Aquest dijous 10 de novembre es compleixen vint-i-cinc anys sense Montserrat Roig, morta a causa d'un càncer de mama. Un quart de segle sense una veu crítica i lúcida, però amb la pervivència d'una obra que figura com un dels llegats més estimats i reivindicats de la literatura catalana contemporània. En aquest sentit, el temps no només no ha desdibuixat l'autora, sinó que n'ha enaltit les virtuts que la van convertir en un personatge cabdal per entendre el mapa literari del país.
Compromesa i lluitadora, la petja mediàtica de Roig va ser l'altaveu de molta gent sense possibilitats de fer-se sentir. Amb elegància i contundència, es va convertir en una autora de veu independent, i sovint incòmoda, tant per a la dreta, com també per a alguns sectors de l'esquerra més inhòspita. Una veu que alertava dels perills de la immobilitat i del conformisme en cadascun dels articles escrits a El Periódico o a l'Avui. El darrer, publicat just el dia abans de morir, el 9 de novembre.
El catàleg de novetats editorials ens permet comprovar que la petjada de l'escriptora és totalment vigent, tal com demostra la publicació de dos llibres que intenten esclarir l'obra, la vida i el llegat de l'autora. En primer lloc, la biografia publicada per Roca Editorial i escrita per Betsabé Garcia, Amb uns altres ulls. En segon lloc, l'obra que n'ha escrit Aina Torres, Montserrat Roig. La memòria viva, editat per l'editorial valenciana Sembra Llibres.
El testimoni més cru d'Auschwitz i del comunisme
Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) es va donar a conèixer el 1970 amb el recull de contes Molta roba i poc sabó. El 1972 va publicar la seva primera novel·la, Ramona, adéu, a la qual van seguir El temps de les cireres (1977, ara reeditada en commemoració del 25è aniversari de la seva mort) o L'hora violeta (1980), entre d'altres.
Va ser una veu pionera en el gènere del periodisme literari. L'any 1977 publicava Els catalans als camps nazis, tot un èxit que mostrava una ploma concisa i sempre al punt just de l'emoció més implacable. L'obra va ser guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Nou anys després, publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), escrit després d'una estada de dos mesos per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad, un dels episodis més fascinants i crus de la Segona Guerra Mundial i, probablement, de la història d'arreu del món.
Una periodista fidel a la pròpia coherència
Més enllà de la literatura, Roig va esdevenir altament popular gràcies les seves columnes en premsa escrita i per la presentació de diversos programes televisius. En aquest àmbit, Personatges va esdevenir el més cèlebre i transcendent, fins que RTVE va cancel·lar-ne l'emissió per motius polítics. La periodista sempre es va mantenir fidel a la seva pròpia coherència, tal com denota una trajectòria política plena d'un compromís actiu, feminista i de classe.
Bregada en les lluites infantils del tardo-franquisme, va participar en la Caputxinada i en el cèlebre tancament dels intel·lectuals a Montserrat, l'any 1970, en protesta pel procés de Burgos. Més tard, entraria de ple al PSUC, partit amb qui mantindria una relació tensa. En va sortir i entrar diverses vegades, arribant, fins i tot, a ser candidata per Barcelona en les primeres eleccions generals democràtiques, l'any 1977.
Montserrat Roig va deixar escrits 40 llibres en 45 anys de vida. La pregunta, vint-i-cinc anys després de morir, és saber què hagués estat capaç de fer. En plena maduresa, la seva desaparició no només va eliminar un personatge lúcid i intel·lectualment brillant, sinó que va estroncar una de les carreres més prometedores de la literatura catalana. Potser la darrera baula d'una memòria històrica gens displicent, combativa i justa. Potser el mirall d'una manera de viure, d'un feminisme, d'un periodisme que ara busca, més que mai, el seu reflex.
