A les quatre de la matinada del 27 de setembre del 1975, el papa Pau VI va trucar el general Francisco Franco al Palau del Pardo. Era l’últim intent del pontífex per intentar salvar cinc homes que esperaven ser executats a trenc d’alba. El dictador, cap d’un règim que es proclamava catòlic, no el va atendre. Havia donat ordres de no ser despertat. Dies després, però, fos per cinisme o per algun dubte, va escriure al Papa per demanar-li perdó. És una de les històries que explica el periodista Roger Mateos a El verano de los inocentes (Anagrama).

Mateos, cap de Política de l'Agència EFE a Barcelona i que ja ha escrit obres de recuperació de la memòria, com a Caso Cipriano Martos, publica un llibre d’estil trepidant a partir d’una investigació intensa sobre els darrers afusellaments del franquisme, ara fa 50 anys. Se centra en els tres condemnats del FRAP i, en especial, en Xosé Humberto Baena, jove idealista que va ser engolit per les tensions, les pors i la crueltat dels darrers mesos d’un Franco que va morir matant. Amb aquesta recerca periodística de nivell, Mateos ha dibuixat també un retrat d’època.   

El novembre farà 50 anys de la mort de Franco i aquest 27 de setembre en farà 50 dels darrers afusellaments de la dictadura. Vostè hi ha furgat.
Fa més de 20 anys que faig recerca periodística sobre el FRAP i el PCE (m-l) i tres anys ficat en aquest treball, que és el que m’ha costat més esforç de tota la meva carrera. La que m’ha fet anar a més arxius, recollir més testimonis i també més angoixa, perquè tracta temes molt delicats de memòria.    

Què era el PCE (m-l)?
El PCE (m-l) era un partit fidel als postulats de Lenin i Stalin, proper al maoisme sense ser maoista explícitament, i amb un padrí internacional que era l’Albània d’Enver Hoxha. Neix el 1964 com una escissió del PCE de Santiago Carrillo, al qual titlla de revisionista. Se situen en una posició nostàlgica de l’estalinisme.  

Dins de l’antifranquisme eren una força molt grupuscular?
Va començar sent molt minoritari, però a inicis dels 70, el PCE (m-l) va decidir crear un front polític més ampli que aglutinarà sindicats, estudiants, camperols, dones, que es dirà Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). És un intent d’atreure els republicans més combatius de l’estat espanyol. 

"El FRAP era una organització controlada pel PCE (m-l), però va ser una de les forces antifranquistes més importants de l'estat"

A la pràctica, era una organització controlada pel PCE (m-l), però va tenir èxit. Esdevé una de les forces antifranquistes més importants de l’estat. No al nivell del PCE, ni del PSUC a Catalunya, però sent molt visible al carrer, amb accions als centres de treball i les universitats. Atrauen els perfils més arrauxats, però també s’exposen molt a la repressió.    

Ha investigat a fons com es va arribar a la decisió d’optar per la lluita armada. 
Un dels meus objectius era determinar quan el FRAP va decidir passar a la lluita armada. Cal dir que no va néixer com un grup terrorista sinó com un front polític, no era el braç armat del PCE (m-l) com sí que eren els GRAPO respecte del PCR. Això canvia el 1975. 

I per què això?
La clau és la tromboflebitis de Franco. L’estiu del 1974, Franco és hospitalitzat i ha de cedir les claus de l’estat provisionalment al príncep Joan Carles. Al PCE (m-l) creuen que si Franco mor, serà un daltabaix per ells perquè no estan preparats. Veien un pacte de les elits entre els sectors oberts del règim i l’antifranquisme moderat per instaurar una mena de franquisme sense Franco. Per aturar aquestes maniobres de les elits, decideixen noves formes de lluita i crear grups armats.

Saben que no es poden plantejar grans magnicidis com el de Carrero i opten per buscar qualsevol uniformat com a objectiu. Fan un pronòstic equivocat; pensen que matant agents policials la dictadura endurirà la repressió, les maniobres pactistes embarrancaran i el poble s’unirà a ells per llançar una "guerra popular". 

