Salvador Illa va prometre prosperitat i bona gestió. Després de denunciar la "dècada perduda" del procés i de confrontar-hi, la realitat és que no ho té fàcil. El desastre de Rodalies -que fins i tot fallen un dissabte en el qual hi havia diverses concentracions de protesta convocades pel mal servei- i altres urgències més vinculades al maltractament de l'Estat a Catalunya que a la mala gestió dels governs independentistes, poden fer-li la legislatura més costa amunt del que pensava.
Compta, això sí, amb dos grans aliats. D'una banda, els partits independentistes que, més enllà del fet que li ho posin difícil al Parlament, han decidit utilitzar la seva força a Madrid. I, és clar, ho fan a favor dels interessos de Catalunya i, per tant, del seu Govern. Reducció del deute, finançament singular, traspàs de Rodalies amb dotació econòmica, competències d'immigració, dignificació del català... són coses que Illa difícilment ell hauria lluitat amb Pedro Sánchez (no eren a la seva oferta electoral) i que, segurament, es trobarà com a president.
El segon aliat és la manca d'alternativa. No només perquè Junts i ERC passin un moment baix i el possible enfortiment d'Aliança Catalana compliqui encara més una majoria independentista. També perquè el PP no és en el camí de convertir-se, de nou, en un partit homologat a Catalunya, i això no només el debilita aquí allunyant-lo de ser formació de govern, sinó que enforteix els socialistes.
Passa pels pactes amb Vox, que formen part del seu triangle maleït que protagonitzen personatges com Carlos Mazón i que, si li convé, tornarà a abraçar Alberto Núñez Feijóo. El PP va inspirar i empènyer tant com va poder l'Operació Catalunya per empastifar la política catalana i fer descarrilar el procés. I no només no ha fet propòsit d'esmena, sinó que els seus dirigents encara fan veure que no hi tenen res a veure amb l'ús il·lícit i barroer de la policia i altres funcionaris contra els rivals polítics.
Ho vam veure amb Mariano Rajoy, que va deixar totes les preguntes per respondre, i amb Jorge Fernández Díaz. Avui ho veurem amb María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho, que eren respectivament secretària general del PP i líder a Catalunya quan Villarejo, els seus comissaris i altres personatges foscos es van posar en marxa fa més de deu anys. No hi ha hagut recorregut penal de les denúncies presentades ni canvis de fons en el funcionament del Ministeri de l'Interior perquè no torni a passar. El PP ni ha reconegut els fets ni s'ha disculpat. Així és molt difícil que, a ulls de la majoria de la societat catalana, apareguin com a interlocutors habilitats. Per més que això dolgui als sectors més conservadors i vinculats a l'empresariat.
La relació PSC-ERC s'enfronta a la prova del nou; per Bernat Surroca.
Primícia: Resorgeix la lluita pel català per Sant Jordi: manifestació a Barcelona per «defensar la llengua»; per David Cobo.
Entrevista a Quimi Portet: «Als vells no els agrada la música popular que es fa ara, i és normal»; per Guillem Maneja Juvanteny
Crítica: «Adolescence»: Stephen Graham t'ensenya el que ningú més té nassos a plasmar, i guanya; per Marta Ferrer.
Entrevista a Toni Cruanyes: «El feminisme ha de ser comprensiu davant una mirada masculina desassossegada»; per Pep Martí.
El passadís
Satisfacció al govern espanyol perquè ja té més fàcil avançar cap a la "resignificació" del Valle de los Caídos. L'Església espanyola ha decidit forçar el relleu del prior després d'un acord entre la Conferència Episcopal, el bisbat de Madrid i els superiors benedictins. La comunitat de frares ho ha acceptat per allunyar la possibilitat de ser desallotjats de la basílica on fins fa uns anys reposaven les despulles de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera i que és propietat de Patrimonio Nacional.
Santiago Cantera serà rellevat pel monjo i capellà Alfredo Maroto. Cantera, que és historiador, ha estat molt actiu en contra del govern de Pedro Sánchez, contrari a l'exhumació dels cadàvers dels cabdills feixistes i, abans de ser benedictí, havia estat candidat de Falange en diferents eleccions. És una incògnita què en serà del monjo franquista, que no serà l'únic apartat de la comunitat.
Vist i llegit
La situació de la llengua catalana no és fàcil. No ho és al Principat, on els sectors més preocupats pel seu futur tornaran a sortir al carrer per Sant Jordi, i encara menys als territoris governats per partits que la persegueixen i la volen minoritzar. És el que passa a les Balears. Per això és especialment meritori el cas de la llibreria Quart Creixent de Palma, que fa més de 40 anys que funciona i que només ven llibres en català al centre de la ciutat. A El Tempsels dedica un reportatgeMiquel Payeras. "Creiem amb el paper imprès i en català, però la veritat és que com a negoci seria molt difícil o impossible aguantar si només s’hagués d’atendre el compte de resultats", explica la propietària, Jerònia Oliver. Els catalanoparlants hauríem de fer el què perquè no sigui tan difícil sortir-se'n i tal vegada podrien proveir algunes biblioteques barcelonines d'acord amb les dades que publicàvem aquest cap de setmana.
El nom propi
La mirada dels polítics que no estan en primera línia sempre és interessant. Perquè tenen perspectiva i perquè estan alliberats de la pressió partidista. Aquest cap de setmana n'hem entrevistat dos que van compartir el Govern de Junts pel Sí, però que ara tenen visions contraposades que us aconsello llegir. Són Santi Vila, que era del PDECat, i Dolors Bassa, que segueix a ERC. Ahir feia set anys des que Pablo Llarena la va empresonar de nou. Trigaria més de tres anys a sortir i, malgrat les seqüeles, el fracàs del procés i que encara espera l'amnistia, no es penedeix del que va fer. És evident que qui ho torni a provar tindrà present l'experiència de la tardor de 2017.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.