Máximo Pradera (Madrid, 1958) és periodista, escriptor i musicòleg. Va començar la seva trajectòria a la ràdio, amb Lo que yo te diga. El seu programa televisiu Lo + Plus, que conduïa junt amb Fernando Schwartz, el va convertir en un referent de la comunicació a Espanya. A més, ha col·laborat en nombrosos mitjans i programes, amb un estil propi que combina rigor i acidesa.

La mateixa combinació es detecta a El cáncer y la madre que te parió (Navona), on explica amb tot luxe de detalls el procés cancerigen que va patir a la pròstata. Una experiència crua que li va fer replantejar-se moltes coses. En el llibre ofereix moltes receptes per entomar la vida i entrebancar els camins que duen a les malalties.   

Explica en l’inici del llibre que no ha volgut fer un text pretensiós, però que sí que vol que sigui un material útil i rigorós per conèixer aquest mal company de viatge.
Aquesta és una experiència de la vida per la qual ningú vol passar, però com diuen als anglosaxons, és un cas de blessing in disguise, com si diguéssim que no hi ha mal que per bé no vingui. El bé ha estat que he descobert la filosofia estoica, molt important en aquests temps en què la mentida és la veritat. Ha estat "una benedicció sota el braç". Perquè vaig passar molta angoixa en alguns moments, i ara ja sé que l’estoïcisme no m’abandonarà. 

Què li ha donat l’estoïcisme?
Tenir clar que el 90% del patiment que experimentem és per la manera com funcionem mentalment. L’estoïcisme et diu que no anticipis, que no pateixis per problemes que probablement no haurem d’afrontar mai.  

Una de les coses que diu és que el càncer neix en el plat. I també es pot combatre en el plat.
Sí. L’origen del títol té un doble sentit. Respon a l’expressió que solem utilitzar quan una cosa ens surt malament, la mare que et va parir, però també a la mare del càncer glandular. N’hi ha de molts tipus, però l’adenocarcinoma és un tumor originat en el teixit epitelial, és a dir, en la superfície de les glàndules. El còlon, el pàncrees, la pròstata tenen teixits epitelials, que són sensibles a les inflamacions cròniques de baix grau.

Les dues substàncies inflamadores del cos són dues hormones: el cortisol i la insulina. Si es produeixen nivells elevats d’elles, perquè mengem malament o perquè tenim molt d’estrès, les cèl·lules afronten un dilema. Si volen sobreviure, han de mutar. Per això dic que el càncer s’origina en el plat. Però també en les nostres preocupacions. Quan patim inflamacions silencioses, nosaltres no ens n'adonem, però allò ens està matant. Pot venir un càncer o un ictus o malalties coronàries, alzheimer o Parkinson.    

"Tenim uns protocols mèdics molt desfasats, tots els metges haurien de tenir formació com a nutricionistes"

Diu que les dues preguntes que hauria de fer un metge que s’interessi per la salut del pacient hauria de ser què menges i com et mous.
I com gestiones l’estrès. Aquesta seria la tercera. Escrivint el llibre m’he adonat que tenim uns protocols mèdics molt desfasats. Quan vas al metge, et pregunten si tens al·lèrgies, beus alcohol… Però no què menges. Són qüestionaris pensats perquè el metge es curi en salut que per protegir-te com a pacient. Tots els metges haurien de tenir formació com a nutricionistes.

Assegura que va començar odiant el seu càncer, però hi va acabar empatitzant. 
Vaig arribar a entendre les cèl·lules canceroses. Però de la mateixa manera que entenc els Corleone d’El Padrí. És posar-se en la pell de l’altre. Entenc que si jo converteixo el meu organisme en un espai invivible, les cèl·lules vulguin sobreviure. Les cèl·lules són molt intel·ligents.   

Doni’ns un menú anticancerigen.
Hem de tenir en compte que no tots els càncers són d’origen metabòlic. Ara penso en Angelina Jolie, que es va sotmetre a una mastectomia perquè tenia un gen que la predisposava al càncer de mama. Però podem suggerir una dieta per comprar la menor quantitat possible de números perquè et toqui aquesta malaltia. No menjar tantes vegades al dia seria el primer, i això es diu poc. Encara tenim el metabolisme de l’home paleolític, que menjava una o dues vegades al dia. El que és un disbarat és menjar cada tres hores. El dejuni pot suposar plaer, també. Steve Jobs el seguia, el que passa és que el combinava amb moltes bestieses com menjar sobretot fruita, que vol dir molt de sucre, i li va aparèixer un adenocarcinoma al pàncrees. També va morir d’aquest tipus de càncer Aretha Franklin, que tenia problemes per contenir l’apetit.

En el llibre la mort hi és present. Cita Sèneca per dir que la mort no és una cosa que tinguem al davant sinó darrere nostre. Expliqui una mica això. 
Quan sabem que la nostra vida és finita, t’espantes perquè sempre veus la mort com una cosa que és a la que et dirigeixes. Com a les pel·lícules de Bergman, un dia et trobaràs amb la dalla. Però si pensem que tot el que ens queda al davant és vida, és diferent. Els estoics diuen que hem de pensar en què hem mort avui i hem d’aprofitar el que ens queda de vida.     

