El concert d'aquest dijous al Palau Sant Jordi podria explicar-se de moltes maneres. Podria iniciar-se amb una retrospectiva al 1948, al moment d'eclosió d'un conflicte que s'allargaria durant dècades. Podria, per contra, fer una el·lipsi abrupta i començar directament pel moment en què Pep Guardiola enunciava un discurs d'obertura des de l'escenari de Montjuïc, amb una kufia palestina al coll, aquesta nit. O fer una petita marxa enrere, d'unes dues setmanes, i relatar les formacions voluntàries a aules d'instituts de màxima complexitat, casals de barris populars i associacions de veïns de Sant Boi de Llobregat a Badalona, del barri del Besòs, a Barcelona, al Pinar, a Rubí, a més de 600 adolescents i joves que han acabat assistint gratuïtament a un concert que els situaria a escassos metres dels seus ídols, figures internacionals. Però s'escaparien matissos, a totes aquestes formes. 

Segurament, una de les més justes maneres d'explicar el concert és limitar-se a mencionar el moment en què Lluís Llach -que encara aixeca gran part del sorollam de l'audiència quan comença a cantar-, Gemma Humet i Alguer Miquel alternaven versos i discurs, mentre de fons, en una pantalla gegantina, un documental rodat a Palestina mostrava les imatges d'un grup d'amics i veïns passejant el cos d'un jove mort de manera sobtada per les forces israelianes. Era en Hassan, un entre tants altres. Minuts abans, un breu capítol audiovisual havia retratat la intimitat del dol immediat de la seva colla. "L'exèrcit el va matar a sang freda. Era un nen. No va fer res, no va fer res", deia un dels amics.

Aquesta història, com les de desenes de milers de persones que han mort per l'ocupació del terreny palestí per part d'Israel al llarg dels anys, un objectiu militar intensificat els darrers dos anys i mig, justificava el concert. El concert-manifest, ja que s'anaven intercalant les actuacions musicals amb els discursos resistents, amb les imatges de la massacre. "És un manifest per Palestina i és un manifest per la humanitat", resumiria Guardiola. 

Per l'escenari es veuria passar, en tres hores i mitja d'espectacle, l'actor Eduard Fernández xerrant amb Kayed Hammad, palestí que ha viscut en la seva pròpia pell l'avenç del conflicte a la seva ciutat, Gaza, fins que en va haver de sortir, però també artistes com Amaia, Oques Grasses, Salma Alhakim, La Zowi, Mushkaa, Guillem Gisbert, la Fura dels Baus, el Cor Ovidi Montllor, Xavi Sarrià, Zeyne, Fermín Muguruza. També una pletòrica Bad Gyal. També un aclamadíssim Morad, que feia que l'eufòria convertís els seients dels joves en mobiliari inútil i que les abraçades entres amics es tornessin imprecises. I també la gran sorpresa de la nit, el nom que havia esquivat la publicació prèvia de la seva presència, la figura que fins ara havia defugit prendre partit al voltant del genocidi palestí: Rosalia. Menys explícita que altres artistes en el seu pas per l'escenari, ha evitat grans proclames polítiques, però s'ha mullat en un acte inequívoc de denúncia de la massacre d'Israel contra Palestina. I ho ha fet interpretant La perla, una de les cançons més fermes del seu últim disc.

Del projecte solidari a les veus palestines

En resum, milers de persones han omplert el Palau Sant Jordi per destinar fons a Palestina, ara que les atencions internacionals semblen haver-se desviat. Tots els participants de l'acte ho han fet de manera totalment gratuïta i l'import de totes les entrades anirà dirigit a l'ajuda humanitària, a la reconstrucció de Gaza, així com a la defensa de la cultura palestina i les iniciatives que busquen perseguir davant la justícia els abusos del govern de Benjamin Netanyahu.

El públic barceloní ha conegut l'eufòria i la commoció, mentre les víctimes i els coneixedors de la destrucció del territori palestí explicaven l'opressió amb què s'han acostumat a conviure. Les paraules d'Arab Barghouti, fill de Marwan Barghouti, conegut com "el Mandela palestí", pronunciades des del recinte de concerts més gran de Catalunya han intentat mantenir també una escletxa mobilitzadora: "Per nosaltres, Marwan representa l'esperança, esperança de trobar un camí per anar endavant, esperança per una Palestina lliure i unida, esperança per una renovació democràtica i esperança per un camí creïble cap a la justícia i la pau. Però per mi, la meva esperança és més simple, espero que el meu pare torni a casa i compleixi la promesa que li va fer a ma mare 40 anys enrere, quan li va dir que farem una vida normal en una Palestina lliure". 

Joves barcelonins, creadors contra el genocidi

Això és el que s'ha viscut dins del recinte i durant l'acte oficial, però el concert-manifest fa dies que camina, després que l'organització -ActXPalestine- s'esmunyís entre desenes d'espais d'adolescents i joves de la Barcelona metropolitana per explicar el motiu de l'esdeveniment, la profunditat del conflicte i els animés a, si volien, explicar ells mateixos amb les seves eines què els removia aquest concert i aquest escenari internacional. Arran d'això, aquest dijous es podia veure adolescents amb lletres de la mida d'un full DIN A4 demanant a gent que es fes una foto amb una lletra, demanant-los que confiessin, que després ells farien un muntatge que acabaria formant una frase contra el genocidi. Uns altres havien compost una cançó de rap. D'altres preparaven un documental, i fins i tot han aconseguit que el Morad els atorgués una entrevista entre bambolines. 

Catalunya i Palestina aquest dijous eren a tocar. Ho refermaven els motius mediterranis que decoraven el concert, una plaça portada a escena. Dues oliveres palplantades entre músics, flors, llum càlida. S'endevinaven lligams contra les destruccions que alguns somien.