Pedro Sánchez va sortir ahir viu del debat del Congrés. Com també va sortir-se'n del comitè federal del dissabte a Ferraz. El president espanyol sura perquè deixar-lo caure no només és pitjor per ell (on poden acabar ell i el seu entorn davant la fúria de la dreta mediàtica i judicial?) sinó també per als seus socis que, per més que puguin escenificar indignació o exigència, saben que l'alternativa, l'aliança entre la dreta i l'extrema dreta, és pitjor. El risc d'involució social, democràtica i territorial és real. Alberto Núñez Feijóo ha deixat, tal com va demostrar ahir de nou, molt ràpid enrere el miratge centrista del congrés del PP del cap de setmana. És evident que pensa que abraçar Vox (sense confrontar-lo o ignorar-lo) és la millor manera de desactivar-lo.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Sánchez va oferir autocrítica, compromís per complir els acords (les pròximes estacions són el finançament singular el 14 de juliol i català a Europa el 18 de juliol) i un pla de regeneració amb mesures cosmètiques, de bones pràctiques i algunes que caldrà veure com es concreten. N'hi ha que ja funcionen a Catalunya; ens aniria bé tenir-ho present per cada cop que ens fustiguem encara que ho fem amb raó. Fa anys que ens vam dotar, malgrat els dubtes del PSC i el vot en contra de CiU i el PP, d'una Oficina Antifrau. I el mateix amb el Consell de l'Audiovisual de Catalunya o el Consell de la Informació de Catalunya, ara que a Madrid van de corcoll amb els pseudomitjans. 

Tornant a Sánchez, el president espanyol sap que s'ha de moure encara que els socis no el collin perquè el que va oferir ahir és de mínims. No es pot considerar un full de ruta per seguir dos anys més i per recuperar la confiança dels ciutadans i dels socis parlamentaris reiniciant la legislatura.

El president espanyol fa dies que va descartar sotmetre's a una qüestió de confiança per reforçar la seva posició política. Però, tenint com té a l'abast mantenir el suport dels socis, sembla difícil de justificar que no vulgui presentar i aprovar pressupostos generals de l'Estat per a 2026. El novembre de 2022 va aprovar els últims pressupostos, els de l'any 2023, que era electoral. Aquell segon semestre postelectoral, marcat per la negociació de la investidura amb els socis, va optar per la pròrroga i va renunciar a presentar el projecte dels de 2024, encara que anava tard, després que Pere Aragonès convoqués eleccions. Assumia que ERC i Junts no li votarien i, per tant, no es va atrevir. I pels de 2025 la Moncloa va afirmar, sense despentinar-se, que no en presentaria ja ben entrat aquest perquè no tenia suports.

Tal dia farà un any i tant li fa el que digui la Constitució (article 134) sobre l'obligació del govern de presentar-los tres mesos abans que venci l'exercici en curs. Seria difícil d'explicar que aquesta tardor tornés a fer el mateix, per més que les posicions dels seus aliats potencials siguin difícils de complaure o fins i tot contradictòries. Uns comptes marquen clarament les prioritats del govern, permeten endreçar la inversió i fer-ne el seguiment de forma transparent (més ara que la inversió en armament ha augmentat i ho ha de continuar fent tal com detallava Ona Sindreu), i eviten disfuncions de l'administració. Són l'eina de qualsevol govern amb confiança, rumb i voluntat de seguir. 

Avui no et perdis

• Crònica: Els socis no enfonsen el vaixell de Sánchez; per Bernat Surroca.
• Sánchez s'emmiralla en la pionera Oficina Antifrau per enfortir la lluita contra la corrupció; per Sara Escalera.
• Estabilitzat l'incendi de Paüls; per I. Montagut, X. Llambrich, N. Pinyol, S. Berbís.
• BCN de gratis: Viure l’hora màgica al Monestir de Pedralbes; per Berta Ramírez Climent.
• Catalunya pot patir una megasequera les pròximes dècades; per Arnau Urgell i Vidal.

El passadís

Les intervencions dels líders al Congrés estan preparades. I contenen escenari A i escenari B. Els assessors de Feijóo havien preparat ahir rèpliques de diferent to a Sánchez i el líder del PP va optar per la més dura acusant el president d'haver-se enriquit gràcies als suposats negocis de prostitució del seu sogre. El detonant de l'escalada va ser el recordatori que el líder del PSOE va fer al cap de l'oposició de la seva famosa foto estiuenca (amb crema solar inclosa) al vaixell del narcotraficant gallec Marcial Dorado. Ens esperen anys moguts i els redactors de discursos ja poden anar fent punta al llapis vermell. 

Vist i llegit

El true crime està de moda. Hi ha qui el qüestiona perquè sovint provoca que les víctimes revisquin el dolor. Però també es pot fer amb voluntat d'assenyalar els delictes d'odi i les seves causes. En l'actual context diria que és, fins i tot, necessari. És el que ha fet Podium Podcast amb Crímenes de odio, que dirigeix i presenta el periodista valencià Miquel Ramos. L'últim és sobre l'assassinat del raper grec Pavlos Fissas i com això va marcar el declivi del partit ultradretà Alba Daurada, que va condicionar la política d'aquell país en els anys més durs del rescat. El podeu escoltar aquí. 

El nom propi

Cesc Gay (Barcelona, 1967), és un dels guionistes, directors i autor teatral més reconeguts de Catalunya, amb especial incidència a l'estat espanyol. Conegut per la seva versatilitat entre el cinema, les sèries (creador d'obres tan mítiques com Jet Lag a TV3) i el teatre, va saltar a la fama mundial gràcies a Truman, l'obra interpretada per Ricardo Darín i Javier Cámara que li va valdre diversos Goya. Aquest mateix setembre estrenarà Mi amiga Eva als cinemes, un film coescrit amb Eduard Sola i Nora Navas de protagonista, amb el 3Cat, Movistar i RTVE com a parts implicades. 

Ara bé, aquesta mateixa setmana, Netflix ha anunciat que Gay adaptarà al cinema la seva pròpia obra teatral, 53 diumenges, que els primers anys de la pandèmia es va poder veure als teatres de Barcelona amb un repartiment de luxe: Pere Arquillué, Marta Marco, Àgata Roca, Cristina Plazas o Lluís Villanueva. La història ha canviat: Gay ha decidit deixar enrere el català, adaptar l'obra al castellà (es dirà 53 domingos) i rodar-ho tot a Madrid, gràcies a Netflix i al seu centre ubicat a Tres Cantos. No és casualitat que fa poques setmanes, la plataforma i Pedro Sánchez anunciessin una inversió de mil milions d'euros a l'Estat per fer pel·lícules i sèries. Només fins al 2028. D'Arquillué, Roca i companyia hem passat a Carmen Machi, Javier Cámara, Javier Gutiérrez i Alexandra Jiménez.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]