Fins fa uns dies, al bar del Parlament s'hi podien comprar Conguitos, uns cacauets coberts de xocolata que comercialitza una empresa aragonesa. La decisió de retirar-los no l'ha presa la mesa de la cambra ni els responsables del seu pla d'igualtat, tal com s'ha dit a les xarxes i en alguns mitjans. Ho ha fet la concessionària del bar després que, pel que sembla, alguns clients lamentessin els estereotips racistes del producte. La marca que els fa i comercialitza, Lacasa, en fa també sense cap imatge amb connotacions racials, per cert.
El cas dels Conguitos ha suscitat tota mena de comentaris, a les xarxes i en alguns espais d'opinió, sobre la "dictadura" del políticament correcte o woke. Com sabeu, aquesta és la paraulota de moda entre senyors d'una determinada edat, normalment blancs, heterosexuals, més indignats amb el bonisme d'alguna esquerra que no pas amb el dolentisme de determinada dreta, i als que els fa mandra entendre el que passa al seu voltant.
Hi ha hagut també reaccions preocupades de personalitats de l'esquerra, com ara l'exalcalde republicà de Lleida Miquel Pueyo i el cantant i exregidor cupaire Arnau Aymerich, que, tal vegada pensant que la iniciativa de retirar la llepolia venia d'ERC, dels comuns o de la CUP, se'n lamentaven. Afirmaven que l'esquerra deixa de banda la proposta i els problemes que afecten més ciutadans per centrar-se en una retòrica i una batalla d'"identitats".
És evident que una part de l'esquerra cau (pot ser el cas) en el parany estètic i de lluites més aparents que compromeses, rellevants i de classe per les que, a vegades, ha proposat solucions poc ambicioses, ineficaces i fins i tot sectàries decebent la seva base electoral. Que no en fessin autocrítica seria estúpid.
Però també ho és que la dreta, especialment la que alimenta les solucions injustes a tots aquests problemes, fa en els darrers anys mans i mànigues per penjar aquesta llufa als progressistes en àmbits com la immigració, la seguretat o la necessitat d'intervenir sectors estratègics. I les seves propostes sovint no són per tirar coets.
Si alcem la mirada, veurem com la lluita per l'habitatge ha mobilitzat arreu del país més gent que mai i s'ha situat al centre del debat. Perquè la situació és alarmant i s'ha convertit en el gran factor de desigualtat, sí, però també perquè els moviments socials i les esquerres han obligat els més prudents, com ara els socialistes, a moure's. Pedro Sánchez deia fa una setmana que Espanya no pot ser un país de "propietaris rics i llogaters pobres" i Jaume Collboni que decebre pot derivar en un problema de "legitimitat democràtica". La posició que cal invertir més, molt més, en parc públic i que és necessari regular eficaçment està guanyada.
I també en els darrers anys s'han produït importants avenços fruit de la lluita feminista que han normalitzat la presència de les dones arreu o l'equiparació de les baixes de paternitat i maternitat. A Catalunya s'ha fet gratuïta l'educació I2 i encara es manté en peu, malgrat els dubtes de l'actual Govern, el pla pilot per implantar la renda bàsica, i s'han incrementat els recursos per l'acollida i la inserció de col·lectius vulnerables, com ara els menors no acompanyats.
En l'àmbit laboral s'ha reduït la temporalitat, incrementat significativament el salari mínim i s'ha normalitzat el debat de la reducció de jornada, que tard o d'hora serà una realitat. I tot això ha tingut un impacte positiu en centenars de milers de catalans, ho han fet els partits d'esquerres i no ha estat incompatible amb atendre minories històricament discriminades i silenciades, com ara el col·lectiu trans.
Es podria fer més, és clar. A tota hora i les urgències s'acumulen i n'hi ha que són, malauradament, estructurals. Però també es podria evitar caure en determinats marcs i reivindicar el que s'ha fet arreu, també gràcies a l'empenta del carrer. Sempre hi haurà sectors conservadors que caricaturitzaran l'esquerra. Forma part de la pugna ideològica. Però no ho haurien de poder fer gràcies a la renúncia a reivindicar les conquestes i les lluites, agradi o no menjar Conguitos.
Quants jutges necessita Catalunya per fer front a la multireincidència?; per Bernat Surroca.
Entrevista a Josep Ramoneda: «Les xarxes s'han convertit en un sistema de servitud voluntària a gran escala»; per Pep Martí.
La Copa Amèrica s'acomiada amb la veu de Josep Carreras al cor de Barcelona.
El Palau que amaga tots els secrets de Muñoz Ramonet; per Pep Martí.
L'agrovoltaica germina a Catalunya amb més de mitja dotzena de parcs; per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
La setmana passada el govern espanyol va entregar la setmana passada un document de "reconeixement i reparació" a les quatre germanes del militant anarquista Salvador Puig-Antich, darrer conedemnat a morir al garrot vil pel franquisme. L'acte el va presidir el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, i entre les autoritats assistents hi havia el diputat d'ERC Francesc-Marc Àlvaro. Hi havia també una persona que hi ha tingut molt a veure i en faltava un altra. Hi era -evitant la foto- el productor Jaume Roures, que va recuperar la figura de Puig Antich a la pel·lícula Salvador, on l'interpretava Daniel Bruhl, i hi faltava l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. El productor català té bona relació amb l'exlíder del PSOE i això ha estat clau perquè la Moncloa assumís que el gest amb la família era necessari.
Vist i llegit
Els nostres companys de Crític han fet deu anys i aquests dies ho han estat celebrant. El dijous ho van fer a la Muriel de Gràcia envoltats d'alguns dels seus amics i subscriptors i amb Jordi Évole, Jesús Rodríguez o Mònica Terribas. Defensen un periodisme social i alineat en posicions progressistes que, sens dubte, enriqueix el panorama informatiu i el debat al nostre país. Aquí us deixo un recull, a partir d'una tria feta per ells mateixos, dels millors reportatges, opinions i entrevistes que han fet. Enhorabona a tot l'equip!
El nom propi
Junts celebra aquest cap de setmana el seu congrés. Si no hi ha sorpreses, la fins ara presidenta, Laura Borràs (Barcelona, 1970), deixarà de ser-ho. Això i la incorporació formal de Demòcrates a Junts seran vectors informatius d'una trobada que oficialitzarà, de nou, el lideratge de Carles Puigdemont. A Borràs, que va començar a apagar-se després de ser apartada de la presidència del Parlament en ser condemnada per fragmentar contractes en la seva etapa al Govern, se la volia reubicar de presidenta del consell nacional, posició que fins ara ha ocupat Josep Rull i que és un càrrec no remunerat.
És possible que acabi liderant la fundació del partit, però no tindrà el pes que havia tingut (el 2021 va ser candidata efectiva a la Generalitat) i els seus afins acabaran de ser del tot esborrats pels afins a Jordi Turull, que la setmana passada va desautoritzar el seu flirteig amb una moció de censura del PP. L'auge i caiguda de Borràs el retrata bé l'autoritzada ploma d'Oriol March. Professora universitària de literatura ha connectat, gràcies a la seva intensa agenda, al somriure permanent i els milers de selfies, amb la part més emocional de la base de Junts i de l'independentisme, però no ha estat capaç d'articular una proposta política i unitària per tornar-hi.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.