Recomana moltes dosis d’ataràxia, de serenitat.
Vivim en una mena de felicitat condicionada. Ara no ens podem permetre ser feliços perquè no tenim això o allò. Fins que no pugui tenir aquell cotxe o fer un viatge a les Maldives no puc ser feliç. Molta gent viu així. Però la felicitat és ara. Això no vol dir que no hàgim de lluitar per aconseguir els nostres objectius. 

En el llibre explica moltes coses. Fa una descripció curiosa sobre la reina Letícia.
Com detesteu els catalans als Borbons! A mi tampoc em són molt simpàtics. Però, vaja, ella no és Borbó, s’ha abraçat a un Borbó. De fet, algú ha parlat de la dinastia Borbó-Parla perquè ella havia viscut a Vicàlvaro. El principal problema de Letícia és que ha aconseguit materialitzar el seu somni. Se li veu a la cara. 

Explica una trobada amb ella.
Treballava a CNN+ i s’hi trobava molt incòmoda. Després aniria a TVE. Es queixava que hi havia molta brutícia, que hi havia cremades de cigarretes als braços de les butaques. Ja tenia ànima de princesa. Buscava sortir d’allà. Jo crec que ella ja imaginava que una manera de sortir d’allà era com en els contes, casar-se amb un príncep. Vaig pensar que jo, que aleshores guanyava bastants diners, podia ser vist per ella com el seu príncep. Potser estic fent una lectura molt narcisista… I em va semblar que em feia un escàner. Però em va descartar immediatament. Va quedar demostrat casant-se amb el premi gros. 

"Un dels inferns que pateix Letizia és als peus, la diferència d'alçada amb Felip VI és enorme i ha de dur sabates de tacó molt alt que li ha provocat el neuroma de Morton, molt dolorós"

No la veu còmoda, però, tot i haver obtingut el que volia.
És que els Borbons són una família molt peculiar. Un dels inferns que pateix és als peus. La diferència d’alçada entre ell i Felip VI és enorme i no pot anar amb sabates planes. Va sempre amb sabates de tacó molt alt i això li ha provocat un trastorn muscular nerviós que és el neuroma de Morton, que és molt dolorós. En el llibre parlo molt dels peus. Mata més el jogging que el no jogging, pels problemes que ocasiona córrer malament.  

La salut també es veu impactada per la política. En aquests moments, el cas de les morts massives a les residències de gent gran de Madrid ha arribat als jutjats amb el processament de dos alts càrrecs de la Comunitat de Madrid que presideix Isabel Díaz Ayuso. Hi veu recorregut?
Crec que sí. Diria que l’exemple de la jutgessa de Catarroja arran de la dana està inspirant també tribunals de Madrid i sembla que la cosa va p'alante, que diria Miguel Ángel Rodríguez.

Com és que Isabel Díaz Ayuso, després de tants anys en el poder, mostra tan poca erosió fins ara?
Crec que es deu al mal funcionament de les institucions a Espanya. Jo ho he patit en la sanitat, en els jutjats. El plet amb aquest mamarratxo d’Antonio Naranjo per difamació va durar 8 anys, de primera instància al TC. Davant el mal funcionament de les institucions, la gent viu en el campi qui pugui. I en el campi qui pugui, qui promet menys impostos s’endu el premi. El PP es caracteritza per reduir impostos i la gent no s’adona que això va en favor dels més rics. Perquè quan tens un càncer, com he tingut jo, pots acabar com als Estats Units, on si no tens assegurança, estàs mort. El missatge d’Ayuso de "llibertat", si no funcionen les institucions, és una manera de viure poc esperançadora.  

Recordo ara quan Ana Botella va retallar les ajudes a les classes de música i va fer que molts nens perdessin aquesta formació. Considerava que l’assignatura era una maria. Quan la música és essencial per al cervell. De fet, l’última aldea gala que resisteix en el cap dels malalts d’alzheimer és la música. El vostre exalcalde, Pasqual Maragall, sabeu que està amb un alzheimer avançat, però encara recorda la cançó Els dos galls del meu parent Chicho Sánchez Ferlosio. Forma part de la seva identitat encara no perduda. Apareix a la pel·lícula El 47.   

Alguna enquesta dibuixa un escenari en què el PP i Vox podrien assolir la majoria absoluta. Ho veu així o creu que encara hi ha partit?
És possible que governi la dreta. Perquè per molt bé que ho faci Perro, que ho fa raonablement bé, si no té a la seva esquerra un sector cohesionat, no té els vots suficients per a la investidura. Necessita Yolanda Díaz, però Irene Montero li llança torpedes en la línia de flotació.

"El veritable caldo de cultiu del pablisme -Colectas, com l'anomeno jo- és que governi la dreta i l'extrema dreta"

Per què aquest panorama a l’esquerra de l’esquerra?
Perquè el veritable caldo de cultiu del pablisme -de Colectas, com l’anomeno jo- és que governi la dreta i l’extrema dreta. El seu partit és molt confrontacional i com més de dretes sigui el govern, més sentit tenen les coses que diu, que la majoria són rucades.  

