Any 1941. Fa dos anys que ha acabat la Guerra Civil. La pau resta lluny. La repressió no s’atura i n’és un testimoni més l’exrector de la Universitat de València, un metge republicà i il·lustrat que cau a les urpes dels vencedors. Martí Domínguez, que ja ha demostrat, al capdavant de la revista Mètode, que ciència i humanitats formen un tot, ha novel·lat a Ingrata pàtria (Proa) un episodi que és de la postguerra però que ens interpel·la ben de prop. La història acaba malament, però ens transmet esperances de futur.   

Qui era Joan Baptista Peset?
Representa la cultura i la ciència valenciana represaliada pel franquisme. Malgrat això, en tota la novel·la no pareix el nom de Peset. En tot moment apareix com a "professor". Com vaig fer a L’esperit del temps, m’interessa transcendir el personatge. No vull fer una novel·la biogràfica. Vull narrar les seves darreres hores i el que representa matar-lo. Peset era el rector de la Universitat de València, un metge il·lustrat, lligat a la Institució Lliure d’Ensenyança, un burgès liberal important a València. Un seguidor de Manuel Azaña però alhora religiós. La seva dona era presidenta d’Acció Catòlica. 

Sí. En un moment del llibre la dona diu que no l’ha votat. És una dada objectiva?
Ja ho crec que és objectiu. Ella va buscar avals pel seu marit entre tots els seus contactes d’Acció Catòlica. Va aconseguir-ne alguns, però ell va ser considerat un traïdor pels seus. A banda d’aquest odi ferotge que desperta, els primers que el rebutgen van ser els seus companys de facultat. Quan el consell de guerra el condemna a 30 anys i un dia de presó, un grup de professors de la Facultat de Medicina el tornen a denunciar per una conferència que havia fet el 1937 en un intent de canviar la sentència per una de mort. 

"Quan el consell de guerra el condemna a 30 anys de presó, un grup de professors de la Facultat de Medicina el tornen a denunciar per una conferència que havia fet buscant una sentència de mort"

Va rebre dues sentències?
Sí. És possible que el president del tribunal no s’imaginés que el volien mort. La dona era la cap d’Acció Catòlica, l’arquebisbe, Prudencio Melo, va intervenir en favor seu, hi havia algunes monges i alguns burgesos a qui havia protegit que es van pronunciar. Algun jove dirigent falangista com Pedro Laín Entralgo es van mobilitzar en favor seu. Però també hi va haver moltes portes tancades. Primer perquè feia por; segon, perquè era un home molt significat políticament. 

Pertanyia a Izquierda Republicana i havia estat diputat del Front Popular. Si el comparem amb Carles Rahola, afusellat també i similar en moltes coses, ell estava més vinculat a un partit. És possible que uns mesos després ja no l’haguessin afusellat. Ho fan el 1941. El 1942 potser ja no l’haguessin afusellat. 

I això per què?
No perquè després d’Stalingrad canvien moltes coses. En pocs mesis canvia molt l’ambient. Per això tenien tanta pressa a afusellar-lo. Faltava l’informe de l’auditor de guerra. Van insistir molt en què signés la sentència. Acabava d’operar al matí a un intern de la presó i ell estava tranquil. Tot això, mentre la dona buscava avals a Madrid, em fa creure que van voler forçar les coses. 

Hi ha escenes escruixidores en la novel·la. Com aquest diàleg entre oficials de la presó: "Què passa si hi ha més condemnats que soldats? Ho farem per tandes”. 
El que apareix a la novel·la és la banalitat del mal. Per celebrar la caiguda de París es va fer una saca de cinquanta persones. Estaven crescuts.   

Esmenta Francisco Marco Merenciano, un dels metges que el va denunciar. Explica vostè que era un home culte.
Marco Merenciano va ser un dels qui va signar perquè es revisés la sentència que el condemnava a 30 anys i se’l condemnés a mort. Alerta que era un home llegit, coneixedor de l’obra de Freud, que havia llegit en alemany. Venia d’una família humil. Tenia una gran hostilitat per Peset perquè tenien visions diferents de la psiquiatria. Hi havia aquí una rivalitat. Marco Merenciano participa de les tesis del gen roig i el "feixisme psiquiàtric" de Vallejo-Nágera.

