A fora plou amb ganes i Dolors Bassa (Torroella de Montgrí, 1959) ha quedat per dinar amb una altra exconsellera, Meritxell Borràs, a la llibreria Laie de Barcelona. Van compartir trenta-tres dies a la presó i tenen una bona relació personal, més enllà de diferències polítiques. Per això a l'exconsellera de Treball i Afers Socials del Govern de l'1-O li molesten especialment les picabaralles constants entre ERC i Junts, que s'ha fet visibles un cop més aquesta setmana. Ara fa set anys, la situació era ben diferent. Pablo Llarena també els va deixar anar a dinar després de declarar al Tribunal Suprem, cosa que va descol·locar Bassa i la resta de dirigents, i obria la porta a una mínima esperança d'una decisió diferent de la que finalment va prendre el jutge. Aquella mateixa tarda, el seu fill va trucar-li per avisar-la que tornaven a entrar a la presó.
En aquesta entrevista a Nació, l'exconsellera recorda aquell 23 de març de 2018, un dels moments més negres del procés. Va ser l'última gran ofensiva de Llarena, que es va saldar amb una onada d'empresonaments -Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carme Forcadell i la mateixa Bassa- l'exili de Marta Rovira i la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont. Tot això en 48 hores. "Amb el segon empresonament vaig saber que passaríem temps a la presó", recorda. Amb ella parlem d'aquells dies, de la presó, de les seqüeles psicològiques que implica passar més de 1.000 dies tancada i del moment del país. Per a l'exconsellera, un dels problemes de l'independentisme és la falta de referents i la poca renovació de lideratges, i es mostra crítica amb el govern de Salvador Illa. Vist amb perspectiva, i personalment, ha valgut la pena? "A vegades en tinc dubtes, però no me'n penedeixo".
Ara fa set anys els enviaven de nou a la presó. Quan va acabar el ple i van anar cap a Madrid, n'eren conscients?
Hi havia un marge d'esperança, perquè no havia canviat res des del dia que havíem sortit. Però sí que n'érem molt conscients. Tant la Marta Rovira, com la Carme Forcadell i jo deixem l'acta de diputades perquè hi pogués haver una altra persona i sortissin els números de la investidura. Pensàvem que podíem tornar a entrar. Però hi va haver un fet aquell dia diferent de la primera vegada. En les primeres declaracions, no ens van deixar sortir més. Aquell dia, quan vam acabar de declarar, ens van dir que podíem anar a dinar fora. Per això ens va semblar que aquell cop podia ser diferent. Però res de res. Vam tornar a entrar després de dinar i em va trucar el meu fill per avisar-me que els mitjans deien que tornàvem a entrar a la presó, abans que ens ho comuniquessin oficialment.
Què es diu en un moment així?
Em va trucar i em va dir "mare, torneu a entrar a presó". Sé que l'única cosa que vaig dir és: "Feu un tuit, perquè em quedo sense mòbil". És l'única cosa que li vaig dir en aquell moment. La segona vegada anava més preparada. La primera no portava ni roba ni res. Per mi era tornar a anar a un lloc que havia conegut durant 33 dies. A nivell personal, va ser més fàcil. Però la Carme Forcadell ho va passar malament perquè ella havia entrat una sola nit. Em vaig dedicar molt a ajudar-la els primers dies, perquè s'adaptés als horaris.
Llarena els va deixar anar a dinar. Com va ser aquell àpat abans de tornar al Suprem?
Vam anar amb un grup de gent. En el meu cas m'acompanyava el Camil Ros, d'UGT, que estava a Madrid. Va ser un dinar de màxima cordialitat entre nosaltres, amb els advocats. L'endemà es casava la Meritxell Borràs i fèiem broma que l'endemà anàvem de casament. Però alhora jo pensava que em quedaria a la presó. Eren les dues coses.
Quina sensació recorda del ple de la investidura fallida de Jordi Turull?
Molta tristesa, perquè abans d'entrar al ple ja vam decidir que deixaríem l'acta de diputades. Per mi era molt significatiu perquè era pensar que segurament entraria a presó i que em desvinculava de tot. Em feia il·lusió tornar a estar al Parlament. Hi havia una tristor molt general. El Jordi Turull feia un esforç per presentar-se, la CUP ja ens havia dit que no ho aprovaria... Va ser molt trist aquell ple. Quan vam acabar ens vam acomiadar dels treballadors, veient molt clar que allò s'acabava, que tornàvem a entrar.
"Quan van detenir el president Puigdemont, a la presó van aplaudir; amb la Carme els vam explicar que no era cap delinqüent"
Van cap a Madrid, l'endemà transcendeix que Rovira ha marxat a l'exili, a vostès els envien a la presó i el diumenge detenen Puigdemont a Alemanya. Tot en 48 hores.
