[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Fa anys que les dades d'execució pressupostària i de despesa territorialitzada de l'Estat a Catalunya ja no escandalitzen. Plou sobre mullat (i sobre un Estatut incomplet) i el govern del PSOE i Sumar no pot o no vol invertir aquesta tendència que afecta, sense distincions, el benestar de tots els ciutadans de Catalunya i el dinamisme econòmic. Ja sigui perquè hi ha ministeris, com el de Transports, que "sobrepressuposten" segons expliquen a la Moncloa (ves per on, només passa a Catalunya), o perquè són incompetents o incapaços per invertir el que toca on toca. Ahir vam publicar en primícia dades vergonyoses: en tot el primer semestre de l'any passat Adif (la gestora de la infraestructura ferroviària i de Rodalies) només va gastar el 8,7% del pressupostat durant l'any. En el mateix període l'Estat només havia invertit el 16,3% del global previst a Catalunya. No sembla que en el segon semestre es rectifiqués gaire la tendència.

Les comparacions sempre són odioses i no sempre són necessàries, però en aquest cas són il·lustratives: en el mateix període, a la Comunitat de Madrid s'hi havia invertit ja el 52,7% del previst. La "sobreexecució" a Madrid DF és a l'ordre del dia malgrat les queixes i llàgrimes de la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, abonada al discurs contra el suposat "privilegi" català que contraposa a la "discriminació" a la seva regió.

Les dades són especialment oportunes ateses les dues negociacions que hi ha a la vista: la dels pressupostos generals de l'Estat de 2024, i la del nou model de finançament autonòmic. En aquests àmbits, els partits catalans, també els de vincle estatal, tenen davant un repte gegantí i inexcusable: no haurien de continuar refugiats en les excuses, la debilitat i la inacció.

L'acord de l'amnistia és imminent (s'hauria de cristal·litzar demà a la comissió de Justícia del Congrés) i tant Junts com ERC ja preparen la negociació pressupostària amb els socialistes i Sumar. És cert que el pacte entorn la llei que ha de passar pàgina de la repressió pràcticament obliga els postconvergents a facilitar l'aprovació dels pressupostos a Sánchez, que ha de fer oblidar el cas Koldo i la patacada a Galícia. També ho és que els republicans tenen poc marge després de garantir-se els vots de Salvador Illa als comptes de Pere Aragonès. Però les dades que es van coneixent els obliguen a ser exigents. El que es pressuposta s'ha d'executar. I si no s'executa, que es transfereixin els diners. La situació de la xarxa de Rodalies, víctima d'anys de desinversió i mala gestió, implica, per exemple, perdre cada any milions d'hores de treball, de classe, de descans o d'oci. La ciutadania no s'ho mereix. 

L'altra carpeta és la del dèficit fiscal, que és de 22.000 milions d'euros anuals. Una anomalia que conviu amb les exigències del PSC i els comuns al Govern perquè inverteixi més en infraestructures contra la sequera, en educació, en habitatge protegit, en salaris públics, en ajuts a la pagesia per incorporar joves o en gestió forestal. En aquest context, les seves demandes, venint de qui governa a Madrid, transiten cap al cinisme. Ells tenen l'oportunitat de donar una bona notícia als catalans, als que els voten i als que no, en forma d'un finançament més just (l'actual incompleix l'Estatut). Un sistema que, per principi de realitat, haurà de ser singular o no serà: ara per ara és impensable un nou finançament comú i això al govern espanyol ho admeten amb la boca petita. Algunes autonomies del PP són beneficiàries de l'actual sistema i Alberto Núñez Feijóo no té cap intenció (i cap incentiu) de segellar un gran acord amb Sánchez en aquesta matèria.

Illa defensa un finançament multilateral, com ha estat fins ara. Però és evident que si no hi ha perspectives de tenir-lo (l'actual sistema pactat pel tripartit i el govern Zapatero ja fa 10 anys -10!- que s'havia de revisar) s'haurà d'assumir que Catalunya en necessita amb urgència un de bilateral i singular. Ni ell, que aspira a presidir el país, ni el seu partit se n'haurien de desentendre com han fet amb els incompliments pressupostaris de l'Estat. En aquest sentit, és una bona iniciativa —que aviat hauria d'acompanyar la imprescindible proposta del Govern amb concrecions— la demanda del món econòmic català (patronals, cambres i economistes) d'un finançament federal o en la línia del pacte fiscal. 

L'ofec català, per la via d'un finançament injust o dels incompliments pressupostaris, equival a la manca de recursos per a serveis socials, infraestructures o inversió transformadora en sectors econòmics clau. S'ha d'acabar. I sortir del pou obliga a córrer riscos polítics i a ser exigents. Tant a qui té capacitat d'incidència a Madrid com a qui governa l'Estat o pot pressionar des de les elits econòmiques. 
 

---

Avui no et perdis

» Govern i elit econòmica activen la «joint venture» pel finançament i les inversions; per Oriol March i Pep Martí.

