17
d'octubre
de
2017, 12:05
Actualitzat:
19:14h
Al Més 3/24 d’ahir una imatge xocant, terrible. Una furgoneta de la Guàrdia Civil que arriba a la presó de Soto del Real. S’atura davant de la primera reixa fins que aquesta s’obre. Se’n troba un parell més, que també s’obren. La furgoneta avança fins que traspassa l’última porta i ja no la veiem més. A dins hi transporten, suposo que asseguts, qui sap si emmanillats, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Passaran la seva primera nit a la presó. La càmera fa un zoom enrere i apareix en pantalla el periodista David Melgarejo, que és a pocs metres de l’entrada del penal. Ens explica que la pena de privació de llibertat pels presidents de l’ANC i d’Òmnium pot oscil·lar entre dos i quatre anys. Sento incredulitat, em xoca escoltar aquestes paraules. Apago la tele.
Quina bestiesa, penso. Fins quan durarà i sobretot fins on arribarà això? Qui aturarà aquesta espiral de sense sentits? La relació epistolar entre els dos governs en discòrdia és la millor manera de solucionar-ho? Estic fart d’escoltar a tota hora el número 155. Una entrevista més a Enric Millo a la ràdio o a la tele i deixaré de creure definitivament en la raça humana. Xavier Garcia Albiol entrevistat dissabte a Preguntes freqüents. Va ensenyar un vídeo de suposat adoctrinament polític independentista en una escola catalana. No tenia ni idea de quina escola era ni de la veracitat del vídeo. Fins on arribarà la infàmia?
Diumenge als premis Planeta veig Santi Vila assegut a taula al costat d’Enric Millo. De què devien parlar? Quantes paraules van creuar mentre tots esperàvem que Javier Sierra fos proclamat guanyador del Planeta? Pot ser que d’aquí uns dies, un d’ells acati i doni el vistiplau a l’empresonament de l’altre. Mentrestant sopen de costat. L’art de dissimular, d’empassar-se gripaus. Els humans, tot sovint, més que màquines d’expressar emocions, som màquines de contenir-les. I després ens estranyem si ens posem malalts de l’ànima.
Després del dia 1 d’octubre, de les hòsties repartides, no vull saber res de l’estat espanyol. Això que vagi per endavant. Però algú s’ha parat de veritat a pensar què suposa enfrontar-se amb ell per vies unilaterals, donant voltes i més voltes a la maleïda DUI? Qui ho ha de saber sap de veritat què implica el famós i tinyós article 155? Algú s’ha plantejat que hi ha molta gent que té molt a perdre si tot va pel pedregar? Que ja no es tracta d’empreses que canviaran de seu social, sinó de persones que amb el pressupost de la Generalitat intervingut, potser no tenen nòmina a final de mes. Això està contemplat per algú? I encara més enllà, la semàntica perversa dels discursos d’uns i dels altres, m’està conduint cap a una desafecció quasi galopant. Desafecció en forma de contradiccions. El dia 1 vaig votar "sí", no vull tenir relació amb un estat governat per institucions repressores, mentideres i immorals i malgrat això penso: la unilateralitat és prudent si sorgeix d’unes eleccions –el 27-S- en què el plebiscit no es va guanyar –el 48%- i d’un referèndum fet amb una sabata i una espardenya que no reconeix ningú al món més que nosaltres mateixos?
Fins on ha d’arribar la valentia i la rauxa? Tinc respostes tant sols aproximades per totes aquestes preguntes. Em consta que hi ha gent molt valenta convençuda que s’ha de tirar pel dret. Ahir vaig anar a una xerrada entre Xavier Antich i David Fernández al CCCB, dues intel·ligències privilegiades, que ho tenen claríssim. A mi, ho reconec, no em passa el mateix. Detecto irresponsabilitat, improvisació, temeritat, poques idees realment clares més enllà de la sang calenta, bullent, que tots tenim ara mateix. Poc gruix, poc múscul, més enllà de la ràbia i de l’íntim patrimoni de la veritat interior, per a respondre a la terrible estratègia de la judicialització –amb inexistent separació de poders- la indignitat, la intoxicació i la mentida.
Haver votat en tantes eleccions seguides en els últims cinc o sis anys, comporta un compromís assumit per tots aquells que hem dipositat una papereta. I, sobretot, per les persones el nom de les quals estava escrit en aquesta papereta. Uns s’agafen a la llei, els altres a la legitimitat. Tots gasten la paraula “democràcia” fins que serà un paper rebregat i inservible. Ja hi ha presos polítics, persones empresonades per les seves idees. Inacceptable. Quantes bestieses més estem disposats a suportar? Les que siguin, les que calguin? Tinc dubtes.
