Vicenç Mauri i Claret va néixer a Manresa el 4 de juny del 1946. Estudià a La Salle i a l’Escola d'Enginyers de Terrassa, i és pèrit mercantil, pèrit judicial i enginyer tècnic. Va començar a treballar als 14 anys i desenvolupà la seva trajectòria laboral en diverses empreses metal·lúrgiques, tèxtil i d’obra pública. Des de l’any 1987 lidera dos projectes empresarials propis: l’empresa de mecanització peces DISMAT i la de matrius i utillatges MATRIBAGES.

L’any 1995 es va incorporar a la patronal PIMEC com a membre del Comitè Executiu de la Catalunya Central, i en fa set que n’és President. També ocupa una de les vicepresidències de PIMEC Catalunya i de President de la sectorial de PIMEC del metall.

Davant de tot es defineix com a "treballador que ha esdevingut empresari" i per descriure’ns el complex món de les entitats cita a Maquiavel: "la fi pot arribar a justificar els mitjans" i puntualitza que "els mitjans no poden condicionar mai la fi".

- En els últims mesos s’ha destapat a Catalunya nombrosos escàndols de corrupció i la paraula de moda en boca de tothom és la “desafecció”, quina confiança els hi ofereix l’administració per actuar contra les problemàtiques del teixit empresarial?
- Cada cop ens en genera menys, però és difícil diferenciar l’opinió que tenim com a ciutadans i com a empresaris. La pèrdua de confiança en general, dels empresaris no cal centrar-la en els casos de corrupció, si no que cal focalitzar-la en la pròpia ineficiència de l’administració: ni en sap ni pot actuar amb els models actuals.

Tot i demanar contínuament l’opinió a l’empresariat, l’administració s’esforça a crear encara més organismes de regulació,  agències, consorcis, etc. fent-la molt menys flexible i útil. El resultat és  més control i menys protecció per al teixit productiu.

- Personalment, creu que poden aparèixer més casos com el de Santa Coloma?
Poden haver-hi nous casos de corrupció, i a nivell espanyol hi podrien haver dos-cents i escaig alcaldes imputats.  El problema és la filosofia de gestió que ha primat el resultat a curt termini, i en aquest cas els catalans també ens hi hem d’incloure. Els executius de la gran empresa han donat més importància als comptes d’explotació que als balanços, resultant una gestió de “terra cremada”.

- Així, podem concloure que les males pràctiques en el món empresarial han agreujat la situació de crisi?
- Alguns industrials ja avisàvem que s’havia d’anar amb compte amb el tema del totxo i el sòl. Els bancs donaven prioritat a finançar projectes immobiliaris que facilitar l’accés al crèdit per instal·lacions productives. L’argument era un major i més ràpid retorn de la inversió.

Però sent  justos,  les plusvàlues d’operacions immobiliàries han permès la supervivència d'algunes  empreses, malgrat  l’escassetat dels marges en varis sectors productius, però en d'altres casos, això ha estat negatiu..

- Com a President de Pimec a la Catalunya Central, quines inquietuds us traslladen els vostres associats?
- Una de les qüestions més delicades que afrontem és el tancament de Pirelli, per la gran quantitat de petites indústries que arrossega. També rebem inputs per part del comerç, que apart de millorar aspectes de la pròpia comunicació i màrqueting, necessita tan del sector primari com del secundari per funcionar correctament.

De tota manera, hi continua havent  un degoteig d’empreses que van tancat així com multitud d’autònoms. Cal realitzar un exercici d’anàlisi realista i ser conscients que tenim molts i greus problemes. Pel que fa a les infraestructures, el Bages ha quedat marginat del Pla Nacional d’Infraestructures, per tant l’administració ha de realitzar una acció contundent en aquest tema i també per la pèrdua de Pirelli, com en el cas de Roquetes pel tancament de Lear, encara que haguem de renunciar a una bona part del nivell salarial. S´han de crear bastants llocs de treball de cop.

- Si realitzéssim un exercici de prospecció i ens toqués vendre el nostre territori a una multinacional que busca localització, quins són els arguments que podríem esgrimir?
- Crec que el principal punt fort és la centralitat: eixos diagonal i transversal i eix del Llobregat arribant fins a Toulouse, que és el punt central de la industria aeronàutica.  Però també caldria alguna infraestructura gratuïta com l’acostament al cinturó industrial de Martorell i la Zona Franca amb el Port i l’Aeroport.

A nivell general tenim un problema amb les inversions estrangeres; que són les nostres lleis laborals, que no ens atrevim a canviar. Si una multinacional s’està plantejant d’ implantar-se al nostre territori i s’adona de les pressions, encara que demagògiques, de l’Administració a empreses perquè no es deslocalitzin, s’ho pensarà dues vegades.

El discurs dels polítics és el que la gent vol sentir, però fa falta fer un argumentari més realista, i per desgràcia les eleccions distorsionen tots aquests discursos.

