Després d’algunes representacions al Teatre Goya, Plaer culpable, la comèdia de Lara Díez Quintanilla i guanyadora del Torneig de Dramatúrgia Internacional 2022, aterra al Teatre Poliorama. Amb els seus actors, Mar Ulldemolins (Valls, 1980) i Francesc Ferrer (Barcelona, 1978), aprofitem per parlar-ne uns minuts abans de la primera funció en aquest teatre de la Rambla, on ens expliquen de què tracta l’obra i sobre com els seus personatges exploren els límits entre el plaer i la culpa, quan es deixen anar pel desig. Realment som tan lliures com voldríem? Defensem i fem bandera de la sinceritat? Som tan oberts de ment com ens pensem? Com ens condicionen els prejudicis? Un espectacle que planteja moltes qüestions i que desperta molts riures a platea, amb un públic entregat que es posiciona i que es mostra atent als descobriments i aventures que la Laia i en Jordi desvetllen al menjador de casa seva al llarg dels 95 minuts que dura la funció. 

‘Plaer culpable’ tracta de la censura, la llibertat i també de la sinceritat. En què us ha fet reflexionar el text de la Lara Díez?
Francesc (F): En moltes coses! Una cosa que té la funció és això, que et planteja si has de ser del tot sincer amb la teva parella, explicant-li les coses i tot el que penses per quedar-te net i buit, o si és millor callar. En aquest cas, en relació amb els nostres personatges, el fet de ser sincers l’un amb l’altre ens porta a un seguit de conseqüències. És interessant mostrar-ho, és un gran debat i penso que la gent, quan surt del teatre, també s'ho planteja. Ens hem de dir les coses? Ens ho hem de dir tot, o hem de ser més prudents? 

Mar (M): Llegint el text, m’he adonat que tinc més prejudicis dels que creia sense saber-ho, per què és una cosa d'educació, i amb aquest debat que es genera entre l'home i la dona, sí que em vaig adonar de dir, ostres, encara hi ha feina a fer. 

I del tabú que encara tenim amb el sexe… 
F: Sí, es plantegen també moltes coses sobre les relacions sexuals; com la parella es comunica o no. Són una parella molt moderna, que fan molts cursos i moltes coses, però aquelles més essencials tampoc se les saben dir, tenen molts prejudicis i moltes pors entre ells, i això els genera molt debat.

M: També valora la correcció excessiva, voler ser molt correctes amb tot, malgrat que se senten culpables de tenir els desitjos que tenen. Quan en realitat dius, bé, no passa res, si tu i jo ens posem d'acord i no fem mal a ningú... D’imaginació tots en tenim també, vull dir que mentre ens entenguem i ningú faci res cap a l’altre que li pugui doldre, anem bé.  

F: I, de cara en fora, és com a les xarxes i a Instagram, on tot es ven de color rosa i perfecte, però quan furgues una mica, t'adones que no és tan així.

Els prejudicis tenen també un pes important en les creences i en com construïm les relacions. 
F: Sí, els prejudicis que ens condicionen i ens limiten també.

M: I amb la propietat biològica! Que és un tema que també tractem a l’obra, de les criatures; de com et sents, fins a quin punt et sents un fill teu si genèticament no ho és. 

F: Estimaries igualment un fill que no és de la teva sang, o no?

M: O els noms! Una cosa tan senzilla com el nom, també ho posem en relleu. En el meu cas personal, no vaig tenir cap problema i la meva filla porta el meu cognom primer, però es dona per fet que és l'home que t'ha de deixar posar el teu cognom. Sempre es genera com una tensioneta o directament ni es parla. 

F: A l'obra ho veiem perquè quan s'ha de canviar el nom es genera un gran problema. El nen s’ha de dir d’una determinada manera per seguir la tradició, i ara no vindràs aquí a trencar un patró que ha funcionat tota la vida.

Quina és la reacció del públic? Què us diu? Perquè els riures imperen a tota la platea… 
F: La gent es pixa de riure. L'obra és una comèdia i està molt ben escrita. És divertida, però val a dir que, com a bona comèdia, nosaltres ho vivim com un autèntic drama, perquè el que els passa als nostres personatges és un drama real; jo tinc un conflicte, ella en té un altre que no us direm i, clar, això ho explota tot. 

