[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Eren les vuit del matí. Dormia. Em truca i em desperta l'Anna Grau (ara diputada de Ciutadans), que era la cap de la delegació de l'Avui a Madrid, on jo ja feia gairebé quatre anys que treballava, primer fent la informació del PSOE i en aquell moment la policial i judicial marcada pel conflicte basc. Ella era a l'Aeroport del Prat amb la caravana del candidat del PP, Mariano Rajoy. Havien tingut el vespre anterior míting a Barcelona i tornaven cap a Madrid.

M'avisa d'una explosió a Atocha. M'activo i veig a Telemadrid que la cosa es fa gran. A primera hora era a l'estació i, entre trucades d'amics i familiars per preguntar si estava bé, arriben notícies de noves bombes (fins a deu en total) i de desenes de morts. Avui fa 20 anys i allò va canviar la política espanyola tal com explico en aquesta anàlisi i també va ensenyar-nos la pitjor cara de determinat periodisme.

No tenia experiència cobrint sobre el terreny grans atemptats perquè, des que feia informació política, els d'ETA eren dels anomenats "selectius". Matances com la d'Hipercor o Vic havien quedaven enrere. Pel cordó de seguretat dels darrers números del carrer d'Alfons XII, des d'on es veia perfectament l'estació, anaven entrant i sortint policies, personal mèdic i d'emergències i viatgers. Les cares eren d'estupor i els testimonis feien difícil aixecar-ne acta. Al llarg del matí, més detonacions que feien trontollar el terra enmig d'un silenci només interromput per les sirenes. Per precaució, els Tedax estaven fent explotar maletes i motxilles sospitoses abandonades.

Al cap d'unes hores, la zona zero es trasllada a Ifema, convertida en improvisat tanatori i que després tornaria a fer aquesta funció, a més de la d'hospital de campanya, als moments més durs de la pandèmia. Però ja al migdia, quan es pren consciència de la tragèdia i s'ha suspès la campanya, comença la batalla pel relat. Tothom busca arguments per afermar el que li convé. Si és ETA hi ha PP per estona i l'independentisme (també el català, que acaba de pactar una treva per Catalunya que havia implicat l'expulsió de Josep-Lluís Carod-Rovira del Govern) ja es pot calçar. Els populars ja havien ensenyat la seva cara més autoritària amb la majoria absoluta d'Aznar il·legalitzant partits, tancant diaris i negant el diàleg, i l'autoria etarra afermaria la majoria absoluta i més duresa. Si són els jihadistes, el PP ho pagarà a les eleccions generals de 72 hores després i que fins aleshores tenia guanyades. L'escrutini del vot exterior, emès abans de l'atemptat, així ho demostrava. 

El PSOE guanya la batalla pel relat (i les eleccions) perquè les evidències eren clares i la mentida es va desfer com un terròs de sucre i la gent va sortir al carrer amb el "passa'l" i la barreja de dolor i ràbia. José Luis Rodríguez Zapatero va assumir la responsabilitat al crit de "no ens fallis". La derrota i el dolor van arrossegar al PP a un escenari de crispació del que ja no s'ha mogut. Els socialistes, és clar, tampoc s'havien estat quiets. Alfredo Pérez Rubalcaba en persona ens truca a alguns periodistes que hi teníem contacte el dissabte a la tarda per explicar-nos que la dinamita venia del Marroc. I altres diputats i dirigents del PSOE fan córrer que el rei Joan Carles I sortirà a desmentir Aznar o que hi havia jihadistes als trens.

Cada mitjà, i cada opció política, mira en un moment o un altre de fer entrar el clau per la cabota o primar el que més li quadra editorialment. Ningú vol perdre. Ja el dijous al migdia un inspector de policia de la comissaria del Congrés amb qui hi tenia una bona relació m'havia explicat que el modus operandi no és el d'ETA, que avisava de les bombes entre altres qüestions, i que als serveis d'informació del CNP tenen pocs dubtes de l'autoria islamista.

Aquesta i altres fonts polítiques i policials a les quals tinc accés aniran sostenint aquesta tesi que les aparicions d'HB, d'ETA i d'Al-Qaeda i els fets, com ara les restes d'explosiu o la furgoneta dels terroristes, afermaran a mesura que passen les hores. També els serveis secrets i policials d'altres països. Tot per més que el ministeri de l'Interior d'Ángel Acebes s'ofengui cada cop que es qüestioni la "línia d'investigació" que més els convé i faci anar paraules com "miserables" o "fills de puta".

Més enllà de la mentida en política, del dolor de les víctimes, de les badades de seguretat i del canvi de paradigma en la lluita contra el terrorisme, que es van debatre al judici a l'Audiència Nacional i a la comissió d'investigació, l'11-M va marcar un abans i un després al periodisme. Hi va haver diaris que no van qüestionar, ni el primer dia quan Aznar els va pressionar ni els que van venir, la versió interessada del govern malgrat els elements que hi havia per fer-ho i que els seus periodistes tenien accés a fonts molt fiables i autoritzades que tenien clar el què des del mateix dijous. Altres ja a les primeres hores ho vam assenyalar malgrat que no era gens còmode a l'hora de cobrir les rodes de premsa al ministeri de l'Interior. Allà, Acebes matenia, encara el diumenge electoral, en peu les seves "dues línies d'investigació".

I n'hi va haver, com El Mundo i altres de la dreta, que van quedar tacats per sempre, que encara anys després alimentaven teories de la conspiració o buscaven vincles inexistents entre Al-Qaeda i ETA per justificar no haver rectificat a temps. Els periodistes i els diaris on treballem no som infal·libles, és clar. Ens equivoquem, ja sigui perquè no qüestionem fonts que normalment han estat fiables o per la comoditat de no incomodar la línia editorial del nostre mitjà. Però l'11-M va alimentar un periodisme i una política de la mala fe i més estomacal que cerebral que encara dura, que alguns no han esmenat i que, amb les noves eines i models de negoci, dificulta la conversa política. La qualitat de la democràcia se n'ha ressentit.