"A mi una cosa que em va impactar va ser saber com gent formada a les millors universitats alemanyes va participar en la política genocida del nazisme, com explico a la meva anterior novel·la, 'L'esperit del temps'" 

Monstruositat i cultura poden anar de la mà?
I tant! Es pot ser un monstre i culte alhora. Això lliga molt amb una altra novel·la meva, L’esperit del temps. A mi una cosa que em va impactar va ser saber com gent formada en les millors universitats alemanyes va participar en la política genocida del nazisme. És Martin Heidegger, és Konrad Lorenz. Però en el cas de Peset és encara pitjor. Perquè una cosa és matar en abstracte, però aquí sabies qui era. Un metge fill d’un catedràtic molt conegut, que té una família. És l’odi al diferent, al lliurepensador. Peset era un dels intel·lectuals més sòlids que teníem i la seva mort era també un avís per a navegants.  

Explica episodis a quin més sòrdid. Don José i els presos que es confessen… i es condemnen. És un personatge real?
I tant, que és real. Formava part de la màquina de matar. Don José i l’altre capellà de la presó, don Juan, van existir. M’ha costat molt trobar coses d’ells. En el cas de don José, tots els testimonis coincideixen en el mal element que era. Ell considerava que estava fent justícia després de les coses que havia viscut, amb moltes monges assassinades en l’inici de la guerra.

Es coneix el nom complet d’aquest capellà?
Sí, però no paga la pena. El director de la presó, Ramón de Toledo, estava tan cofoi de la seva tasca al capdavant de la Model de València que va escriure un llibre, Memoria de la prisión Modelo. Valencia, 1942. Amb fotografies dels tallers que s’hi feien i el nom de tot el personal. Per això he pogut seguir el fil. Era tot una maquinària molt ben engreixada per acabar amb el dissident. 

Explica també alguns episodis de la repressió en el bàndol republicà, amb l’assassinat de religiosos. Com el cas d’un sacerdot a qui es va torejar i van tallar-li les orelles.
Efectivament. És un cas real. La policia franquista va buscar els germans Muña, considerats responsables d’aquest fet, però no els trobaren. Van trobar la dona d’un d’ells, que va acabar suïcidant-se per no poder suportar les pallisses. Hi va haver excessos dels milicians. De fet, Peset va salvar la imatge de la Geperudeta, posant-se davant d’un escamot de milicians. Això va fer que hi hagués testimonis en favor seu quan va ser processat. Però també li digueren que si tenia tant de poder també hagués pogut salvar molta més gent. 

"Hi va haver molts morts a la rereguarda republicana, el que va donar arguments "morals" a la gran repressió franquista que vindria"

Hi va haver uns mesos de molta repressió en la zona republicana, després dels fets de Puebla de Valverde. Una columna de ferro de milicians anava cap al front de Madrid que anaven amb un grup de guàrdies civils. Aquests, en un moment determinat, van demanar als milicians les seves armes per endreçar-les i, quan les van tenir, els van matar. Molts d’aquests milicians venien de Sagunt i el fet va produir una excitació i un munt d’excessos. Va ser un ull per ull i dent per dent. Hi va haver molts morts a la rereguarda, el que va dotar d’arguments “morals”, posem-ho entre cometes, per la gran repressió franquista que vindria després. 

Ha fet una bona incursió en la repressió de la postguerra.
Vaig estar a Madrid, a l’Arxiu Històric Militar, i vaig estudiar el sumaríssim de Peset i dels altres tres condemnats que van morir amb ell. Al meu parer, cap d’ells tenia responsabilitat en crims de sang a la rereguarda. 

A Ingrata pàtria apareix també el testimoni d’una monja en defensa de l’alcalde republicà de Sagunt.
També és un cas real. Perquè havia salvat moltes vides, però el maten perquè havia estat alcalde de Sagunt durant la república. Antonio Agustín, un personatge de qui no s’havia parlat fins ara. Una de les coses que volem fer ara és recuperar la seva figura. Va deixar un fill de cinc anys. Vaig parlar amb la seva família i els vaig lliurar el sumaríssim, que mai havien vist.