- Agafant el fil de les lleis laborals i el discurs de l’Administració, creu que el diàleg social es pot considerar fracassat?
- Els que els interessa el concepte de diàleg social es fixen en els convenis que es negocien a Nissan o Seat, ja que general titulars. A la pime, el diàleg social es fa cada dia.

Responent a la pregunta, sí que ha fracassat. L’estatut de treballador encara és hereu d’una conjuntura de post dictadura i el poder legislatiu actua a favor del treballador, que es considera el desvalgut. Per exemplificar-ho, fa un parell d’anys el metall va firmar un conveni de “pau social” amb unes revisions de salaris que semblen les dels funcionaris i amb una durada de set anys.

- Vostè que coneix al detall el teixir productiu de la comarca, quines vies d’actuació tenim? Ens hem de reconvertir?
- En la indústria, cal continuar amb les estratègies de R+D+I i de valor afegit, però la realitat del dia a dia és apostar per substituir progressivament l’automoció per l’aeronàutica i alguna altra. Crec que estem de sobres preparats ja que a l’automoció els controls de qualitat són més elevats i l’aeronàutica és una activitat amb molt component manual, que encara té un cert marge per assumir costos.. Per altra banda el Bages és una comarca agrícola i cal aprofitar l’empenta del vi i trobar una línia de negoci vinculada a aquesta indústria: embotellament, empaquetament, etiquetatge, etc.

A nivell estratègic, les pimes hem de perdre l’individualisme i créixer fomentant la cooperació entre nosaltres. Per desgràcia i a diferència de la banca, no tenim cap ajuda per realitzar aquests processos de cooperació.

- Hi ha ACC1Ó...
- ACC1Ó ha augmentat molt en mida i nombre d’empleats, però com a eina de moment no podem opinar. Esperarem a  veure resultats.

- I els fons ICO?, les estadístiques diuen que no s’utilitzen...
- Pel que fa als fons ICO, tenim l’entrebanc que les garanties les dona el banc encara que l’ Institut Català de Finances en algunes ocasions ha garantit el 50%. La banca, actualment, ha perdut les formes. Concedeixen els ICO a qui no el necessita i , proposen al client que deixi els fons de capital en dipòsit.

- Parlant de les ajudes per al teixit productiu, en quin punt està el crèdit per a l’empresa?
- La banca i el govern han perdut temps en reconèixer la seva pròpia crisi. La gent ha estalviat més i alguns bancs estan solucionant els seus problemes, però és injust que els diners arribin a l’empresa al 7 i 8% d’interès quan ells els han aconseguit al Banc Central Europeu a l’1 i 1,2%.

La realitat és que alguns bancs inverteixen en deute públic al 5% i l’economia productiva queda fora de la roda de finançament creant més aturats. Aquest deute torna al govern espanyol per pagar els subsidis i el cicle torna a començar: la banca adopta una política de salvar-se ella mateixa i ha entrat en el joc una prima de risc de 5 a 7 punts... potser caldria nacionalitzar algun banc.

- Doncs el Banc Central Europeu ha anunciat una pujada del tipus de cara l’any que ve!
- La pujada dels tipus anirà malament i agreujarà el problema. Es pot produir el fenomen de l’estagflació, és a dir, no créixer i que augmentin els preus. Moltes empreses treballen amb palanquejament amb la banca, i quan es tanca l’aixeta es produeix un col·lapse. Per minimitzar aquest efecte, des de PIMEC estem liderant un plataforma per cobrar i pagar a 45 dies com s’ha fet a França.

El proper dia 18 de novembre presentarem la proposta al Congrés dels Diputats demanarem treure de la llei la clàusula de “salvo acuerdo de las partes”. A les grans empreses i la banca no els interessa, però aquest canvi s’haurà de realitzar. Sembla que un govern d’esquerres hauria d’estar a la banda dels petits, però no ho està.

- Finalment, estic obligat a preguntar-li sobre l’enèsim intent de fusió entre Pimec i Foment del Treball,  sembla que no ha arribat a bon port...
- Per desgràcia no, i cal remarcar que més que Pimec i Foment, qui es beneficiava realment de la fusió era l’empresariat  català en general.

La negociació havia arribat en un punt òptim ja que hi havia hagut renúncies i molt bona feina feta per ambdues bandes.  Pimec renunciava a la seva independència a nivell estatal i s’integrava a Foment per treballar l’ajuda de les pimes espanyoles a través de la patronal Cepime,  que sempre ha estat la ventafocs de la CEOE. Per la seva banda, Foment entrava a Pimec, però a causa del seu model de delegacions adscrites, alguna d’elles s’hi van  posicionar en contra, desautoritzant el seu president.

Un altre problema afegit es va originar per alguns executius assalariats de Foment, que veien perillar el seu càrrec, el seu poder de decisió i afanys de protagonisme que van deixar gent fora de la decisió.

A l’empresari li pot semblar que és una lluita de cadires però la realitat és que les cadires estaven ben delimitades. El model de l’acord permetia la discrepància en diversos temes, entre pimes i grans empreses. És una llàstima, però Foment no ha sabut transmetre el model al seu comitè.