De vegades sembla que la música catalana moderna hagi passat dels cantautors dels anys 60 i el rock laietà dels 70 directament a Sopa de Cabra i Els Pets, als 90, i d’aquí fins a l’actual escena de Manel, Mishima i companyia. El lector no detecta un petit buit cronològic en aquesta seqüència? Sí, home, hi ha aquella dècada, els 80, un període de temps que, ho puc assegurar, va existir.

Aquesta setmana se’ns ha mort l’Alfredo Calonge, de Los Negativos, un grup que va publicar, entre d’altres obres, el clàssic Piknik caleidoscópico (1986), fita del pop psicodèlic oberta de mires, en sintonia amb l’imaginari mod. I el seu decés em fa pensar que tenim extremadament oblidada, enterrada de fet, l’escena catalana d’aquella època, que era, en bona part, barcelonina.

Més enllà dels noms més populars, El Último de la Fila, Loquillo & Trogloditas i Los Rebeldes, hi ha una tupida bruma al damunt de molts grups que van fer obres destacables: de Brighton 64, els patriarques mods, als propis Los Negativos, passant per C-Pillos, Escalones, Aurelio y Los Vagabundos, Los Canguros (amb l’actual xef Sergi Arola a la guitarra), Los Interrogantes, B. B. Sin Sed, Desechables, Decibelios, Gatos Locos, Klamm, els Claustrofobia de Pedro Burruezo i també formacions van incorporar el català, com Detectors, Bocanegra o Ultratruita. Entre molts d’altres. Grups d’ampli espectre: rock’n’roll, punk, new wave, experimentació. Eren més alts i guapos que els d’altres llocs? Sigui como sigui, eren els nostres.

Peró hi ha una amnèsia al respecte i se m’acudeixen un parell de motius per explicar-la. Un és que la majoria d’aquells grups cantaven majoritàriament en castellà i de vegades hi ha una tendència, potser irreflexiva, o potser no tant, a construir un fil històric de la música catalana a partir d’un criteri lingüístic. És possible que hi hagi qui això ho trobi bé. Jo no gaire: tendeixo a pensar que, les coses, com més responguin a la realitat, a tota ella, millor.

Però hi ha una altra raó de signe ben diferent, i és que tendim a pensar que el pop, el rock catalans dels anys 80 eren irrellevants perquè així ens ho van explicar llavors, i continuen fent-ho ara, els mitjans de comunicació madrilenys (en aliança amb una indústria discogràfica assentada a la villa y corte), tot exaltant les virtuds de la seva movida per damunt de tota expressió “periférica”.

És a dir, que menystenir els grups d’aquells anys, la majoria dels quals cantaven en castellà, és un indicador de la nostra derrota davant del relat madrileny, de la nostra subordinació. Els hi donem, doncs, la raó, o posem d’una vegada la generació de Los Negativos al lloc que li pertoca?