Va ser impressionant, això. Van ser exactament 48 hores. El diumenge que van detenir el president Puigdemont, els meus fills venien a veure'm. Era el primer diumenge que podien venir. I es varen trobar en un bar per menjar alguna cosa, i la gent va aplaudir quan a les notícies van dir que havien detingut el president. Quan em van venir a veure no em van explicar res de tot això. A la presó, les meves companyes també aplaudien perquè l'havien detingut. Amb la Carme vàrem fer tot un treball d'explicar que no era cap delinqüent, vam explicar-los qui era, que era com nosaltres. Quan vaig veure els meus fills, jo tampoc vaig dir-los com de malament ho havia passat tot el matí. La presó també té això: intentar dir que estàs bé sense estar-ho. Va ser un cap de setmana molt dur.
Comentava que aquesta segona vegada va sre més fàcil per a vostè i que va ajudar Forcadell a adaptar-se. Recorda a la imatge de Rull animant Turull a l'entrada del Suprem.
La Carme només havia entrat una nit, i jo n'havia passat 33. Al principi estava molt angoixada per les normes, l'hora de llevar-se, els horaris. Vaig dedicar els primers dies a aquesta part més pragmàtica, d'explicar-li com anava. Per mi va ser més fàcil perquè em vaig dedicar a ella.
"Quan tornem a entrar a la presó, veig clar que aquesta vegada seria més llarg"
Quan els diuen que tornen a la presó, pensen que aquest cop anirà per llarg, que trigaran temps a sortir?
Sí. Vam ser conscients que no seria cap la primera vegada, que tornar a entrar en presó volia dir que aquesta vegada seria llarg.
Com s'afronta això, psicològicament?
Primer, molta desesperació. Segon, llegir molt i buscar referents. La vida necessita referents. Vaig llegir moltes biografies de presos per veure de quina manera podies continuar pensant que eres una presa política. I després, amb pragmatisme. Buscar la manera de passar les hores. El més dur de la presó és que no tens cap responsabilitat, no tens res a fer, no tens mòbil, ho tens tot marcat i no pots escollir res. Venia d'un temps en què el dia a dia se'm menjava. Crec que tots el que vam fer va ser buscar com tenir la ment ocupada. En el meu cas, vaig llegir molt: en 1.221 dies de presó hi vaig llegir 642 llibres. Els tinc tots apuntats, amb el títol, l'autor, si m'havia costat, si m'havia agradat o no. També em vaig posar a estudiar un màster de Filosofia de la Marina Garcés. Els meus amics em portaven llibres. Sobretot la idea era buscar una ocupació per no tenir les hores mortes, i distreure't, perquè no hi ha res a fer.
I de por en vas passar?
En un parell d'episodis, per baralles d'algunes companyes, però en general no. Jo no sóc una persona poruga, no veig la por fins que ho tinc al davant. Vinc de moviments socials, havia estat a l'Amèrica Central, a Nicaragua, a llocs on havia vist conflictes greus a prop meu, on m'havien assaltat...
"Seqüeles de la presó? Diria que sí, però les he anat superant. Ho he treballant molt"
I empatia amb la resta de preses?
Molta. Allò és el reflex de la societat. Hi ha gent bona, mala gent, hi ha de tot. I aprens a separar el delicte de la delinqüent. Al principi no saps els delictes de la gent. Més endavant ho saps i hi ha algú que et deixa molt sobtada. Llavors aprens que una persona ha fet una cosa en un moment donat, però que a dins és una companya. Vaig aprendre que molta gent hi era per temes econòmics. Molts delictes de sang arriben a aquest punt per temes econòmics. Si com a societat aprenguéssim a corregir això, no aniria tanta gent a la presó.
Set anys després, té seqüeles emocionals del pas per la presó?
Diria que sí, tot i que les ha anat superant. Ho he treballat molt a nivell personal. Penso que tots ho hem fet. Quan vaig sortir de la presó no podia estar en llocs tancats. I ara encara dormo amb la finestra oberta de l'habitació, faci calor o faci fred, perquè necessito saber que tinc sortida. Em va costar molt, per exemple, anar a llocs amb molta gent. L'any passat em vaig posar el repte d'anar a les Falles de València sola un cap de setmana, per poder veure que podia marxar sense dependre d'altra gent. La part positiva és que hem après a valorar més els petits moments, les coses del dia a dia. En el meu cas, molt. Valorar molt més la família, valorar molt més l'entorn, les amistats, aquelles coses que són essencials.
És una de les conselleres amb una condemna més alta, de dotze anys de presó i inhabilitació, i no li han aplicat l'amnistia. Quan es va aprovar la llei, pensava que seria tant difícil?
Tot ha sigut difícil de preveure. No pensava que directament dirien: "No us apliquem l'amnistia". Però que hauríem de treballar-ho molt, sí que ho pensava. En el moment en què es va aprovar l'amnistia, que vaig anar al Congrés, la il·lusió va durar un dia, però teníem clar que en aquell moment començava el camí.
Té algun horitzó temporal perquè li apliguin la llei?
Tenim l'esperança del Constitucional i mentrestant anem fent recursos d'empara. Encara estem en inhabilitació total. No podem treballar en lloc que hi hagi diners públics i la carpeta del Tribunal de Comptes també està paralitzada. Al TC hi anem amb un vot de la magistrada Ana Ferrer en contra del criteri de la sala. Confiem que el Constitucional apliqui la llei i que Europa esmeni la sentència del Suprem.
