Del 6 al 9 de juny, Europa votarà i, per primer cop des de la fundació de la UE, les eleccions tindran un component existencial. Es renovaran els 720 escons del Parlament Europeu i de l'elecció en sortirà una fotografia de la correlació de forces real en aquests moments. Totes les enquestes apunten a un ascens dels partits d'extrema dreta. Això, mentre Rússia es prepara per penetrar més en territori ucraïnès i quan els EUA viuen unes eleccions també transcendentals.
Les eleccions europees són també 27 eleccions estatals, amb les seves dinàmiques pròpies. A Espanya, les urnes es posaran el 9 de juny i les diverses formacions ja estan en campanya. Aquest dissabte, Pedro Sánchez serà al Palau de Congressos de Barcelona amb Salvador Illa i la cap de llista a Estrasburg, la vicepresidenta Teresa Ribera. Aquestes són algunes claus que emmarcaran la cita amb les urnes.
Una extrema dreta a l'alça i, alhora, dividida
El bloc central que ha governat les institucions europees ha aplegat el majoritari Partit Popular Europeu (PPE), el Partit Socialista Europeu i els liberals, aquests a distància. Tot i que seria més precís dir que han estat els grans estats, amb Alemanya i França al davant, els qui han liderat la UE. Aquest cop, però, es poden produir canvis sensibles. El bloc d'extrema dreta pot desestabilitzar la política europea i, amb possibles bons resultats a Alemanya i França, afeblir els governs d'aquests països.
Val a dir també que el bloc ultra no és tal sinó dues aliances. Identitat i Democràcia reuneix les formacions, en general, més radicals i feixistitzades, com el Reagrupament Nacional de Le Pen i l'Alternativa per Alemanya. A l'altre grup, Conservadors i Reformistes Europeus, té un to ultraconservador, amb Llei i Justícia polonesa i Germans d'Itàlia, de Giorgia Meloni. Aquesta prové del neofeixisme, però ja fa temps que juga a acostar-se al PPE. Ursula von der Leyen ja va insinuar que s'hi podria pactar, en un indici del que pot venir. D'altra banda, Meloni i la dreta polonesa han adoptat una posició proucraïnesa que els acosta a Brussel·les.
França, al caire de la desestabilització
El cas de França mereix una menció especial. Si en el cas d'Alemanya la feblesa de l'actual govern de coalició de socialdemòcrates, liberals i verds pot acabar beneficiant la democristiana CDU, a França l'esquerra està molt fracturada i el recanvi a l'horitzó d'Emmanuel Macron -gran referent també dels liberals- és el Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen. Ja fa anys que els ultres guanyen les europees, però aquesta vegada el seu triomf pot ser contundent i això seria una mala notícia per al futur del projecte comunitari. Un dels darrers sondejos dona al RN un 31% pel 17% dels macronians. I la facció extrema de la neboda de Marine Le Pen, Marion Maréchal, treu el cap amb el 6%.
Ucraïna com a mirall de fragilitat
Europa votarà mentre la invasió russa continua ensangonant Ucraïna. Aquest dimarts, l'exèrcit rus aconseguia fer recular les tropes ucraïneses a la regió de Khàrkiv, al nord del país, sorprenent un Volodímir Zelenski que tenia previst viatjar a Madrid i va haver de cancel·lar el viatge. El fet es produïa només un dia després de la trobada a Kíiv amb el secretari d'Estat nord-americà, Anthony Blinken. L'ajuda imminent que els EUA han d'enviar al país s'haurà d'afanyar.
En tot cas, el conflicte ha canviat els paràmetres del debat sobre seguretat a Europa. Emmanuel Macron, en un discurs a la Sorbona el 24 d'abril, va dir amb solemnitat que Europa "podia morir", un manlleu d'una frase de Paul Valèry després de la Primera Guerra Mundial. Ja s'ha obert pas el compromís d'un major esforç en defensa fins al 2% del PIB. El previsible gir a la dreta a la UE té lloc en ple domini de temes com més despesa en armament i un enduriment de les fronteres.
Deixar de ser "minoria estratègica"
L'esmentat discurs de Macron va ser important i coincideix en el fons amb els informes de dos exprimers ministres italians. Un d'Enrico Letta sobre el mercat únic i un altre de Mario Draghi sobre competitivitat. Resumint molt, tots tres adverteixen que Europa es troba en un tombant, un context global hegemonitzat per uns Estats Units i una Xina disposats a moure's al marge dels consensos establerts fins ara en el comerç internacional.
Els aranzels anunciats per l'Administració Biden van per aquesta línia de major proteccionisme. Si la UE no vol quedar despenjada del nou món que es dibuixa, ha d'optar per deixar de ser una "minoria estratègica", en paraules del president francès, que recordava que el PIB nord-americà havia crescut prop del 60% entre 1993 i 2022, el doble que l'europeu. S'ha d'acabar, venen a dir Macron, Letta i Draghi, "comprar fertilitzants a Rússia, produir a la Xina i delegar la defensa a Washington". Ara només cal que els electors europeus avalin aquesta estratègia de les elits enfront l'ascens populista.
Una nova batalla en la pugna Sánchez-Feijóo
Les europees seran també transcendents en clau de política espanyola. Fins fa poques setmanes, tot apuntava a una nítida victòria del PP. Però després de les eleccions a Galícia, el País Basc i Catalunya, el balanç dona capital polític a Pedro Sánchez, que comença la campanya amb un triomf clar del PSC i la derrota del bloc independentista. El relat de Génova contra un procés "recuperat" per Sánchez serà difícil de mantenir i el líder socialista ja ha llançat els seus dards contra un Alberto Núñez Feijóo que, malgrat haver vist créixer el PP, veu l'ascens apagat per la victòria de Salvador Illa. Sánchez sap que ha de mobilitzar en unes eleccions amb habitual abstenció elevada, però està disposat a fer-ho. En pocs dies, efectuarà un moviment ambiciós: el reconeixement de Palestina.
A les mateixes aules de la Sorbona on va parlar el president de la República francesa, el filòsof Ernest Renan es preguntava el 1882 què era una nació i afirmava que era un plebiscit quotidià. Macron ho va recordar. Al capdavall, deia Renan, són els ciutadans els qui amb el seu vot defineixen què volen ser. Els pobles d'Europa són cridats ara a respondre a la pregunta de què és Europa, sabent què és el que està en joc.