El despertador

Pagesos i no mascotes

Els tractors marxaran de la Diagonal i la Gran Via de Barcelona, però els problemes no desapareixeran per art de màgia. Avui també són notícia Alves vist per sentència, l'ara sí i ara no de les proves de català, les batusses de la Fiscalia i les de la Cambra

ARA A PORTADA

El govern espanyol i ERC ja negocien la governança del Prat Ferran Casas i Manresa
Desjudicialització, ara és l'hora? Totes les mirades al TC (i més enllà) Bernat Surroca Albet
L'aportació pública a la concertada creix un 26% en sis anys tot i la pèrdua d'alumnes Ona Sindreu Cladera
«Els Estats Units viuen un neofeudalisme» Pep Martí i Vallverdú
Es mantenen 14 focs actius a l'Estat: «Situació favorable amb avenços molt lents» Redacció

Redacció

Publicat el 08 de febrer de 2024 a les 06:00

Actualitzat el 08 de febrer de 2024 a les 07:03

[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Els pagesos van arribar ahir a Barcelona. I els seus representants sindicals es van reunir al Palau de la Generalitat amb el president Pere Aragonès, que els ha hagut de fer un lloc a la seva agenda i prioritats juntament amb la resta d'afectats per la sequera, els sanitaris o els mestres. La seva mobilització, el particular 15-M del que escriu Joan Serra Carné i que beu de raons fonamentades i d'abast continental, ha generat un corrent d'empatia important que van agrair i que caldria aprofitar.

L'empatia ha estat tanta que aquests dies fins i tot els han abraçat aquells que, des de posicions pretesament liberals, han ensorrat durant anys el sector primari fomentant o beneint acords amb països extracomunitaris amb preus i estàndards molt diferents dels de la nostra pagesia. Altres els abraçaven des d'una imatge voluntarista o romantitzada del camp que cada cop té menys fonament.

Ahir, per alguns urbanites, polítics, influenciadors o turistes, poc familiaritzats tots ells amb la realitat agrària, els pagesos arribats a la quadrícula de l'Eixample eren mascotes a les quals aplaudir o fotografiar sense voluntat d'aprofundir en les raons de fons o de fer canvis estructurals en els seus hàbits de consum. El sector fa anys que viu angoixat, però la suma de malestars i dificultats actual no hauria d'abonar sortides populistes o regressives i sí un debat que anés més enllà de les competències de la conselleria o el ministeri d'Agricultura. Som davant un assumpte que demana un enfocament transversal.

El camp català no és l'espanyol, amb molta més presència dels latifundis i dels grans propietaris, molt més empresarial que el nostre, fet que ha creat algunes controvèrsies a la premsa de Madrid. Però entre 1994 i 2016 els pagesos propietaris censats van passar a la meitat malgrat que la superfície conreada és similar. Les petites explotacions familiars reculen i deixen pas a pagesos amb molta terra o a empreses que les exploten. Això encara és més accentuat a la ramaderia. I, és clar, l'impacte de les mesures que es prenen no afecten per igual a tothom.

Es denuncia l'excessiva burocratització i és cert que hi és i que les gestions s'haurien de simplificar. Arriba igual al consumidor el producte d'una multinacional o d'una gran explotació amb recursos per gestionar la paperassa que el d'una familiar a la que se li fa una muntanya. Cal trobar fórmules perquè, sense afectar els estàndards de qualitat i la seguretat alimentària, l'exigència sigui diferent. Segurament en l'autoorganització, a través de sindicats o cooperatives, i en el suport decidit de l'administració per afrontar la bretxa digital hi ha sortides.

Els pagesos ens agraden perquè estem sensibilitzats amb les conseqüències d'una sequera que ha minvat collites i enfilat els preus, perquè aspirem a consumir (a preus assequibles) productes de proximitat, i perquè al nostre país la majoria venim de pagès i hi projectem l'estima a la terra i a les nostres arrels. El sector primari era fa dues o tres generacions el més important. L'èxode del camp a la ciutat al llarg del segle XX va deixar una pagesia, una ramaderia i una pesca que s'ha anat esllanguint i que amenaça de convertir-se en simbòlica. Que això passi impacta en el despoblament rural, ja que implica pèrdua de mitjans de vida amb conseqüències nefastes.

Les administracions s'han començat a moure, però ho han de fer amb determinació i resultats visibles. Pedro Sánchez i Pere Aragonès recordaven ahir, pressionats pel carrer, que han ajudat els pagesos per fer front a la sequera i prometien incidir més en el marc legislatiu per garantir preus justos. Aquesta és, segurament, una via. No ho és, per contra, atacar l'Agenda 2030 o pretendre un proteccionisme total impropi del nostre temps i que impediria, per exemple, que els que viuen en països de l'altra riba del Mediterrani progressin. Tot això, però, pot arribar a ser contradictori i cal convertir-ho en mesures tangibles. I vol dir consum responsable però també intervenció i regulació més efectiva, que difícilment vindrà dels que han optat per la desregulació i per obrir de bat a bat les portes al capitalisme voraç.

Els pagesos no són mascotes. Molts d'ells són encara treballadors, autònoms o petits empresaris que han de poder viure dignament de la seva feina. Necessitem que ho facin, que no se'n cansin i invertir la tendència perquè en siguin més. Els tractors acabaran de marxar avui de la Diagonal i la Gran Via de Barcelona, però els problemes no desapareixeran per art de màgia. Els caldrà seguir mobilitzats mentre esperen solucions.