Ara que enfilem la recta final de la cursa electoral de les eleccions europees, tan marcades pel previsible ascens arreu del continent de les forces d'extrema dreta, només faltava afegir al debat públic la confrontació entre humor i feixisme per acabar de constatar com s'està transformant el paisatge. L'agressió d'un home d'ideologia neonazi al còmic Jaime Caravaca, enmig d'una actuació i després d'una trifulga prèvia a les xarxes socials arran d'un comentari sexual de mal gust de l'humorista sobre el fill de l'agressor, han elevat l'afer a la categoria de fet de tertúlia (llegiu l'article del Modernet). En les últimes hores se n'ha parlat més que dels comicis a Europa, transcendents per al futur del continent, però menys colpidors per a l'audiència que la plantofada impune patida per Caravaca.
L'episodi de violència, del tot injustificable, obliga a una primera reflexió: fins a quin punt el neofeixisme de base se sent autoritzat per actuar amb l'ús de la força quan se sent interpel·lat. Més enllà de la naturalesa del comentari -amb un menor i les relacions adultes que podia tenia com a protagonista-, el que desprèn l'agressió és un escenari de normalització de les conductes violentes, en consonància amb la proliferació dels discursos d'odi a l'esfera pública. Si es blanqueja l'agenda de l'extrema dreta i els seus protagonistes, els ultres que els segueixen s'expressen sense límits. I la violència forma part de la seva manera de comunicar la contrarietat o la desaprovació.
Aquest no és un debat sobre els límits de l'humor ni sobre la gràcia de Caravaca, antic col·laborador en programes exitosos com el de David Broncano. A l'humorista ja se li coneixien altres comentaris polèmics -com el que va dedicar a Isabel Díaz Ayuso quan va perdre el fill que esperava-, en sintonia amb la hiperactivitat que practica a les xarxes contra perfils d'ultradreta. Aquesta és, en definitiva, una discussió sobre fins on estem disposats a tolerar els comportaments violents i, també, fins a quin punt entenem que, al segle XXI, l'homosexualitat no s'hauria d'utilitzar com a preferència llancívola ni ser llegida com una ofensa, com ha passat en aquest cas.
I és precisament la por que genera la violència el que pot ajudar a explicar les disculpes de l'humorista un cop agredit. Qui li pot assegurar a Caravaca que no serà interpel·lat a cops en una altra actuació? Es pot fer humor sentint-se amenaçat? L'humor i la violència, un còctel que no mescla bé.
- El TC entra en joc: com impacta la decisió sobre el vot de Lluís Puig en el futur de Puigdemont?; per Bernat Surroca.
- Escàner del 9-J: «Immigració, cartes marcades»; per Toni Rodon.
- Un any sencer amb rècords mensuals globals de temperatura; per Arnau Urgell i Vidal.
- Barcelona defineix les zones més saturades de la ciutat: del Park Güell a Sant Antoni; per David Cobo.
- La veu de Nació: «Pits grans i galtes plenes»; per Irene Montagut.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.