[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Isabel Díaz Ayuso s'ha convertit, com va passar al seu dia amb Esperanza Aguirre, en la mussa de la turbodreta espanyola que controla a cor què vols tot el que passa en l'ecosistema polític, mediàtic, funcionarial i econòmic que fa vida dins el perímetre de la M-30, el primer anell de circumval·lació de la capital espanyola. 

Ella, assessorada per Miguel Ángel Rodríguez (el de les boles de ferro i les xapes que feia de portaveu al primer govern de José María Aznar i que era una mena de quart fill per ell) s'ha entregat al pa i circ. Al poder polític del que mai s'ha desprès Madrid (la descentralització té molt d'encomanda de gestió tal com va deixar clar Pedro Sánchez diumenge prometent reforçar la lectura i les matemàtiques a les escoles que, sobre el paper, són competència autonòmica) s'hi ha sumat en els darrers anys el poder econòmic. La lògica del capitalisme, la necessitat d'estar a tocar dels òrgans reguladors i decisions polítiques de diversa índole en matèria política, econòmica i d'infraestructures ho han facilitat. Han convertit Madrid en una regió rica i amb una pressió fiscal baixa, que pot fer dúmping als veïns.

Això no ha castigat Catalunya ni el País Basc, que no han perdut pes relatiu al PIB espanyol. Ha castigat a la resta de territoris de la Meseta. Madrid ha fet d'aspirador i explica l'Espanya buidada. El darrer projecte megalòman d'Ayuso és un circuit urbà al voltant de la Fira de Madrid-IFEMA (s'imita el model de Rita Barberà i Francisco Camps, veurem si amb passejada i foto amb Porsche inclosa) que es presentarà avui i que acollirà un gran premi (se suposa que d'Espanya) a partir de 2026. Ho pagaran tot promotors privats seduïts per Ayuso.

Això, lògicament, ha provocat preocupació a Catalunya, que té fa anys un gran premi que ajuda a projectar el nostre país i que també enforteix la posició del Circuit de Montmeló, on també es fa una cursa de motos al més alt nivell. La imatge de cada any és agraïda, també pels restauradors i hostalers del Vallès Oriental que durant uns dies fan l'agost, i el Circuit té una presència sostinguda de personal.

Però també és un fet que Catalunya, que havia estat una potència en la fabricació de l'automòbil que, per lògica del mercat i errors i limitacions pròpies ja no és malgrat que conserva molta indústria auxiliar, ha de definir les seves prioritats. El Circuit, que paga a la Federació Internacional d'Automobilisme al voltant de 20 milions d'euros cada any de cànon pel gran premi, és una empresa finançada i controlada majoritàriament pel Govern.

Des de 2009 la companyia pública que el gestiona perd diners (uns 60 milions en total) i en la darrera dècada entre ampliacions de capital i altres fórmules s'hi han destinat 140 milions, més de 100 de la Generalitat i la resta de l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. El Circuit afirma que l'impacte sobre l'economia de la comarca i el país és de 326 milions anuals, però com sol passar sempre amb aquestes estimacions no se sap què inclouen o que no ni hi ha un criteri unificat per fer-les. 

El que és un fet és que Catalunya no només està en emergència climàtica rotunda (l'activitat del Circuit i el que implica no és precisament verda) i que les prioritats socials s'acumulen en un país que paga tenir un dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros, una xifra que hauríem de tenir sempre present. Toca fixar prioritats, marcar quin model de turisme i ambiental volem i actuar en conseqüència sabent que no es podrà complaure tothom. Tal vegada, el que representa el Circuit i la inversió que suposa és una idea d'un altre temps. Més encara si obliga -ja ho veurem, que ahir Roger Torrent va voler enviar un missatge tranquil·litzador- competir amb el turbocapitalisme de pa i circ al qual s'ha abonat Madrid. Ben segur que els promotors de l'espectacle promouran la subhasta. És possible que Catalunya no necessiti més festa i glamur i sí més benestar. 
 

---

Avui no et perdis

» Hola Madrid... adeu Catalunya?: així s'explica el gir de volant de la Fórmula 1; per Lluís Girona.

» Qui guanya i qui perd si s'avancen les eleccions a Catalunya?; per Oriol March.

» L'amnistia s'aboca a una altra negociació «in extremis» camí de l'aprovació al Congrés; per Bernat Surroca.

» La veu de Nació: «El fiscal i els altres»; per Pep Martí i Vallverdú.

» La Fiscalia obre la primera investigació contra les clavegueres per l'operació Catalunya; per Bernat Surroca.

» ERC intensifica el debat intern per convertir‑se en soci de Collboni; per Joan Serra Carné i Carme Rocamora.

» Opinió: «Catalunya: terra de pas o terra d'arrels?»; per Aleix Sarri.

» Opinió: «Parlem d'immigració o de qui marca el relat?»; per Jordi Borràs.

» La Generalitat allarga l'obligatorietat de dur mascareta als centres sanitaris; per David Cobo.

» Educació i el 3Cat impulsen una plataforma de continguts educatius en català.

» Premi al «compromís» de Txell Feixas i al somriure «canalla» de Marc Giró; per Oriol March.

» Ciència en societat: Invasió de Gaza: 25.000 morts i agreujar encara més la crisi climàtica; per Cristina Junyent i Rodríguez.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l