Casasnovas considera que el goverrn i els partits haurien de fer força per aconseguir el pacte fiscal Foto: Jordi Play/El Temps

— Quina sortida té Catalunya, sense perspectiva de pacte fiscal i obligada a retallar encara més la despesa pública per a ajustar-se al dèficit marcat per Madrid i Brussel·les?

—Fer tant com pugui, amb les reformes econòmiques, perquè la situació millori. Si el PIB remunta, i creix la renda, el consum, la recaptació, etc., els comptes nacionals tornaran a agafar tremp. Però primer de tot ha de créixer la producció, no el consum ni la inversió pública, que van directament a l’aigüera d’un dèficit que en aquests moments no podem finançar. La idea keynesiana d’empènyer el consum públic per a fer revifar la producció, si teòricament fos possible, a la pràctica avui en tot cas resulta impossible. Per tant, l’única palanca a què podem agafar-nos ha de venir de la demanda externa –la demanda interna és esmorteïda. I a la demanda externa s’hi arriba essent competitius amb costos unitaris més baixos i amb bona qualitat de producte i servei, que ens permeti d’exportar més. I si el producte que fem és més atractiu, fins i tot el client intern pot substituir les importacions per la producció de casa. Aleshores, empenys la producció. I quan hi ha producció hi ha renda, i amb renda hi ha consum, i quan hi ha consum l’estat comença a recaptar i la màquina es torna a bellugar. La recepta és, per tant, a més de seriositat en la consolidació fiscal, més competitivitat i més exportació. La sortida és aquesta, perquè amb les retallades que fa Catalunya ni tan sols cobreix les despeses no financeres! Sense reactivació, res no s’aguantarà.

—Voleu dir que amb les retallades ja practicades no en tenim ni per a començar?

—En tenim per a començar, però no hem acabat. El desfasament actual entre despesa total i ingressos ordinaris és d’un terç del pressupost: uns 10.000 milions d’euros. Poca broma.

—Era estrictament necessari, retallar tant a la partida de Salut?

—No. És una qüestió de prioritats i d’importància relativa de les partides. Però això són decisions polítiques que els analistes hem de prendre com a donades. No hi ha avaluació possible dels beneficis socials, posem per cas, d’incentivar la recerca, protegir la cultura, l’educació o la salut, perquè els outputs no són comparables. Només políticament es poden ordenar, i les urnes ja jutjaran.

—El gruix del pressupost és, justament, a Sanitat. Tancant TV3 no s’estalviarien grans quantitats.

—Si no es volen afrontar decisions tan dures, cal que Catalunya millori les seves finances, amb sobirania tributària o amb un pacte fiscal millor amb Espanya. Sense dèficit fiscal, ja us ho dic, no hi hauria necessitats de fer cap retallada. Però perquè tinguem més bon finançament els partits, amb la ciutadania al darrere, han de veure la millora del finançament, no pas com una cosa del govern sinó com quelcom que afecta el benestar de tots.

Entrevista completa a El Temps