Quina bestiesa, penso. Fins quan durarà i sobretot fins on arribarà això? Qui aturarà aquesta espiral de sense sentits? La relació epistolar entre els dos governs en discòrdia és la millor manera de solucionar-ho? Estic fart d’escoltar a tota hora el número 155. Una entrevista més a Enric Millo a la ràdio o a la tele i deixaré de creure definitivament en la raça humana. Xavier Garcia Albiol entrevistat dissabte a Preguntes freqüents. Va ensenyar un vídeo de suposat adoctrinament polític independentista en una escola catalana. No tenia ni idea de quina escola era ni de la veracitat del vídeo. Fins on arribarà la infàmia?
L’art de dissimular, d’empassar-se gripaus. Els humans, tot sovint, més que màquines d’expressar emocions, som màquines de contenir-les
Diumenge als premis Planeta veig Santi Vila assegut a taula al costat d’Enric Millo. De què devien parlar? Quantes paraules van creuar mentre tots esperàvem que Javier Sierra fos proclamat guanyador del Planeta? Pot ser que d’aquí uns dies, un d’ells acati i doni el vistiplau a l’empresonament de l’altre. Mentrestant sopen de costat. L’art de dissimular, d’empassar-se gripaus. Els humans, tot sovint, més que màquines d’expressar emocions, som màquines de contenir-les. I després ens estranyem si ens posem malalts de l’ànima.
Després del dia 1 d’octubre, de les hòsties repartides, no vull saber res de l’estat espanyol. Això que vagi per endavant. Però algú s’ha parat de veritat a pensar què suposa enfrontar-se amb ell per vies unilaterals, donant voltes i més voltes a la maleïda DUI? Qui ho ha de saber sap de veritat què implica el famós i tinyós article 155? Algú s’ha plantejat que hi ha molta gent que té molt a perdre si tot va pel pedregar? Que ja no es tracta d’empreses que canviaran de seu social, sinó de persones que amb el pressupost de la Generalitat intervingut, potser no tenen nòmina a final de mes. Això està contemplat per algú? I encara més enllà, la semàntica perversa dels discursos d’uns i dels altres, m’està conduint cap a una desafecció quasi galopant. Desafecció en forma de contradiccions. El dia 1 vaig votar "sí", no vull tenir relació amb un estat governat per institucions repressores, mentideres i immorals i malgrat això penso: la unilateralitat és prudent si sorgeix d’unes eleccions –el 27-S- en què el plebiscit no es va guanyar –el 48%- i d’un referèndum fet amb una sabata i una espardenya que no reconeix ningú al món més que nosaltres mateixos?
Fins on ha d’arribar la valentia i la rauxa? Tinc respostes tant sols aproximades per totes aquestes preguntes. Em consta que hi ha gent molt valenta convençuda que s’ha de tirar pel dret. Ahir vaig anar a una xerrada entre Xavier Antich i David Fernández al CCCB, dues intel·ligències privilegiades, que ho tenen claríssim. A mi, ho reconec, no em passa el mateix. Detecto irresponsabilitat, improvisació, temeritat, poques idees realment clares més enllà de la sang calenta, bullent, que tots tenim ara mateix. Poc gruix, poc múscul, més enllà de la ràbia i de l’íntim patrimoni de la veritat interior, per a respondre a la terrible estratègia de la judicialització –amb inexistent separació de poders- la indignitat, la intoxicació i la mentida.
Detecto irresponsabilitat, improvisació, temeritat, poques idees realment clares més enllà de la sang calenta, bullent, que tots tenim ara mateix. Poc gruix, poc múscul, més enllà de la ràbia i de l’íntim patrimoni de la veritat interior
Haver votat en tantes eleccions seguides en els últims cinc o sis anys, comporta un compromís assumit per tots aquells que hem dipositat una papereta. I, sobretot, per les persones el nom de les quals estava escrit en aquesta papereta. Uns s’agafen a la llei, els altres a la legitimitat. Tots gasten la paraula “democràcia” fins que serà un paper rebregat i inservible. Ja hi ha presos polítics, persones empresonades per les seves idees. Inacceptable. Quantes bestieses més estem disposats a suportar? Les que siguin, les que calguin? Tinc dubtes.