Explica el nostre subdirector Oriol March en la seva anàlisi d'avui que aquesta és una Diada sense horitzó. I té raó encara que us pugui doldre a més d'un lector. A hores d'ara ja sabeu que la nostra feina no és explicar-vos allò que voleu escoltar sinó fer-vos arribar, amb rigor i honestedat, com són i com veiem les coses. Des del 2012, no només ens havíem acostumat al fet que aquest fos un dia de mobilitzacions massives i fins i tot festives sinó que també eren dies que tenien un sentit, un objectiu. Primer era fer la independència i després per clamar contra la repressió. L'independentisme hi és, però està desunit (això no és nou) i també acusa desmobilització fruit del desencís pels anhels no assolits.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

L'apatia, especialment significativa entre el jovent, ha passat del carrer a les urnes amb la pèrdua del Govern. El nou escenari no és falaguer per a l'independentisme, amb Salvador Illa prometent al seu "centrat" discurs institucional esprémer l'autonomia però no anar més enllà i la manca d'alternativa sobiranista en un context global i local advers per moure fronteres o canviar règims. Però les raons polítiques i materials que, després de la sentència del Constitucional contra l'Estatut el 2010 que es paga en temes com la llengua o el finançament, van constatar l'esgotament del marc autonòmic i que Catalunya no hi aconseguiria mai sadollar l'ambició nacional majoritària mantenen una vigència plena, gairebé esplendorosa. I no només les qüestions d'identitat, com ara la llengua, ahir de nou atacada a les aules per uns jutges amb vocació de pedagogs.

També semblen encara lluny de resoldre's els grans assumptes competencials pendents, que van ser un dels arguments per impugnar l'autonomisme fa una dècada. El finançament just, la millora d'infraestructures clau com Rodalies, la necessitat de gestionar competències rellevants com la immigració, o tancar definitivament la carpeta de la repressió són qüestions que avancen amb menys ambició de la projectada o amb massa lentitud i incògnites. Això és així malgrat l'escenari polític favorable a Madrid amb un govern que afirma estar disposat a jugar a favor de Catalunya, un PSC amb més incidència i poder institucional que mai, i els partits independentistes en una posició clau per la governabilitat de l'Estat.

I el carrer, la mobilització, i la persistència i vigilància de la ciutadania, són clau per fer avançar les coses, per posar-les de nou en contradicció o per donar full de ruta a qui no en té. Tot plegat per aconseguir situar Catalunya en un escenari on passin coses (no necessàriament idèntiques a les viscudes) que facin del nostre un país més lliure, més pròsper i més just minimitzant la incidència de les formacions que abracen discursos d'odi.

A la independència, com a qualsevol altre objectiu polític, no s'hi arribarà ni per dreceres, ni amb jugades mestres, ni de la mà de bruixots. Això ja va quedar clar el 2017, quan les majories escasses es van sumar al més que constatat joc brut dels aparells de l'Estat i a la mala gestió de les expectatives dels independentistes. Es farà picant pedra arreu i sempre, sumant més voluntats, i amb més camàlics d'efecte multiplicador.  

Avui no et perdis

• Anàlisi: Una altra Diada sense horitzó; per Oriol March.
• Crònica: «Ens agraden els perdedors»: Toni Soler explica per què Catalunya no és una potència mundial; per Pep Martí i Vallverdú.
• Entrevista a Aleix Sarri: «La Catalunya d'abans del 1714 era un país d'una modernitat extraordinària»; per Pep Martí i Vallverdú.
• La pinça de Junts amb PP i Vox fa naufragar la reducció de la jornada laboral; per Sara Escalera.
• Entrevista a Joan Casulleras (K-ZU): «Amb els punxadiscos la connexió entre música urbana i català no s’ha donat; jo ho intento»; per Àngela Reyes i Fernàndez.

El passadís

La sentència del TSJC contra la llei per blindar el català a l'escola va agafar tothom fora de joc. Plataforma per la Llengua es va activar amb una roda de premsa amb l'ANC per anunciar que recorrerien contra la decisió del tribunal. Però el president de l'entitat no hi podia ser. "És a quiròfan", deia un dels compareixents a un altre sobre el president de l'entitat. Però no l'operaven pas. Òscar Escuder combina de forma altruista l'activisme lingüístic amb la seva feina de metge i ahir, malgrat que l'hora era greu, feia torn de tarda.

Vist i llegit

La Revuelta, el programa de l'humorista David Broncano, s'ha consolidat com un dels grans èxits de TVE en aquesta nova etapa marcada per la intenció política. Altres programes vinculats a l'actualitat i el debat polític també els estan funcionant en un context marcat per la polarització a Espanya. Però no a tothom li agrada, és clar. Aquesta setmana us vam explicar l'enfrontament entre Xabier Fortes i Cayetana Álvarez de Toledo i dimarts va ser intens l'intercanvi entre la periodista Mariló Montero, ex de TVE i molt crítica amb Pedro Sánchez, i Broncano per l'orientació de la televisió pública i d'alguns dels seus periodistes. Aquí ho podeu recuperar, i també un acarament entre la periodista i un espectador per si les actituds decents tenen o no color polític.   

La cançó

Brams és un dels grups que ha marcat la meva generació. Per sort, el grup que lidera l'imprescindible Francesc Ribera Titot encara ens regala alguna actuació. Aquest estiu se'ls ha pogut escoltar a Berga i al Perifèria Cultural. En un dia com avui, i en l'actual context, crec que és avinent un dels seus clàssics, Sóc d'un país. Perquè sí, perquè som d'un país i som del món i no ha de ser necessari demanar permís.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]