És Espanya un estat federal? Gestiona raonablement la seva pluralitat? Està el sistema sorgit del 78 disposat a reconèixer les diferències, no castigar les economies més dinàmiques, i fer realitat la corresponsabilitat fiscal? Fins ara, sempre que això s'ha sotmès a contrast, la resposta ha estat que no tant en temes fiscals com polítics o culturals. Va passar amb l'Estatut, amb la tercera via, amb les temptatives de reformar la Constitució, però també amb successius models de finançament que no han permès que Catalunya redueixi el dèficit fiscal (més de 20.000 milions d'euros a l'any), que decideixi la seva política impositiva o que recapti els tributs que paguen els ciutadans.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Ara, de nou, després del terrabastall del procés i el canvi de cicle liderat per un robust PSC, amb els independentistes forts al Congrés, i amb el govern del PSOE contra les cordes pels seus errors i per l'urpa d'un estat profund radicat al Madrid DF i que no ha desmuntat, hi ha una oportunitat. Avui es reuneix la comissió bilateral Estat-Generalitat i, òbviament, els executius del PSOE i el del PSC es posaran d'acord. El pacte entre ERC i els socialistes que va investir Salvador Illa serà formalment assumit pels dos governs, es consagrarà per fi l'ordinalitat (que condicionarà el sistema i que hauria de reduir molt el dèficit fiscal), i es fixarà que la catalana és l'administració que, més aviat que tard, recapta els impostos.

Però, en un context d'inestabilitat a Madrid (es paga car a les cases d'apostes que Sánchez acabi la legislatura), no hi ha un calendari perquè l'Agència Tributària de Catalunya reemplaci l'espanyola i sigui preeminent i, sobretot, és una incògnita si l'Estat hi posarà els 20.000 milions que calen. Aquesta és la xifra que fa una setmana us vam explicar que, segons els negociadors, permetria atendre el finançament singular de Catalunya i quadrar el sudoku amb la resta de territoris.

ERC està queixosa perquè considera que, un any després del pacte, ja s'hauria d'haver resolt i ara presentaran al Congrés una proposició de llei amb la intenció que serveixi de base per al desplegament sense rebaixes i per accelerar els terminis. Us aconsello les informacions de Bernat Surroca, el nostre cap de Política, sobre com s'arriba a la reunió d'avui i qui ha protagonitzat les converses. Hi trobareu alguna sorpresa.

La negociació entrarà en un estira-i-arronsa amb el govern espanyol a una banda, ERC a l'altra, i el PSC al mig intentant acostar posicions i que res es trenqui. Junts escalfa a la banda i avui menystindrà l'acord i el paper d'Esquerra; entrarà a la negociació en el tràmit parlamentari amb ànim de presentar-se com a "solucionador" a l'estil del que va fer amb la llei d'amnistia, que va assegurar haver convertit en "integral i immediata". El previsible boicot judicial no li ha donat la raó. 

Illa no farà, tampoc en el finançament, res que l'enfronti a Sánchez, però no pot perdre el suport dels republicans si vol pressupostos i completar la legislatura. I, sobretot, necessita un acord que satisfaci la societat catalana i permeti posar els serveis públics al dia per donar sentit a la seva presidència de "gestió". Tal vegada aquests no han estat, com diu el PSC, prou ben gestionats en la "dècada perduda" del procés. Però el segur és que han estat escandalosament infrafinançats pels governs espanyols.

Els socialistes i l'establishment català presentaven el nou finançament (fos multilateral com defensava divendres Alberto Núñez Feijóo sense concrecions o singular tal com es va pactar després d'anys reclamant-ho) com l'antídot contra la independència. El finançament i el compliment de l'Estatut configurarien, ens deien, un autogovern ple que sadollaria la majoria dels catalans i faria sobrer aspirar en l'estat propi. Ara (val més no entretenir-se) tenen l'ocasió de complir i, si volen fer-ho, res ni ningú els ho impedeix. Per començar perquè les autonomies del PP tenen interessos contraposats i Andalusia ja no té el pes d'abans al PSOE.