Es percep una mentalitat gairebé religiosa en aquestes anàlisis, amb més fe que visions rigoroses. 
Sí, els debats interns que fan són hermètics i endogàmics, amb una nul·la autocrítica. Creuen que estan liderant la revolució a Espanya i faran l’escac definitiu a Franco. Així com la historiografia actual infravalora el que va ser el FRAP, ells se sobrevaloren. Des de l’exili, tenien poca consciència de la fragilitat de les seves cèl·lules.

Com va arribar Xosé Humberto Baena al FRAP?
Baena era un militant del FRAP nascut a Vigo, en una família molt humil. Sent estudiant universitari, es va acostar al PCE (m-l) i va ser detingut per una protesta estudiantil. D’allò el van absoldre, però va passar per presó i li va quedar una taca a l’expedient que va impedir que moltes empreses el contractessin. Va fer la mili destinat a una de les pitjors casernes, a Hoyo del Manzanares.

"Baena es trasllada a Madrid amb la seva nòvia just quan el FRAP forma els comandos armats. Es posa a la gola del llop" 

On seria afusellat.
Sí. Després de la mili, s’implica més en política. L’1 de maig del 1975 hi ha una manifestació a Vigo i un treballador d’Unión Fenosa treu el cap per veure passar la gent i rep un tret mortal, una bala perduda d’un guàrdia civil que ha sortit a dispersar la manifestació. Baena i altres posen una esquela del treballador a El Faro de Vigo. De seguida s’inicia una investigació policial per saber qui l'ha posada. Decideix escapar. El destí hauria estat diferent per ell si l’haguessin detingut. Però es trasllada a Madrid amb la seva xicota. Just quan el FRAP està a punt de formar els comandos armats. Es posa a la gola del llop.

Hi ha una data clau: 14 de juliol del 1975.
És el dia del primer atemptat mortal del FRAP. Segons la versió policial, al carrer Alenza de Madrid hi ha un membre de la policia armada fent guàrdia davant unes oficines d’Ibèria. Apareix un Seat 127 blau marí, del qual baixen dos individus que engeguen trets contra el policia, entren al cotxe i desapareixen. L’endemà comencen les detencions.

Impacta com l’atzar condueix les vides. Aquest policia, Lucio Rodríguez, va morir perquè qui l’havia de substituir va fer tard.
Havia acabat el seu torn a les deu de la nit, però el relleu va arribar tard. Quan Lucio Rodríguez era a terra dessagnant-se, va arribar l’altre policia, que es va posar a plorar, conscient que allò li hagués passat a ell si hagués estat puntual. Vint-i-quatre hores després, és detingut el primer integrant del comando, Pablo Mayoral. Pateix tortures salvatges. El 22 de juliol, Baena i dos militants més són detinguts. Baena és traslladat a la direcció general de Seguretat, on és sotmès a un infern de maltractaments per forçar-lo a signar una declaració autoinculpatòria que digui que fou l’autor material de l’assassinat.

Cosa que vostè nega.
La recerca pretén acumular prou evidències per demostrar que Baena no va ser l’autor material d’aquell atemptat i que la dictadura el va executar sabent que havia forçat un innocent a signar una declaració autoinculpatòria.   

Aporta moltes dades sobre el sumaríssim i la rapidesa amb què es van produir els consells de guerra i les condemnes de mort. Quantes van arribar al consell de guerra del 26 de setembre?
Em centro en el FRAP, malgrat que hi va haver també atemptats comesos per ETA. En el cas del FRAP hi va haver dos consells de guerra per jutjar els dos atemptats mortals comesos a Madrid. El del 14 de juliol que ja hem dit i el del 16 d’agost en què mor el tinent Pose de la Guàrdia Civil, al carrer Villavaliente. D’aquests dos sumaris en surten vuit condemnes a mort. El govern espanyol que presideix Carlos Arias, en un consell de ministres presidit per Franco, celebrat el 26 de setembre, en signa tres. També n’aprova dos per a membres d’ETA. En total, l’endemà a l’alba s’afusellaran cinc militants antifranquistes.

