[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Fa dies que tornem a parlar de l'operació Catalunya. No perquè hi hagi grans novetats, més enllà de constatar les maniobres contra l'exfiscal en cap de Catalunya o que un veí de Jordi Sànchez l'espiava per encàrrec d'un germà seu que resultava ser un dels comissaris corruptes. Ho fem perquè veiem més proves del que ja sabíem i perquè ara, gairebé deu anys després que en comencéssim a tenir notícia, el PSOE, que havia mirat cap a una altra banda i fins i tot secundat l'estratègia de Mariano Rajoy, té interès a convertir-ho en arma llancívola contra el PP. 

El partit d'Alberto Núñez Feijóo, que continua escalfant el carrer per mirar d'escurçar la vida útil de la legislatura, s'hi posa bé: no fa propòsit d'esmena per haver usat els aparells de l'Estat contra els adversaris polítics escapant de qualsevol control democràtic, sinó que en treu pit. Ho feia fa uns dies la turbodretana presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, apel·lant al combat contra els enemics d'Espanya, i ahir era el torn del president de l'Aragó, Jorge Azcón, que feia mèrits dient que als sobiranistes "se'ls havia espiat poc". Per llogar-hi cadires. Hi ha una part de la societat espanyola que considera que l'independentisme no s'ha de confrontar democràticament sinó que n'hi ha prou amb reprimir-lo, amb la llei o al marge d'ella. La unitat d'Espanya ho pot justificar tot des d'una lògica ultranacionalista, però no se sosté des d'una lògica democràtica.

En aquest assumpte, però, cal no perdre de vista dos elements. El primer és que no només es tracta que els inspiradors, executors o col·laboradors de l'operació Catalunya (Rajoy i Fernández Díaz, comissaris, jutges i fiscals, i mitjans corruptes) ho paguin, sinó que és necessari que es prenguin les mesures perquè, en democràcia, no torni a passar.

Això és responsabilitat del govern del PSOE i de Sumar, i, a diferència de la depuració de responsabilitats penals, no dependrà del corporativisme i de les poques ganes de fer net d'una Justícia controlada amb mà de ferro pels afins al PP. Les comissions d'investigació al Congrés, que hauran de presentar conclusions, són una bona ocasió per demostrar si hi ha, amb mesures concretes, desig d'una democràcia de més qualitat o si només es volen treure a passejar les vergonyes del PP que, tal com hem vist, no en té cap. 

Hi ha un segon element, també preocupant. El govern de Sánchez, que controla el Centre Nacional d'Intel·ligència a través del ministeri de Defensa, va ordenar espiar líders independentistes, en uns casos amb el preceptiu i "argumentat" permís del jutge, i en d'altres sense demanar-lo. El cap de l'executiu se'n desentenia ahir en una entrevista a La Vanguardia i presentava el CNI com un ens autònom que té la seva agenda de "seguretat nacional" en una democràcia que titllava de "sana i forta". 

Pot ser que no en sabés res -no el deslliuraria de responsabilitat-, però no pot ser que, un cop es constata el modus operandi, no s'actuï i es vulgui passar per babau abans que per còmplice. Justificar, en plena negociació de la investidura, punxar el telèfon d'Aragonès per si està "al capdavant dels CDR", com va fer el CNI, i fer creure que el 2019 es va traslladar això al jutge per desconeixement de l'independentisme, com fan alguns des de la Moncloa, és fotre-se'n del mort i de qui el vetlla.

És evident que hi havia qui, a l'altra banda, volia tenir rocs a la faixa per empastifar de nou si calia i també disposar d'un mapa complet de què feien i com els dirigents independentistes, de les seves estratègies per refer la unitat i negociar amb l'Estat o desafiar-lo. També ho és que, des que va esclatar el cas fa gairebé dos anys, no s'han pres mesures als serveis secrets (que es regeixen per una llei de 1968 pendent de reformar) per evitar que torni a passar més enllà de rellevar la directora (que estava a punt de jubilar-se) per posar-hi la seva segona. 

Es pot ser comprensiu amb el govern espanyol, les seves urgències i l'enorme pressió a què el sotmet la dreta en tots els fronts (en la mateixa entrevista Sánchez blasmava la "fatxosfera"). ERC i Junts estan tenint més empatia del que seria recomanable amb l'executiu socialista malgrat la seva condició de víctimes. Però Sánchez no hauria de pretendre sortir tan barat davant les enormes i feridores evidències de l'operació Catalunya i el Catalangate i cal que comencin a explicar què estan disposats a canviar i quan. Entre altres coses perquè el monstre que fins ara no han volgut veure els devorarà també a ells. 
 

---

Avui no et perdis

» La cruïlla de Junts: cap a la ruptura total o camí d'un nou pedaç?; per Oriol March.