Si, de nou, l'operació fracassa perquè queda curta o no arriba a temps i, quan passi la propaganda, aflora que els objectius no s'han complert, la motxilla argumental de l'independentisme tornarà a estar carregada. Hi haurà qui, per adscripció nacional o temor al conflicte, mai deixi de veure possible una Espanya diferent on Catalunya encaixi harmònicament, però s'haurà afegit una nova operació al bagul dels fracassos i no podran acusar l'independentisme de no haver estès de nou la mà per provar-ho. És possible que un govern del PP i de Vox (beneficiari del fangar polític espanyol, segons el darrer CIS) torni a activar un conflicte hibernat però no resolt.

El desenllaç del finançament no invalida cap opció, però sí que en pot lesionar l'una o l'altra a més de millorar o no la vida de milions de catalans que han de poder disposar del seu esforç fiscal.

Avui no et perdis

• Qui és qui en la negociació del finançament singular?; per Bernat Surroca.
• Educació demana més diners a l'Estat per a reforçar la competència lectora; per Sara Escalera.
• Reportatge: Barcelona i les piscines a edificis: una relació a l'alça amb poques dades; per David Cobo.
• Torreciutat en risc i els nous estatuts pendents: el futur de l’Opus, en mans de Lleó XIV; per Pep Martí.
• Un còctel amb... Roger Escapa: «D'adolescent em va quedar un petit trauma quan els pares feien nudisme»; per Irene Montagut.

El passadís

La representació teatral amb crítiques a la normalització del català en un acte de l'Ajuntament de Barcelona ha portat cua. Perquè el govern de Jaume Collboni es presenta com a compromès amb la llengua (de fet, la polèmica va fer desconvocar la presentació del comissionat per la llengua del consistori pactat amb ERC) i perquè la representació de la companyia madrilenya Sin Papeles es va fer en el marc de l'Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024, que n'ha detectat moltes a catalanoparlants, no pas a castellanoparlants. El consistori va haver de demanar disculpes per la mala tria i el desafortunat gag i la companyia va tancar alguns dels seus comptes a xarxes socials per esquivar les crítiques. L'espanyolisme més radical, però, els va fer costat i les va convertir en epítom de la llibertat d'expressió. A les xarxes corria aquest cap de setmana una il·lustració amb l'etiqueta "#esaslatinasnocallan" que es preguntava, de forma retòrica, "què importa més, els papers o el català?". Talment com si una cosa hagués de contraposar-se a l'altra.

Vist i llegit

I sobre aquesta polèmica escrivia al portal d'opinió i agitació nacional Nexe un contundent i exigent article el filòsof Pol Viñas. "Hem de deixar de veure aquesta persuasió com una negociació en què cedir és fer-nos atractius, i mantenir-nos ferms, antipàtics [...] El català és un dret i un deure, no es pot separar una cara de l’altra, l’oportunitat de la coerció", escrivia sobre el qüestionament del dret a viure plenament en català. Les noves dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics, que desencriptava Ona Sindreu al diari fa uns dies, fan evident que és gairebé una quimera.

El nom propi

Catalunya va molt enrere en la implantació de les energies renovables. El pes de la nuclear, la manca de determinació política, i les característiques físiques del país han alentit el desplegament de l'eòlica o a la solar. El consens en el fet que cal fer-ho és ampli, però també en atendre l'equilibri territorial i evitant que les infraestructures es concentrin en poques comarques (bàsicament al sud de Lleida, el nord de Tarragona i l'Ebre) perjudicant-ne el paisatge o el sector primari. Per això és necessari el que diu el meteoròleg de TV3 Francesc Mauri (Barcelona, 1966), una veu entenimentada i compromesa, a l'entrevista que li fa Arnau Urgell sobre l'aportació que, per exemple, ha de fer l'Empordà, territori pentinat per la tramuntana. Si som conscients del problema i no estem disposats a canviar radicalment la forma de viure, tots hi hem de posar el coll. La podeu llegir aquí.  

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]