El desastre del País Valencià ha fet que posem la mirada també en l'urbanisme, i més concretament en les construccions en zones inundables, que van proliferar en els darrers anys del franquisme amb el creixement demogràfic i econòmic descontrolat i que no s'han aturat fins fa just uns anys. I en molts casos ho han fet entre queixes d'alguns ajuntaments i promotors que lamentaven les "limitacions" ambientals.
Al nostre país el 10% de la població viu en zones inundables. Les fortes DANA, que seran cada cop menys extraordinàries, han provocat que les administracions prometin solucions. Avui tornarem a viure a Catalunya un capítol perillós de pluges fortes, altre cop al Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre, que ha provocat que se suspenguin les classes i es limiti la mobilitat.
Amb les zones inundables la gestió no és fàcil. I, sobretot, no és barata. Adaptar el país a la nova realitat o transformar el nostre urbanisme són frases que queden bé per a un titular i que estan impregnades d'un gran sentit comú, però passar del dit al fet és molt més difícil.
Per això, en l'intent de demostrar voluntat d'actuar i marcar un cert camí, el Govern de Salvador Illa ha començat a posar fil a l'agulla amb els càmpings en zones inundables, la majoria d'ells als Pirineus i a la costa. L'Agència Catalana de l'Aigua fa temps que va plantejar expropiacions en alguns dels casos més crítics, però va quedar al calaix. És, a curt termini, el més assequible de resoldre, però és només la punta de l'iceberg del problema.
Canviar el nostre urbanisme, tenir ciutats més permeables perquè l'aigua es filtri i no corri, i convertir les zones inundables en parcs o zones de conreu no és fàcil ni és immediat encara que hàgim d'assumir que en 20 o 30 anys el paisatge ha de canviar. Perquè ara hi viu gent, hi ha polígons industrials o altres equipaments i moure'ls de lloc és complex. Per posar tres casos: per restaurar la desembocadura de la Tordera i fer més permeable tot el seu entorn caldria invertir ja uns 50 milions d'euros; i la primera fase de restauració del barranc de Barenys, a Salou, ha costat 17 milions d'euros en expropiacions. Finalment, l'Ajuntament d'Alcanar, que fa temps que pateix el clima extrem i que busca solucions després de diversos temporals, no troba dos milions d'euros per millorar la permeabilitat del seu nucli.
La lluita contra l'emergència climàtica (aquests dies se'n parla a la COP29 a Bakú) és cara i demana sacrificis en forma de renúncia al creixement fàcil i una certa la comoditat. No haver fet les coses quan i com tocava ens està sortint i ens sortirà encara més car si volem evitar desgràcies personals o assumir costos de reconstrucció alts. Som aquí.
El planeta esgota el pressupost de carboni: el 2030 se superarà l'objectiu de l'Acord de París; per Arnau Urgell Vidal.
Què vol fer Oriol Junqueras amb ERC?; per Carme Rocamora.
Crònica: El darrer maqui: Joan Busquets, l'antifranquisme oblidat; per Pep Martí.
Què passa a Barcelona amb les terrasses: les claus del nou pols entre veïns i restauradors; per David Cobo.
Crítica: El somni de Roma: «Gladiator II» és tan espectacularment èpica que no hi cap a la pantalla; per Marta Ferrer.
El passadís
El PEN català entrega avui el Premi Veu Lliure 2024 a l’escriptora turca Pınar Selek. Exiliada a París des de 2011, és autora de diversos llibres de ficció i assaig i, dissortadament, objecte d’una ferotge persecució judicial per part del règim turc, amb una diplomàcia sempre atenta a les crisis reputacionals. Recentment, s'ha traduït al català L’olla militar turca, sobre com es fan violents els nens en aquell país. El cas és que el PEN havia acordat amb la Casa de la Generalitat a Perpinyà lliurar el premi a la seva seu, però uns dies abans de l'acte el nou delegat, Cristopher Person, va decidir cancel·lar-ho, fet que ha indignat a l'entitat que presideix Laura Huerga.
Des de Palau, però, i arran de la queixa del PEN, van assumir-ho com un malentès i van reaccionar posant-se en contacte amb l'entitat per oferir-los de nou l'espai. Però ja era tard perquè els escriptors havien traslladat l'acte a la seu d'Òmnium a la Catalunya Nord, on finalment se celebrarà aquesta tarda.
Vist i llegit
El catedràtic de Filosofia Daniel Innerarity escrivia ahir a El País un interessant article per entendre el missatge de les eleccions americanes i la fractura entre la classe política i una àmplia franja de l'electorat de la que ja en vaig escriure això el dilluns també mirant al nostre país i a Europa. Innerarity ho aborda de forma molt fonamentada: "Les solucions només arribaran compartint experiències, és a dir, emocions i raons; si, en lloc de continuar enfrontant les raons dels de dalt amb les pulsions dels de baix, aquells interpreten de forma adequada la irritació d'aquests, condició indispensable perquè els irritats puguin confiar en les intencions i capacitats de qui els representa", escriu.
El nom propi
Marcelino Martín-Blas és una de les cares de les clavegueres de l'Estat. Aquest comissari va ser cap de la poderosa unitat d'assumptes interns del Cos Nacional de Policia i va ser un dels primers que va aterrar a Catalunya per buscar (o inventar) draps bruts dels líders independentistes. Més tard, però, Martín-Blas, que era el número dos del cos, va acabar enfrontat a un altre comissari, José Luis Villarejo, i al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, que l'acabaria cessant.
Sap coses i les explica encara que mantingui que ell no tenia res a veure amb la policia patriòtica. Ahir, al Congrés dels Diputats, on va comparèixer davant la comissió de l'Operació Catalunya, va situar Fernández Díaz i Villarejo al capdavant de la trama i va admetre que l'informe fals sobre els comptes de Mas buscava que CiU no obtingués majoria absoluta al Parlament el 2012. L'Operació Catalunya està, públicament, vista per sentència i les evidències s'acumulen. Però la Justícia fa com si sentís ploure.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.