El juny del 2018 vaig tenir l'oportunitat de visitar Minsk, la capital de Bielorrússia. En una de les grans llibreries del centre de la ciutat, sota la mirada inquisidora dels omnipresents retrats del dictador Lukaixenko, vaig demanar a la llibretera un dels volums de les obres completes de Svetlana Aleksiévitx. L’editorial russa Vrémia les havia tornades a publicar després que l’autora rebés el Premi Nobel de Literatura el 2015.
Però la que llavors era l’edició nova de La guerra no té cara de dona, el llibre de l’autora que jo acabava de traduir, no era al prestatge que li tocava: la llibretera em va deixar parat en treure l’exemplar en qüestió de sota el taulell. L’obra completa de l’única premi nobel bielorussa estava amagada dels lectors bielorussos. Els seus llibres s’havien de sol·licitar, com si fossin un article exclusiu, prohibit o fins i tot perillós.
Suposo que amb mi van fer els ulls grossos perquè era estranger, però sospito que llavors els compradors locals de llibres de l’autora devien passar directament a un registre estatal. I dic llavors perquè tinc dubtes que actualment l’obra d’Aleksiévitx encara estigui disponible a les llibreries de la seva terra.
La pregària i les veus
Aquella escena breu semblava que resumís la condició incòmoda que els seus llibres havien anat adquirint a Bielorrússia i a tot l’espai postsoviètic. Però encara viuria un episodi potser més revelador i tot: tres mesos després de visitar Minsk, un congrés de traducció literària em va dur a Moscou. Com que em faltaven edicions bones de l’autora, vaig aprofitar la visita a Rússia per repetir l’operació Aleksiévitx, aquesta vegada en una gran llibreria del cèntric carrer Tverskaia de la capital.
Allà les obres completes no és que estiguessin fora de la vista, sinó que estaven fora de l’abast dels clients: en un prestatge a tocar del sostre vaig albirar-hi el volum que m’interessava, La pregària de Txernòbil. Vaig demanar a la llibretera com em podia enfilar a aquelles altures, i em va respondre amb una descortesia rotunda: “Ja trobarà una escala per algun racó”. I tant que en vaig trobar una.
Ara fa quaranta anys de l’accident nuclear de Txernòbil, un dels molts factors que van contribuir a precipitar l’esfondrament de la Unió Soviètica. Amb motiu d’aquesta efemèride fatídica, esbossarem els orígens del menyspreu crític per Aleksiévitx al seu país i a Rússia, a propòsit de La pregària de Txernòbil. El llibre es pot llegir en la traducció catalana de Marta Rebón, publicat per Raig Verd, l'editorial a qui hem d'agrair tota l’obra de l’autora en català. Des del seu exili a Berlín, Aleksiévitx mateixa afirmava en un article de fa poc: “Em temo que avui en dia tota persona moderna hauria de saber alguna cosa de l’àtom i els seus perills”, i és per això que encara recomana La pregària de Txernòbil com a porta d’entrada al seu univers literari.
Una primera lectura d’Aleksiévitx
El text original d’aquest llibre va aparèixer al primer número de 1997 de la revista russa L’amistat dels pobles (Дружба народов), que el va reconèixer com una de les deu contribucions més destacades de l’any, la qual cosa li va suposar una legitimació literària en primer terme.
Aquell mateix any, el poeta i crític Valeri Lipnévitx li va dedicar una llarga ressenya en una de les revistes literàries russes més rellevants del segle XX: El nou món (Новый мир). Amb el títol de “Comiat a l’eternitat”, la crítica interpretava el llibre com una reflexió sobre l’ensorrament del progrés científic i moral de l’home soviètic, i destacava la decisió d’Aleksiévitx de “no escriure, sinó anotar, documentar” una polifonia de veus.
Lipnévitx escrivia: “En el cas de Svetlana Aleksiévitx, se’ns presenta un fenomen radicalment nou. Si bé l’escriptura documental com a tal no és nova, fins ara havíem llegit sobretot una escriptura documental ideologitzada, és a dir, una escriptura que es disfressava de documental, però que no s’interessava per la realitat. El que fa avui Aleksiévitx es podria denominar nova literatura del fet. Han estat precisament la glàsnost i l’apertura social les que han permès que apareguin els seus llibres. S’hi transmet la veu del poble tal com és, sense ornaments”.
Entre 1997 i 1999, les crítiques i ressenyes van seguir aquesta mateixa línia. Subratllaven el caràcter ètic i testimonial de l’obra i que s’inseria en la tradició de la prosa documental russa (aquí podríem mencionar les figures històriques dels escriptors Aleksandr Soljenitsin, Alés Adamóvitx o Daniïl Granin). Igualment, assenyalaven l’alt nivell literari de la proposta documental de l’autora. Sembla que l’aperturisme dels salvatges noranta al món postsoviètic acompanyava la recepció de l’obra d’Aleksiévitx.
Recepció a partir dels 2000
Tanmateix, i des que va aparèixer la seva primera obra en plena perestroika, la citada La guerra no té cara de dona (1985), la narrativa crítica sobre l’autora arrossegava algunes de les acusacions ideològiques i polítiques que en marcarien la recepció a partir de la dècada dels 2000.
Va ser llavors que van proliferar a internet i a les valoracions dels lectors les acusacions de russofòbia i antisovietisme, la denominació de pamflet polític i el retret creixent al mètode literari de l’autora, basat precisament en un conjunt de percepcions complementàries i, de vegades, contraposades sobre alguns dels traumes col·lectius més importants del país de l’homo sovieticus.
Però tot plegat va fer el gran gir a propòsit del Premi Nobel i el discurs d’acceptació de l’autora: la visibilitat internacional d’algú que qüestionava els relats d’exaltació nacional promoguts pel Kremlin no va passar desapercebuda. I la situació encara es va agreujar més amb la sèrie Chernobyl, que HBO va estrenar el 2019. Tal com va recollir el mitjà independent Meduza, les capçaleres alineades amb el Kremlin (Argumenti i Fakti, Express-Gazeta, Rossískaia Gazeta o Komsomólskaia Pravda, entre d’altres) van aprofitar l’estrena per llançar crítiques furibundes contra la sèrie i també contra Aleksiévitx i La pregària de Txernòbil, d’on la sèrie havia extret alguns fils argumentals.
La clausura a Rússia dels mitjans independents i els espais de memòria històrica, la falta de llibertat d’expressió i manifestació, la rehabilitació del passat soviètic (Stalin i Gulag inclosos) i les suspicàcies envers les narratives crítiques i no heroiques de la història nacional han acabat de modelar un context en què La pregària de Txernòbil i la resta de llibres de l’autora ja no es llegeixen com una aportació literària polièdrica i humanística, sinó que esdevenen textos senzillament incòmodes i de deglució espinosa.
L’abril del 2024, el Servei Federal de Supervisió en l’Àmbit de l’Educació i la Ciència de Rússia va obrir una investigació arran de l’aparició d’un fragment de La pregària de Txernòbil a la plataforma en línia per preparar l’examen de la selectivitat russa. La presidenta del Comitè de la Duma per la Protecció de la Família, la diputada Nina Ostànina, va denunciar que les obres d’Aleksiévitx “estan impregnades d’odi per Rússia i la cultura russa”.
No falta gaire perquè l’obra d’aquesta autora es prohibeixi del tot: de moment, els seus textos es dissimulen i els seus llibres s’amaguen, es retiren de les biblioteques o es col·loquen en prestatges difícilment accessibles. Esperem que quedi una escala per algun racó…
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