» Intrahistòria del cop de timó d'ERC: cimera a Ginebra i cuina prenadalenca; per Carme Rocamora.

» Opinió: «A la dreta només li agraden les seves manifestacions»; per Montserrat Tura.

» L'extrema dreta: ara sí, un fantasma recorre Europa; per Pep Martí.

» Entrevista a Marina Garcés: «El que ens defineix són les maneres com acollim el conflicte»; per Guillem Maneja.

» Vila Casas, un llegat enverinat; per Pep Martí.

» Per què falla tant Rodalies?; per Bernat Surroca.

» Opinió: «La trampa»; per Eduard Voltas.

» Barcelona supera els 3,5 milions de creueristes en un any (i el 2024 en poden ser més); per David Cobo.

» Opinió: «Sidecar i el biaix pessimista»; per Jordi Bianciotto.

» Entrevista a Rubén Viñuales: «És indubtable que el Hard Rock és un projecte sostenible i amb valor afegit»; per Joan Serra Carné i Josep Maria Llauradó Serra.

» Opinió: «Ens han robat la fórmula»; per Clara Tena.

» El bicitúnel de Collserola: una utopia cada vegada més possible; per Anna Mira.

» Des de la llotja: Xavi, l’anunci esperat; perAdrià Soldevila.

» Entrevista @Rafuel55: «No soc el millor, però cuino millor que molts cuiners»; per Irene Montagut.

» Garlem! El Llengut i altres jocs i joguines; per Míriam Martín Lloret.
 

---

 El passadís

L'independentisme mira a Escòcia i al Quebec, però també als Balcans a l'hora de buscar solucions negociades al conflicte amb l'Estat. Avui, dues figures rellevants de la diplomàcia d'aquell racó d'Europa visiten el nostre país. Són Vesna Pusic, que va negociar entrada de Croàcia a la UE i que rebrà el Memorial Ramon Trias Fargas. Va ser candidata a secretària general de Nacions Unides fa uns anys. També Miodrag Vlahovic, el ministre d'Exteriors que va negociar el referèndum d’autodeterminació de Montenegro i el seu posterior i ràpid reconeixement internacional. Els ha convidat el Consell Català el Moviment Europeu que presideix l'exdiputat de CiU Jordi Xuclà i debatran al Parlament sobre l'ampliació de la UE i les eleccions europees de juny. Valdrà la pena escoltar-los, també fora de micro. 

Vist i llegit

Intens derbi barceloní ahir a la tarda i futbol de barri en vena pels amants d'aquest esport. Els graciencs de l'Europa van guanyar 2 a 3 al Narcís Sala al Sant Andreu. Si voleu saber més del futbol modest, regional i de base del nostre país, que mou centenars de milers de persones cada cap de setmana, us aconsello els quatre documentals de la sèrie Futbol modest al 3Cat. El primer d'ells, precisament, recrea l'ambient del derbi Europa-Sant Andreu de la primera volta, en aquest cas al Nou Sardenya. Són dirigits per Albert Pons Cabanes i ajuden a reconciliar-se amb aquest esport.     

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1981 dimitia "irrevocablement" Adolfo Suárez, el fins aleshores president del govern espanyol. L'home triat pel rei Joan Carles I per fer els canvis que demanaven una majoria d'espanyols i passar, a priori sense traumes, de la dictadura a un sistema democràtic, deixava el càrrec, cremat per més de cinc anys a la Moncloa i per les divisions del seu partit, la UCD. Leopoldo Calvo Sotelo va ser l'escollit per prendre'n el relleu en una sessió d'investidura que estaria marcada per l'intent de cop d'estat del 23-F, del qual encara no s'han aclarit aspectes com la implicació del mateix rei gràcies a la llei de secrets oficials de 1968. Aquí podeu recuperar el discurs de renúncia d'un ensorrat Suárez que va emetre TVE, qui després va provar de sobreviure políticament amb el CDS.

 L'aniversari

El 29 de gener de 1985, avui fa 39 anys, va néixer a Barcelona el jugador de bàsquet Marc Gasol, germà de Pau. Marc Gasol va començar al Barça i va jugar al primer equip del club entre 2003 i 2006. El pivot va passar al Bàsquet Girona, on va estar-se fins que el 2008 va fer el pas a l'NBA. Va aterrar als Memphis Grizzlies, que també va ser on va triomfar el seu germà uns anys abans, des d'on ha estat escollit millor pivot i integrant de l'All-Star en diverses ocasions. Va passar pels Toronto Raptors i per Los Angeles Lakers i ara és president del Bàsquet Girona, on també va jugar fins la passada temporada. Amb, Espanya Marc Gasol ha guanyat un Mundial i dos europeus. Així van explicar a l'InfoK quan va aconseguir el campionat de l'NBA amb els Raptors.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l