La setmana que deixem enrere ha estat intensa. Pels efectes emocionals i polítics de la catàstrofe del País Valencià, on encara hi ha massa cadàvers per trobar i enterrar i massa llot per netejar mentre ens preguntem quant trigarà a plegar Carlos Mazón -o el PP a fer-lo caure. I també per les eleccions americanes, que es presentaven disputades, i que van tenir un desenllaç finalment clar i que ens deixen uns Estats Units més preocupants i amb més interrogants. Relligant una cosa i l'altra, i amb la seva capacitat de combinar ironia i profunditat, us aconsello l'article del Modernet sobre els maleïts algoritmes.
"Som aquí. En una societat fragmentada en bombolles, cansades de raonar, que no es comuniquen les unes amb les altres i que els pocs cops que ho fan és per expressar-se l'odi que senten vers l'altra", escrivia el nostre articulista demanant que algú -no sabem qui ho pot o ho vol fer i els companys de viatge de Trump no alimenten l'optimisme- reguli i posi ordre a tot plegat per sortir del bucle d'unes societats on els mitjans tradicionals són cada cop menys prescriptors i les veritats alternatives i les mentides campen sovint alimentant l'odi.
Les eleccions americanes ens deixen algunes certeses, incògnites i també reptes que ens afecten, és clar, als catalans i als europeus. Sobre això us aconsello l'entrevista que Pep Martí li fa a la investigadora del CIDOB i experta en temes europeus Carme Colomina. No sabem quin Trump ens trobarem, fins a quin punt farà realitat la seva intenció de deixar de ser el "policia del món" en un planeta que, pel que sembla, hauria ser menys americà si opta per tancar-se en si mateix. És el que pretén, però també és cert que el rol de superpotència no s'abandona fàcilment o gratuïtament. Quan t'acompanyen la teva dimensió geogràfica i demogràfica, el teu ascendent cultural, i el teu pes econòmic i militar, com és el cas, no et pots esborrar així com així i que campi qui pugui.
Però la victòria de Trump transmet sobretot inquietud per la seva incidència política, per la capacitat d'irradiar. Pel que, com deia, implica de triomf dels discursos d'odi i hiperemocionals i de les veritats alternatives, sí. Però també ha de convidar a una reflexió sobre la incapacitat de la política tradicional, sigui de dretes o d'esquerres, de connectar amb àmplies capes de la societat: els joves, les minories ètniques, els treballadors decebuts amb el rumb i les conseqüències de la globalització i la desindustrialització, o els que exigeixen respostes a problemes socials, econòmics o de representació i estan disposats a comprar remeis urgents i aparentment fàcils.
Fa temps que passa a molts països, també a casa nostra. La vella política -i la insípida Kamala Harris no ha aconseguit sortir de la teranyina- representa l'establishment, la defensa un statu quo massa altiu que té cada cop menys beneficiaris i que demana el vot per frenar barrabassades, es diguin Trump, Meloni, Le Pen o Abascal. Però que és incapaç de transmetre certesa en les solucions i transformacions que proposa, i que té un problema de credibilitat, d'autenticitat i d'amplitud.
El vell ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial que dibuixava un món bipolar, amb organitzacions que generaven consens com les Nacions Unides, i altres sòlides al nostre entorn, com ara l'OTAN o la UE fa temps que està en crisi. A més petita escala, també ho està a Espanya el petrificat règim del 78 i el marc autonòmic. Això és el que ha explicat, també en forma d'èxits a les urnes, el protagonisme de Podem o de les formacions independentistes, que prometien nous paradigmes en forma de processos constituents o de nou estat. Paguen les expectatives incomplertes.
Ara, aquí i allà, la pulsió trencadora i contestatària la representen líders populistes en el pitjor sentit de la paraula, dirigents que són hàbils comunicant i als que no els sap greu dividir i confrontar amb xenofòbia o ultranacionalisme o rebregar els contrapesos de qualsevol sistema democràtic. I les ideologies clàssiques, les que van reconstruir el món de guerres del segle XX i vehicular el benestar i l'aprofundiment democràtic a Europa, siguin la socialdemocràcia, la democràcia cristiana o el liberalisme, viuen a la defensiva. Estan instal·lades en una crisi d'identitat i són incapaces de plantejar nous escenaris i de fer valer la vigència de la seva fórmula i llegat. I això també ha atrapat els que, des dels marges, sobretot per l'esquerra, s'hi han atansat.
Trump i el que representa en forma d'aliats arreu del món ha d'activar els valedors de la democràcia i la justícia social per repensar-se i arromangar-se per reconnectar en lloc de continuar esperant la pròxima patacada fins que ja no hi hagi opció de remuntar.
Absentisme laboral entre els funcionaris de presons: de baixa un de cada vuit treballadors; per Bernat Surroca.
El poble salva el poble, però on són els governants?; per Fran Tudela (@Cabrafotuda)
Altres Barcelones: La riuada de Barcelona de 1862: la història potser no es repeteix, però rima; per Dani Cortijo.
Azerbaidjan, la dictadura cobejada que acull la COP29 de canvi climàtic; per Pep Martí.
Reportatge: Per què és important tenir prou places per a nouvinguts als cursos de català?; per Mar Riera.
El passadís
Dissabte es va fer la convenció d'Units per Avançar, el partit soci del PSC i de centredreta catalanista que lidera el conseller Ramon Espadaler i que vol aparèixer com un agent previsible per aportar estabilitat als governs, tal com recordava Joan Serra Carné en la seva esmolada crònica. És un partit petit però amb bons amics. Durant la convenció, i mentre els militants votaven, es va passar un vídeo amb missatges de complicitat de Josep Sánchez Llibre, president de la patronal Foment, i dels líders sindicals Javier Pacheco (CCOO) i Camil Ros (UGT), que just ahir demanaven a ERC i als comuns no ser massa exigents amb el PSC pels pressupostos. També es va emetre el missatge de Jaume Collboni, alcalde socialista de Barcelona. Deia que els dos partits tenen "un projecte compartit de futur".
Vist i llegit
Si us agrada la història, i més concretament la de Catalunya, us farà servei el nou pòdcast del 3Cat. És L'endemà i són trenta capítols (ja estan tots penjats) sobre els fets més rellevants de la història del nostre país, començant per la creació de Catalunya com a unitat política el 988 i fins al retorn de Josep Tarradellas el 1977. Els episodis els coordinen i presenten la periodista Anna-Priscila Magriñà i l'editor de la revista Sàpiens Jordi Creus. No hi falten el ritme i la ironia sense perdre el necessari rigor històric i la referència a diverses fonts. Els podeu escoltar aquí i a totes les plataformes de pòdcast.
El nom propi
Ferran Ruiz (Olot, 2003) és un jove lateral olotí que aquest diumenge va debutar amb el primer equip del Girona. Amb fitxa del filial, la plaga de lesions de l'equip de Míchel ha fet que entri en l'òrbita del primer equip. Ruiz també és un dels quatre investigats per la presumpta difusió d’un vídeo sexual d’una menor el 2023, quan ell jugava al filial del Reial Madrid. Està acusat de gravar sense consentiment una noia de 16 anys i una altra de 18 durant una orgia amb altres companys d’equip. Més enllà de les implicacions morals del cas, que Ruiz jugui al Girona com si res va en contra de la normativa de l'entitat. El debut del futbolista ha caldejat l'afició, a qui exigeixen que prengui mesures en nom de l'"orgull gironí", i agreuja la tensió amb els seguidors, molestos pels preus de les entrades a la Champions.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.