Doble rectificació

Doble rectificació. Junts aprovarà la revalorització de les pensions, les bonificacions al transport públic, la prohibició de desnonaments a famílies vulnerables, i l'ingrés mínim vital. Se salva, doncs, l'escut social que la setmana passada va caure quan el partit de Carles Puigdemont va sumar els seus vots als del PP i que ha propinat una crisi reputacional als juntaires aquests dies.

A canvi, el PSOE accepta ara tramitar un debat sobre el compliment o no dels acords de Pedro Sánchez que, arribat el cas, desembocaria en una qüestió de confiança que, de moment, la Moncloa descarta de forma taxativa. Sí que permetrà que es tramiti la moció de Junts i, quan toqui, es debati. El govern espanyol espera, però, que la "dinàmica d'acords" després d'haver superat l'última crisi ja faci innecessari el debat. A Junts treien pit d'haver "aguantat la posició" i dilatat la negociació.

El cas és que, un altre cop, el PSOE i Junts han portat la seva relació al límit i, de nou, han cedit en el moment final. Uns i altres han tibat de la corda i han escenificat duresa en els pronunciaments (sobretot els independentistes), però finalment han transigit i deixen en mal lloc al PP, que es manté en el seu no a les mesures socials, i a ERC, que apareix com poc exigent amb Sánchez malgrat que Junts hagi aconseguit un debat parlamentari i poc més. El diàleg i la negociació en política són això. Puigdemont i companyia han hagut de "comprar" tot l'escut social sense que es divideixi, i el PSOE un debat parlamentari que quan arribi furgarà en la ja coneguda debilitat i els incompliments de Sánchez.

La solució està presidida per la prioritat d'uns i altres: no liquidar abans d'hora la legislatura. No hi ha, a hores d'ara i llevat de la del CIS, cap enquesta que vaticini que Sánchez estigui en condicions de derrotar la dreta. Pel mal moment del PSOE, pels vents que bufen a escala global, i, sobretot, per la caiguda de Sumar. I no vol deixar el poder. El moviment a Telefónica, que els socialistes intentaran ara que animi, amb el lideratge del Grup PRISA, la creació d'un nou canal de televisió privat per plantar cara a les hegemonies mediàtiques dretanes al Madrid DF, no és el d'un president en retirada. Si alguna cosa queda clara és que Sánchez és un senyor de la guerra i si convoca eleccions abans d'hora serà perquè pot guanyar-les.

I a Junts tampoc l'interessa l'avançament. Entre altres coses perquè la situació penal del seu líder està encara per resoldre. No serà fins a l'estiu que el TC debatrà sobre l'aplicació de l'amnistia, que el boicot de la dreta judicial ha fet que encara no s'apliqui a Puigdemont. Els juntaires negocien carpetes que, per a la seva acció política i el seu rearmament, són fonamentals com és el cas de la cessió de les competències d'immigració.

Seria un error deixar-ho perdre i, tornant a les enquestes, el PP està lluny dels 160 o més diputats que podrien permetre a Junts i al PNB pensar en una aliança amb el PP. Els de Feijóo es mouen en la franja dels 140 i això vol dir que, tant sí com no, necessitaran a Vox arribat el cas. De les urnes en sortiria un govern amb el qual Puigdemont podria pactar abaixar impostos als rics i poca cosa més.

Si el PSOE i Sumar baixessin 30 escons, com deia un dels últims estudis publicats, Junts i ERC (que avui facilitarà la pròrroga pressupostària de Salvador Illa per evitar mals majors i que manté un perfil baix a Madrid que el soroll de Junts fa més evident i difícil d'entendre) es quedarien igual. El context tampoc els convida a voler tornar a llençar els daus. Aquest és el principi de realitat que socialistes i independentistes s'apliquen i el que els permetrà, més enllà de les gesticulacions, continuar amb la legislatura.      

El passadís

Ahir va fer set anys que el Tramvia Blau, el mític sistema de transport que, com un vestigi del passat, pujava i baixava l'avinguda Tibidabo de Barcelona va fer el seu últim viatge. De nou, el consistori diu que té a punt el projecte de la seva posada en marxa, però no hi ha data per les obres i els tramvies segueixen a les cotxeres de TMB. El seu últim viatge el va immortalitzar el periodista d'El Periódico Carlos Márquez Daniel, una de les millors plomes de la crònica barcelonina. Fa set anys que busca les tres mítiques senyores que no van amagar els seus sentiments i amor pel Tramvia Blau. Márquez va tornar a preguntar per elles.   

Vist i llegit

La treva entre Israel i Hamàs a la Franja de Gaza ha donat un respir humanitari als que hi viuen. Uns dels que més han patit la situació són els nens, que s'han quedat sense escola, han perdut familiars i vist com eren destruïts els seus barris. El 3Cat acaba de penjar el documental Shahid: Créixer o morir a Palestina, que ha produït La Manchester i que han dirigit Andreu Merino i Joan Giralt, als qui vam entrevistar en aquest reportatge quan es va estrenar a Movistar Plus el passat octubre. El documental recull els testimonis de tres d'aquests nens (en Nadeem, la Mayar i en Watani) i retrata com els ha canviat la rutina. El podeu veure en obert aquí. 

El nom propi

Toni Comín (Barcelona, 1971) és filòsof de formació, ha estat professor a escoles de secundària i de negocis i va arribar a la política amb l'aval de ser el fill del dirigent del PSUC Alfons Carles Comín. El 2004 es va convertir en diputat del PSC sota el paraigua de Ciutadans pel Canvi, l'entitat que donava suport a Pasqual Maragall. Posteriorment, va passar a militar al partit i es va mantenir com a diputat amb José Montilla. En la crisi dels socialistes posterior a la pèrdua del Govern i l'inici del procés va arrenglerar-se amb els més catalanistes. Això va fer que, després de flirtejar amb Jordi Martí, aleshores aspirant socialista i catalanista a l'alcaldia de Barcelona, tingués sintonia amb Oriol Junqueras, que el va incorporar al govern el 2016 com a conseller de Salut. Passat l'1-O, Comín va marxar a l'exili i va atansar-se a Carles Puigdemont i a Junts.

Ara està a l'espera de decisions judicials per recollir l'acta d'eurodiputat de Junts i reivindica la seva condició d'exiliat per presidir el Consell de la República. Fins ara n'havia estat el vicepresident i la seva gestió econòmica ha estat qüestionada per personalitats com el raper Valtònyc. Comín ha perdut el favor de Puigdemont, que no li ha fet costat i l'entorn del qual promou la candidatura de Jordi Domingo. El que no ha perdut és la vehemència en la defensa de les posicions mantingudes en cada moment.      

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.