Colectas.   
Perquè ara demana diners per ampliar el seu bar.

El lideratge de Feijóo com el veu?
En cap activitat de l’ésser humà està tan tolerada la publicitat enganyosa com en política. La publicitat de cotxes canta les excel·lències dels propis models, no fot a parir els altres. El projecte de Feijóo no sabem quin és més enllà d’escometre contra els rivals. Seria important que els polítics, en lloc d’atacar les persones, critiquessin les institucions que no rutllen. Que si apareix Cuca Gamarra, en lloc d’atacar Montoro, ataqués l’Agència Tributària. On, per cert, guanya la meitat dels plets que s’hi presenten en contra davant els tribunals administratius. Ens hem passat anys criticant esperanza Aguirre, Cristina la lladre i ara Ayuso. 

La democràcia són les institucions. Hi ha moltes coses que no funcionen. També al Congrés. Per exemple, per presentar una moció de censura en tens prou amb 25 diputats. Per una comissió d’investigació, en canvi, et cal una majoria simple, com la que pot elegir el president del govern. Així, la capacitat investigadora del legislatiu queda capada. I el Congrés s’ha convertit, ja des dels temps de Suárez, un tentacle més de l’executiu. El president del govern acaba d’adonar-se d’aquests desajustos i acaba de proposar que el mandat del fiscal general no coincideixi amb el del govern. I la no renovació del CGPJ s’hauria de penalitzar.  

Esmenta ara el Congrés. Recentment, hem assistit a alguns incidents per la presència d’activistes d’extrema dreta acreditats al Congrés com a suposats periodistes. El periodisme s’està defensant bé davant d’aquests curiosos competidors? 
A mi no em preocupa tant el periodisme com el ciutadà. Observo que cada cop hi ha més persones properes que escolten disbarats dels diversos Vito Quiles i se’ls creuen. És a dir, el principal perjudicat de tota aquesta intoxicació és el ciutadà. Sempre dic com a boutade que seria bo tornar al vot censatari, però que no sigui com era abans, quan es requeria determinat patrimoni per votar. Que s’establís un criteri de formació. Si per tenir un carnet de conduir has de passar unes proves, quan vagis a votar també, i si no pots respondre unes preguntes quan vas a votar, que no poguessis fer-ho. El vot ha de ser lliure, però informat. No es pot votar intoxicat. Com va passar amb el Brexit. Ara el vot és lliure però intoxicat.

Venim del fracàs en la proposta d’aconseguir l’oficialitat del català a Europa, amb un PP molt actiu en això. Per què continua sent tan difícil la convivència entre el pensament espanyol i les perifèries d’Ibèria?  
Això ve de molt lluny, ja des dels anys de Franco. En el cas de Catalunya, ha estat alimentat tant des de Madrid com des de la plaça de Sant Jaume. Artur Mas li demana a Mariano Rajoy el cupo basc, que és una mica el que ara reclama Salvador Illa, que és el que volen els catalans.

És una mica més complex. El que es planteja a Catalunya és un nou sistema de finançament, que inclou un component de solidaritat, que no té el concert basc.
Sí, és més complex, com tot en política. El cas és que quan Mas planteja això i Rajoy li diu que ni parlar-ne, es produeix un fet crucial, que és la protesta social entorn el lema Aturem el Parlament. Aleshores, la dreta catalana s’adona que el 15-M també va a per ells. I s’inventa el procés. És un invent de la dreta catalana per desviar l’atenció del moviment del 15-M, de la dreta retalladora catalana. Això li convé a la dreta retalladora espanyola, que també estava fent retallades. Van trobar un joc perfecte. Per uns era l’Espanya ens roba i pels altres Volen trencar Espanya. Mentre morien moltes persones sense assistència.

"La locomotora del procés va ser un joc demoníac entre Rajoy i Mas"

Però en el procés van intervenir-hi moltes més forces. Si no, no s’entén.
Sí, sí, però els qui estiraven el carro va ser la dreta retalladora catalana. I forces com la CUP van veure que els podia interessar aquest relat. Però la locomotora del procés va ser doble, un joc demoníac entre Rajoy i Mas. En el regnat d’Isabel II, en un moment de gran qüestionament del règim, es van inventar la Guerra d’Àfrica, un conflicte del tot inventat. Com a l’Argentina es va produir la guerra de les Malvines.

Li preguntava per la incomprensió des de la intel·lectualitat espanyola per la realitat de Catalunya, Euskadi i Galícia.
Sí, és que som un país complicat, amb la presència de tres llengües romàniques. No és fàcil de governar i si, a més, adoptes l’actitud de la dreta espanyola i vols utilitzar la força, encara menys. Jo, si hagués estat Rajoy, quan ve Mas amb el finançament, hauria obert un diàleg per trobar un camí. Com ara ha fet el Perro. 

La política de Sánchez a Catalunya li sembla bé?
Home, salta a la vista. Només cal veure com ha baixat el vot independentista.

I l’amnistia?
Amnistia inclosa. S’està comprovant que l’amnistia era una mesura necessària i pacificadora.