els responsables de la vivesa d'aquest centenar de títols –si contem també altres col·leccions– són Antoni Clapés i Víctor Sunyol, dos caps als quals s'hi ha de sumar, ara, Jaume C. Pons Alorda. Poetes i activistes, apassionats i glorificadors de la paraula viva que passa de mà en mà en forma de llibres delicats i ben cuidats. El darrer 2015, coincidint amb la publicació de la gran dama de les lletres catalanes Antònia Vicens –i amb el número 75–, la col·lecció inaugurava nou disseny. Adaptat als nous temps, més pràctic i còmode, però conservant tota l'elegància característica.
 
"La nova temporada havia de començar amb un clàssic viu", afirma Pons Alorda. Fred als ulls de Vicens és qui inicia d'aquest nou camí, una autora fonamental que ha aconseguit que, per primera vegada a la història, l'AELC, el PEN i l'ACECC hagin fet una candidatura conjunta perquè un autor guanyi el Premi Nacional. A aquest poemari se li afegeixen dues traduccions "molt potents" (Ana Blandiana amb La meva pàtria A4 i Peter Handke amb Poema a la durada) i dos autors catalans, Jaume Munar i Lucia Pietrelli. "És començar amb dues espases", afirma l'editor i poeta Pons Alorda. Sense oblidar el llibre-homenatge Desdir per dir, on Asunción+Guasch agafen versos de cada títol de Jardins de Samarcanda per fer-ne un de nou.
 
Lucia Pietrelli, l'alteritat, la mort, la frontera
 
El número 79 de la col·lecció és V, de Lucia Pietrelli, que recentment publicava Cadenes, Premi Joanot Martorell. El títol prové d'un vers de Cesare Pavese: "vindrà la mort i tindrà els teus ulls". Segons l'autora, "el més digne era posar només la inicial, el meu principi d'inspiració". Tot ve d'aquest poema, així com les tres parts que composen el llibre tenen com a títol un bocí dels poemes de l'autor italià. V és un llibre que torna a situar-se en la frontera entre la mort i la vida. "Jugo amb l'orgasme com a 'petita mort' –explica Pietrelli–, aquell moment en què, paradoxalment, et sents més viu".
 
També és l'instant en què el llenguatge diu la vivència d'una "petita mort", convertit en la frontera del llenguatge en si mateix. "Quan arriba el moment d'èxtasi, amb passió i amb sexe, en comptes de parlar, cridem –rebla Pietrelli–. És el punt mig entre l'expressió normal i aquella que et surt de manera més instintiva i que no saps articular amb paraules". En tot cas, el poemari, d'una subtilesa i profunditat excepcional, no només parla de la mort, sinó de l'experiència que tenim diàriament d'aquesta mort. "És aquí on entra el concepte d'alteritat, que és molt present al llibre. Fins a quin punt ets tu?", interpel·la l'autora.
 
La frontera també es veu en la reflexió que fa Pietrelli de l'amic i l'amat. "Fins a quin punt la persona que et pot fer més bé és qui et pot fer més mal? Pavese també intenta reinterpretar tot això, que ve de la reflexió sobre el llenguatge articulat i no articulat". Les bases d'aquesta poètica d'alteritat de V són, a la fi, el Pensament i el Cos. "Jo no separo ànima i cos, sinó pensament i cos". I la pregunta ressona, un cop acabes el llibre i clous l'ànima que l'ha obert: "Fins a quin punt el teu cos contamina el teu pensament?".
 
Jaume Munar, desordres, cant i mudesa
 
"La mudesa tornà cant / i llavors, el cant fou vida", diu un dels poemes Wunderwaffe, de Jaume Munar. El poeta torna a l'actualitat literària amb un llibre que esglaia, que enganxa amb la força d'una realitat que estremeix, que ens arrossega a capbussar-nos en l'horror del món i en la lucidesa dels versos. Des de La pietat del pensar (Capaltard, 2005) que no publicava res. Han passat deu anys, temps que ha dedicat a escriure un llibre en forma de diàleg que es rebat a si mateix contínuament. "Quan vaig publicar el primer llibre ja tenia la idea de fer una òpera que parlés de l'11-S", explica. El procés ha culminat ara amb un corprenedor poema narratiu escrit en heptasíl·labs.
 
"Estic molt influït per la poesia de Bartomeu Fiol i Miquel Bauçà", petges profundes d'una obra que sempre ha tingut un plantejament unitari. Munar cuina les peces a foc lent, però amb convicció: "tinc pensants ja tots els llibres que haig d'escaure fins als 80 anys", afirma. "El primer llibre que vaig escriure parlava del llenguatge com a instrument d'individualització, i aquest parla del llenguatge com a instrument de submissió de la ment i de la matèria. És una reflexió sobre el poder". El títol mateix ja ens increpa des de l'horror. Wunderwaffe és un mot alemany que en el glossari nazi va ser utilitzat com una arma, enigmàtica i devastadora.
 
Al llibre, entès de manera unitària, hi ha una estructura que es repeteix: personatge A, personatge B que refuta a l'A i de nou un personatge A que té una conclusió". En total, setze poemes. "En el fons, el llibre és una refutació de mi mateix", aclareix Munar. "Parteix del fonament que el concepte de veritat no és només que un instrument del poder. La veritat és una creació de l'hegemonia de cada moment històric". I Wunderwaffe és això, un atac a la veritat. "No crec en la màxima que diu que la veritat ens farà lliures. És el desordre qui ens en farà!".
 
El llibre també és una reflexió sobre Europa, "entesa com a Leviatan burocràtic". Tenim un estat del benestar perfecte "amb una única aspiració de viure, jubilar-nos i morir, però la crisi demostra com Europa ha acabat esclavitzada", afegeix amb contundència. "Em va impactar molt l'atemptat del 11-S, però, sobretot, la reflexió posterior: el terrorisme que vol crear un element de desordre dins un món perfecte i ordenat". Potser justament per això, Wunderwaffe conté textos de Jefferson, Stalin, Hitler, Franco i Moisès. "Jo faig poesia a partir del desordre –afirma–, i ara és el terrorista qui assumeix tota la responsabilitat del desordre". Un llibre que remou entranyes i que capgira el concepte de mal, tan cru i tan dur que ens obliga al dolor.