"Peset va ser un home que es va mantenir fidel al seu poble i nosaltres també hem de lluitar"

Vol dir alguna cosa més del llibre?
Voldria dir que la novel·la no pretén només parlar de Peset, sinó dels temps actuals. No m’interessa tant una reestructuració històrica del seu cas com explicar el que va significar la repressió dels intel·lectuals i del món universitari. Ho estem veient ara als Estats Units, amb les universitats contra les cordes i una veritable cacera de bruixes. És un maccarhisme molt inquietant. És un crit per fer reflexionar la societat civil per veure com podem aturar això. Peset va ser un home que es va mantenir fidel al seu poble i nosaltres també hem de lluitar.

L’esperit del temps, l’anterior llibre, volia ser també un advertiment del retorn de l’extrema dreta i podia semblar alarmista. Ara ja no ho sembla tant. Vivim una època extraordinàriament egoista, com s’ha vist amb la dana. Quin polític s’ha jugat alguna cosa? Tots van a protegir el seu càrrec. Peset, en canvi, se la va jugar. Va tenir possibilitats de fugir i no ho va fer. 

Juan Negrín li va demanar que marxés amb ell.
Sí, i va decidir quedar-se.    

Ha esmentat la dana. Recentment, el periodista Víctor Maceda ha publicat un llibre sobre els aiguats del 1957 i la dana. Un dels protagonistes del llibre és Martín Domínguez, que va denunciar la deixadesa del règim després de la catàstrofe. 
El meu avi, director de Las Provincias durant els aiguats del 1957, té un cert paral·lelisme amb Peset. Tenia també vocació de servei, era molt religiós també i va ser valent. Ser-ho li va costar el càrrec i va viure exiliat en la seva pròpia ciutat. Durant quasi vint anys només va poder publicar sobre temes d’horticultura. Uns articles on mirava d’introduir altres temes, com el mercat comú europeu. El van castigar molt.

I ara, creu que les coses seran diferents al 1957?
Precisament, el que fa Víctor Maceda és explicar que el 1957 hi va haver personalitats com el meu avi però també l’alcalde de València i altres que va arriscar la seva trajectòria per damunt del seu benestar per mirar de millorar la situació del seu poble. Hem vist amb la dana com en ple segle XXI tot un poble es va estar cinc o sis dies aïllats per complet. Imagini’s el 1957! La situació va ser terrorífica. Resulta decebedor comprovar com ningú ha estat a l’alçada de les necessitats. En el llibre coral Renàixer del fang, setmanes després de la dana, vaig escriure que Carlos Mazón no tenia altre camí que dimitir. 

"No m'estranyaria que Mazón pogués tornar a governar gràcies a Vox, que pujarà molt"

Però vivim temps de postveritat. Continuar en el càrrec és molt pitjor que no estar aquell dia on tocava. Està manipulant els morts, dient que les esquerres estan al darrere de les famílies de les víctimes, quan és mentida. A mi el lema Sols el poble salva el poble no m’agrada. Em sembla antisistema. Les institucions estan per fer-les servir. Anar contra les institucions només beneficia l’extrema dreta. El poble també és responsable. Aquest poble ha votat Mazón i Vox, que va posar un torero de vicepresident. Salomé Pradas havia substituït el torero. El que podem assegurar és que si hagués estat governant Ximo Puig això no hagués passat. Hi hagués hagut morts segur, però hi ha l’antecedent de la Vega Baixa, on va haver fortes inundacions, i es va actuar diferent.

Creu que Mazón, malgrat tot, resistirà?
Mazón és un xitxarel·lo que es va envoltar d’un equip mediocre. Però crec que pot sobreviure. Si més no, és el que està intentant, arribar a les eleccions i no m’estranyaria que pogués tornar a governar gràcies a Vox, que pujarà molt. És el que està buscant. Altra cosa és que la jutgessa l’encausi, però ell ho està intentant.