M: Sí, amb això de l'embaràs hem dit, va, anem a ser sincers l’un amb l’altre i a dir-nos-ho tot i, clar, passa el que passa. També val a dir que l’obra se situa en un context de confinament, on tothom està a casa, llavors ell m'explica una cosa forta i jo n’hi explico una altra, també forta. Aquí hi ha un debat de quina és més forta. (Riuen). 

F: La gent, el públic, es posiciona. Nosaltres ho vivim com un drama real perquè ens estimem molt, la Laia està embarassada, tindrem un fill, però tot això que no us podem dir, crea un conflicte que fa riure. És una bona comèdia perquè ho vivim des del drama i això, com a la vida, fa gràcia, perquè els personatges pateixen.

Us agrada fer comèdia?
F: Sí, ens agrada molt, sobretot aquest tipus de comèdia. Sovint s'entén malament la comèdia en aquest país, com una cosa que ha de ser astracanada o d’un gag rere l’altre. Penso que la bona comèdia és una comèdia de situació, i que la mateixa situació et porta al riure. Aquí està molt ben escrit per l'autora, per la Lara. És molt Woody Allen en aquest sentit veure com la mateixa situació dels personatges et porta al riure. 

Us resulta més fàcil o més difícil interpretar un text de comèdia, a diferència d’altres gèneres?
F: Tot és difícil. Els bons actors de comèdia són bons actors de drama i, al revés, no ho sé si tant. 

M: El drama el domina molta més gent, però trobar actors o actrius que dominin les dues coses és molt més complicat. Hi ha una cosa de ritme, d'espontaneïtat en la comèdia, que no hi és en la tragèdia. Has de tenir un tempo interior i d’escolta del públic per dominar la interpretació. 

Acabat el gener, aneu de gira o us esperen altres projectes? 
M: Els mesos de febrer i març tenim uns quants bolos i és curiós, però aquesta obra la fem en moments que nosaltres podem fer-la, i això és molt divertit. Quan tenim espais entre projectes, la programen i l’anem fent. Jo ara, per exemple, a banda d’estar al Com si fos ahir cada tarda amb el personatge de la Itziar, després aniré a fer l’obra de La presència, que ja es va fer a La Villarroel i aquesta vegada la farem al Borràs. 

F: I no descartem fer una temporada més llarga en un altre teatre de Plaer culpable. De moment estem aquí, al Poliorama, els dilluns, els dimarts i els dimecres. La resposta de la gent és molt bona, hi ha un gran boca-orella i afortunadament omplim la sala sempre que la fem. Creiem que té molta vida i molt de recorregut encara. Pel que fa als altres projectes, he acabat de rodar una pel·li que es diu Burundanga i que dirigeix el Corbacho, una pel·li del Galceran -de l’autor teatral-, i acabo de rodar una sèrie que es farà per TV3 que es diu In vitro del Marc Crehuet.

Mar, molts et recordem com la filla del Monràs a Ventdelplà...
M: Ostres, sí! Va ser un bon personatge i mira, a finals del 2025 ens vam trobar al CCCB amb l’Emma Vilarasau (la Teresa) i la Georgina Latre (la Isona) en el marc del Serializados per commemorar els 20 anys de la sèrie! Molt fort… Va ser molt maco i Ventdelplà era un ritme similar al Com si fos ahir, perquè eren dos capítols setmanals d’una hora cada un! 

Francesc, llegia en una entrevista on deies que el teatre no és una professió justa.
F: Sí, hem de ser conscients que dedicar-se al nostre sector no va de justícia, com qualsevol altra professió, però en aquesta especialment. A vegades fer les coses bé o pensar que estàs molt preparat, no et porta on t’hauria de portar, i és així. Ser conscient d'això és un bon consell per a la gent que comença. Si busques justícia en una feina així, no la trobaràs, t'ho has de treballar igual, però també hi ha altres factors com l’atzar, que també hi juga i que sovint no depenen de nosaltres i no podem controlar.