"El lideratge del 2017 va ser el d'un moment determinat; ara en cal un altre"
Vostè, Forcadell o Cuixart han optat per fer un pas al costat i apartar-se de la vida política. La decisió la pren en un moment concret o amb el temps es va apartant?
Sortint de la presó, a les primeres reunions que vam fer de presos, vaig comentar que el nostre lideratge havia sigut d'un temps, d'una època i d'un país, i que, per tant, havíem fer un pas al costat. No deixar de ser-hi, perquè política en fa sempre, però sí donar pas als altres. No tots pensàvem igual. Més tard, en Cuixart va pensar el mateix. Vaig dubtar de dir-ho públicament, perquè al final ets una mica la representació del partit. Però continuo pensant que precisament un dels problemes que tenim com a moviment independentista és que no hi ha un referent clar en cap dels àmbits. Qui porta Junts? Dues persones que hi eren el 2017: Carles Puigdemont i Jordi Turull. Qui porta ERC? Oriol Junqueras. Tenen tot el dret a ser-hi, no faig una crítica cap a ells. Però com es pot il·lusionar? Si llavors van fer tot el que van poder i més per tenir la independència, com poden ara explicar que tornem a la independència? Jo deia que nosaltres hi haviem de ser, però amb altra gent al capdavant. Continuaré treballant per la independència, pel país, però sense ser cara visible. És una altra època.
Ha parlat amb Junqueras des que és president?
No. No vaig anar al congrés. De fet em van treure. Jo presidia el Consell Assessor i el grup nou va dir que si no hi volia ser, que no hi fos. No he parlat amb ell, però ell sabia que pensava això. No per ell, eh? Ho dic en general. El lideratge de 2017 va ser el d'un moment determinat i ara hauria d'haver-hi altres lideratges.
Continua vinculada a ERC?
Sí. ERC és el meu partit per ideologia. La gent que està al capdavant et poden agradar més o menys, o fan algunes coses que jo penso que no s'haurien d'haver fet... Per exemple, jo vaig votar en contra del pacte amb els socialistes per a la investidura, però va sortir que sí. Ho assumeixo. Continuo vinculada a ERC i penso que cal un partit fort perquè el país tiri endavant.
Com veu el país amb el Govern de Salvador Illa i aquesta "normalitat" que proclama?
Em costa molt. La compareixença del director de la Casa Perpinyà, algú que diu que la Catalunya Nord no existeix, em va fer molt de mal. Soc molt de les polítiques socials, però soc independentista, i aquestes coses em costen molt. Potser no hi ha alternativa i hem de tornar a reconstruir l'espai. L'altra cosa que em posa molt nerviosa són les baralles entre Junts i Esquerra per temes que no cal. No cal. Cadascú que voti el que consideri per la seva ideologia, però no cal que ens enfrontem amb els altres.
A què es dedica, ara? Està jubilada?
Estic jubilada, però porto la direcció d'un màster de mediació laboral sense cobrar, perquè no puc cobrar diners públics. Ja és el tercer any i n'estic molt contenta, perquè l'està fent molta gent. I faig coses personals, com un curs de joieria creativa perquè m'agrada molt fer coses manuals. I viatjo. Però la inhabilitació té les seves repercussions, perquè hi ha països que no puc anar perquè no em donen el visat, perquè estic condemnada. Hi havia un curs a la Universitat de Nova York, però no puc entrar als Estats Units.
"A nivell personal, de vegades, tinc els meus dubtes de si va valdre la pena; però no me'n penedeixo"
Malgrat no ser a la presó, la condemna encara es nota.
No em vaig poder jubilar quan tocava i vaig haver d'esperar als 65. L'Oriol, el Raül, el Jordi Turull... No poden fer classes, no es poden dedicar a res institucional. Tenim encara aquesta repercussió. I els recursos que posem també són per restaurar el nostre honor. Tens la sensació que has donat uns anys de la teva vida al país i ara que es parla de normalitat... No en tinc.
Personalment, ha valgut la pena?
La resposta correcta és que és un camí llarg i que va valdre la pena. A nivell personal, de vegades tinc els meus dubtes, pel moment en què ens trobem. No és que necessiti un reconeixement personal, sinó que hi hagi un reconeixement del moment independentista, del que hem aconseguit, i fins i tot de l'època que vam governar. El Govern del 2016-2017, amb totes les diferències i discrepàncies, va ser un Govern que va treballar molt, que va fer moltes lleis. Penso que no es reconeix aquesta part.
Potser falta la perspectiva del temps.
Ho havíem de provar. Jo no hauria reculat de cap de les maneres. De fet, quan el president Puigdemont ens pregunta qui vol continuar al Govern overn i qui vol sortir-ne, tenia clar que havíem de continuar i que havíem de seguir-hi anant. Tampoc ens pensàvem el que va passar. La veritat és que pensàvem que al final podríem arribar a una negociació. Políticament, sí que val la pena. Personalment, no ho sé. No em pendeixo de res del que he fet, però si ho fes ara ho faria diferent.