» Adif només va executar un 8,7% de les inversions a Catalunya el primer semestre del 2023; per Oriol March.

» La Moncloa ja dona per feta l'amnistia: «L'acord està molt a prop»; per Pep Martí.

» El Govern veu perillar els pressupostos després de l'esmena a la totalitat dels comuns.

» La pagesia denuncia al Parlament l’abandonament polític: «La nostra fi serà la vostra fam»; per Carme Rocamora.

» El quart espai independentista pren forma... per separat; per Bernat Surroca.

» Enquesta | Quina de les opcions del quart espai té més opcions d'entrar al Parlament?

» Opinió: «Equitat menstrual»; per Alessandra Palomar.

» Perfil: Insensible als abusos i contrari a l'amnistia: així és Luis Argüello, el nou cap dels bisbes; per Pep Martí.

» El veïnat del Raval es rearma contra una ampliació del Macba que els treu espai públic; per David Cobo.

» Opinió: «La confiança és culpa teva»; per Joan Foguet.

» Crítica: «Dune: Part Two»: he vist renéixer el cinema; per Marta Ferrer.
 

---

 El passadís

Nou fitxatge a la Fundació Pasqual Maragall, dedicada a la investigació contra l'alzheimer. Si fa un any, després que Junts deixés el Govern, el fins aleshores conseller de Salut, Josep Maria Argimon, es va incorporar al capdavant de l'àrea de recerca de la Fundació, ara ha estat el torn de Laia Ortiz. Qui fou portaveu d'ICV al Parlament, diputada al Congrés i tinent d'alcalde de Barcelona el primer mandat d'Ada Colau va deixar la política activa el 2019. Fins ara ha estat responsable d'acció social i comunitària a l'Ajuntament del Prat, governat pels ecosocialistes. Ara Ortiz, que continua políticament activa malgrat haver abandonat la vida institucional, serà la responsable d'acció social de la fundació creada per l'expresident Maragall.     

Vist i llegit

La decisió del diari El País de prescindir del filòsof i polemista Fernando Savater, després d'un seguit de desavinences paral·leles a la brusca deriva conservadora de qui havia estat referent del pensament il·lustrat espanyol, encara porta cua. Ja feia anys que Savater s'havia enrocat en una actitud cada cop més identificada amb posicions dretanes amanides d'atacs personals. Fa uns dies, l'escriptor i filòsof Santiago Alba Rico s'acomiadava d'ell en un article que no té pèrdua i que no volia que passés per alt: "Adeu a Savater". Alba hi explica que Savater i ell mai han anat alhora, ja que fa 30 anys, quan el filòsof era un pensador d'idees llibertàries cada cop més socialdemòcrata, ell pregonava un marxisme que ara revisaria. "Jo he canviat per acostar-me una mica —amb menys talent i enginy— al que ell va ser a Ética para Amador. Ell ha canviat per assemblar-se a Ayuso i Giorgia Meloni", etziba.  Alba assenyala que "una intel·ligència sense pensament acaba devorada per la vellesa i el narcisisme" i es pregunta retòricament "si Savater ha perdut el nord, com no l'han de perdre els Milei, Trump, Ayuso, Meloni, Netanyahu i tots els seus milions de votants?". 

 L'efemèride

El futbol, procedent d'Anglaterra, es va introduir a l'Estat a finals del segle XIX. El Barça es va fundar el 29 de novembre de 1899. Dos anys i mig després, el 6 de març de 1902, avui fa 121 anys, es va constituir oficialment el Madrid Foot Ball Club, el Reial Madrid. Els fundadors i primers presidents, paradoxalment, van ser dos germans catalans —Joan i Carles Padrós—, de Barcelona i establerts a la capital espanyola. La primera junta va establir l'uniforme: samarreta i pantalons blancs, mitges i gorra blaves i una banda morada a l'escut. Dos mesos després de la seva fundació va debutar en competició i va derrotar per 3-1 el que seria l'etern rival, el Barça, en la primera edició de la Copa del Rei. El club té un palmarès impressionant, amb 14 Copes d'Europa. Aquí expliquen, edulcoradament, la seva història.

 L'aniversari

No ens movem del món del futbol perquè un 6 de març de 1959 naixia a Alcoi, al País Valencià, Francisco José Carrasco Hidalgo, conegut com el Lobo Carrasco. Va debutar al primer equip del Barça el 1979 i s'hi va estar fins al 1989, quan va passar al Sochaux francès. Carrasco va ser una icona del Barça dels 80, va guanyar una Lliga i protagonitzar grans moments per a la història de club com els fitxatges de Maradona i Schuster com a jugadors i de Cruyff com a entrenador. Per a la història del Barça quedarà la seva imatge el 1979 aguantant la pilota al córner gairebé tres minuts a la final de la Recopa a Basilea contra el Fortuna de Düsseldorf. I també una fotografia més lletja, la del motí de l'Hespèria de 1988, quan els jugadors es van rebel·lar contra la directiva de Josep Lluís Núñez per temes econòmics. Va ser l'argument per fer net. Ara fa de comentarista.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l