Quins van ser els indultats?
Va ser una tria molt arbitrària. Hi havia dos casos que si s’executaven penes de mort els hi tocava, els dos presumptes autors materials, Xosé Humberto Baena i Ramón García Sanz. Un altre és José Luis Sánchez Bravo, el suposat cervell del segon atemptat. En canvi, al suposat organitzador del primer atemptat, Manuel Blanco Chivite, li commuten. 

"El règim va commutar sis condemnes a mort i en va executar cinc. La tria va ser molt arbitrària"

En altres casos era més evident que podien ser indultades, com les dues noies del FRAP, que havien estat en l’estructura del segon atemptat però no hi havien participat. Una estava embarassada i l’altra, com que no li va venir la menstruació —segurament per les tortures—, va al·legar un possible embaràs. En canvi, el membre d’ETA Ángel Otaegui no tenia delicte de sang i va ser executat.     

Explica moltes de les gestions que es van fer. Com anar a casa de la germana de Franco!
Sí, Vicky Sánchez Bravo, la germana d’un dels condemnats, va fer totes les gestions possibles. Es va presentar a les portes del domicili de Pilar Franco, la va esperar i quan va entrar al portal, la va abordar i li va explicar qui era. Va demanar de parlar amb ella i Pilar Franco va accedir i van pujar juntes a l’apartament. Vicky va intentar que intercedís davant el seu germà. Pilar Franco li va explicar que venia de dinar amb ell i que estigués tranquil·la perquè no passaria res. Que hi havia molt de malestar en els estaments policials i militars, però que als condemnats no els passaria res.

Van trucar a la porta de Joan Carles, també.
El pare de Xosé Humberto Baena va escriure l’aleshores príncep i li va contestar el seu principal col·laborador, el general Alfonso Armada. En una carta amb molta cortesia, li diu que han rebut la carta i que el príncep va ordenar d’estudiar el cas, però que malauradament van arribar a la conclusió que no hi havia res a fer. També hi ha una carta de Nicolás Franco, el germà del dictador, demanant clemència. “Ja som vells, Paco, tu ets bon cristià i després te’n penediràs”, li diu.

"El pare de Baena va escriure al príncep Joan Carles perquè intercedís, però li va contestar el general Alfonso Armada dient-li que ho havien estudiat i no hi havia res a fer"

En el llibre apunta que algú va voler forçar la mà del govern perquè s’executessin les sentències. Aquest cop, a diferència del procés de Burgos, el 1970, el govern no va recular malgrat les peticions i les protestes.
Crec que el govern Arias es va sentir feble. Estava molt pressionat pel clam internacional, però també pels sectors ultres del règim, que creuen que Arias està perdent el control del carrer i és massa tou. Veient-se en la corda fluixa, Arias opta per no fer el mateix que el govern del 1970, amb una majoria dels tecnòcrates de l’Opus, havia fet davant el Procés de Burgos. Té por que si cedeix, els sectors més ultres exigiran el seu cap.

Pau VI va trucar de matinada.
El Papa va ser molt actiu i es va pronunciar per la commutació de penes dies abans, des de la finestra del Palau Apostòlic. Franco va fer-ne cas omís, però posteriorment va contestar a Pau VI en una carta que venia a ser una disculpa, on deia que no havia pogut accedir per "raons internes difícils". El Papa li va ensenyar la carta al cardenal Tarancón, que ho explica en les seves memòries.

Hi ha un moment molt emotiu, que és quan el pare de Xosé Humberto Baena li pregunta si va ser l’autor material de la mort del policia.
Aquesta va ser l’espurna que em va motivar per intentar verificar si Baena va ser-ne l’autor. És una escena esfereïdora que em va descriure la germana, Flor Baena, i el germà gran, que va ser present en la conversa. Poques hores abans de l’afusellament, el pare i el germà gran de Baena arriben de Vigo a la presó amb un taxi. Són a temps d’abraçar-lo i estan amb ell mitja hora. 

En un moment de la conversa, el pare li diu que res és pitjor que veure com maten un fill, però encara ho seria més si li digués que ell no va matar el policia. Aleshores, a més, estarien matant un innocent. Baena li diu: "Ho sento, papa, no et puc donar aquest consol. Jo no ho vaig fer". Per la família, això va ser definitiu. Com a periodista, jo no em puc conformar amb això i vaig començar a buscar claus per resoldre l’entrellat.   

Fins a on ens pugui dir, com va arribar a considerar que no havia estat Baena?
Sostinc la tesi que la dictadura va tòrcer el braç a Baena, torturant-lo, malgrat que la policia sabia que hi havia una altra línia d’investigació que apuntava a un quart home del comando que, suposadament, hauria escapat i que la policia no va aconseguir identificar ni atrapar. En ser conscients que se’ls havia escapat l’autor, van esborrar qualsevol traça d’aquell home i van manipular proves, com la pistola, per inculpar Baena. Per això van descartar el testimoni del sereno, que surt citat en una crònica de Cambio16 i que assegura que havia vist quatre homes. 

Baena no va voler donar el nom de l’autor?
Per la gent que no vam viure en l’oposició clandestina, alguns comportaments de disciplina i lleialtat ens semblen inversemblants. Però als militants amb qui he parlat els sobta menys. A més, l’estratègia judicial dels acusats va ser la de negar-ho tot, tret de la seva militància en el FRAP, deixava sense armes de defensa a Baena. No podia assenyalar ningú.  

"García Sanz, el nen orfe del Raval, acaba trobant una família que l’acull i el valora, i aquesta família es diu FRAP"

Explica també que hi havia un català entre els afusellats. 
Sí. Ramón García Sanz. Aquesta història és realment esfereïdora. A mi em va trasbalsar perquè és la que es coneixia menys i encara ningú havia explicat els seus orígens. Fins i tot documentació del FRAP el presenta com un orfe originari de Saragossa. Doncs no. Vaig trobar la partida de naixement, el certificat de bateig i el seu ingrés en un orfenat als dos anys, a la Casa de la Maternitat. Intento reconstruir aquella infantesa dramàtica que neix al barri del Raval en el si d’una família extremadament pobre, tan sols amb una mare soltera, de pare desconegut. 

La mare es veu incapaç de mantenir-lo a ell i al seu germà i els cedeix a la Maternitat. El rastre de la mare es va difuminant a poc a poc fins que els nens acaben en un altre orfenat a Saragossa. Aquell nen orfe acaba trobant una família que l’acull i el valora, i aquella família es diu FRAP, li dona uns valors i li ofereix un lloc a la trinxera per lluitar contra Franco. El problema és que s’hi uneix el 1975, just quan el FRAP decideix passar-se a la lluita armada. És acusat d’haver estat l’autor de l’assassinat del tinent Pose i finalment executat.

De tota la documentació que ha treballat, quin fons li ha aportat informació més valuosa?
Hi ha documentació de la Brigada Político-Social, a l’Arxiu Històric Nacional, que és molt reveladora. Per exemple, hi ha un document que mostra fins a quin punt la policia tenia controlada la cúpula del PCE (m-l). En papers del 1964 ja apareix mencionada Elena Ódena, membre de la direcció, com una comunista establerta a Ginebra a qui s’ha de vigilar. El PCE (m-l) era a punt de fundar-se.

Si ja llavors la tenien identificada i localitzada, ens podem imaginar fins a quin punt la controlaven el 1975. Tothom que anés a Ginebra des de l’interior per reunir-s’hi, podien ser fotografiades i rastrejades un cop tornessin. Ginebra era una mina per la policia franquista. A més, era funcionària de l’Organització Mundial de la Salut com a traductora, i es creuava cada dia amb diplomàtics franquistes.

Cinquanta anys després, aquesta història encara ens diu coses?
És una llàstima que, cinquanta anys després, en aquest país encara sigui difícil explicar històries de memòria antifranquista. Encara hi ha dificultats per accedir a arxius oficials, hi ha moltes incògnites que fan que qualsevol investigador té difícil revelar.