[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Llogar un pis a Barcelona ja val de mitjana 1.171 euros al mes. Al conjunt de Catalunya, el preu se situa en 848 euros. Són dades del passat desembre. I el salari mínim interprofessional se situa en 1.134 euros al mes si és en 14 pagues, i en 1.323 si és en 12. Sempre bruts, és clar. El salari mitjà d'un treballador a Catalunya era el 2021, l'últim amb dades oficials, de 28.000 euros bruts. Una xifra que es veia reduïda a 13.200 euros en el cas dels menors de 25 anys. Les dades són, com sempre, fredes. Però a qui no ho hagi patit directament o en el seu entorn el pot ajudar a entendre la dimensió del drama de l'habitatge.

El problema, en ciutats com Barcelona, és multicausal i té a veure amb les dificultats per construir, la manca d'inversió pública, l'arribada d'expats i nòmades digitals amb sous superiors als nostres, la gentrificació dels barris pels efectes del turisme, els salaris baixos… Hi ha molts factors que compliquen comprar o llogar i les solucions no apareixen o són del tot insuficients. L'habitatge és un dret reconegut a la Constitució (article 47), però aquest és també una propietat privada (article 33) amb què es pot especular -tot i que està formalment prohibit- i que es pot acumular sense límits. Les penalitzacions als qui ho fan, com els grans tenidors, són mínimes i la regulació és pràcticament simbòlica. La legislació no ha resolt la col·lisió entre els dos articles del text constitucional.

Avui, el govern espanyol aprovarà una línia de 2.500 milions d'euros de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) destinada a pagar l'entrada de la compra d'una casa per a joves i famílies amb fills a càrrec. Són mesures que, com l'ajut per lloguer als joves, acaben sent parcials i poden provocar un efecte no desitjat en forma d'encariment de l'habitatge. Des de l'esquerra ja hi havia qui criticava a Sánchez que només afavorirà els bancs, que l'any passat ja van fer l'agost gràcies a l'augment dels tipus d'interès de les hipoteques. De fet, recordaven que aquesta mesura ha estat inflacionista a altres països on s'ha aplicat com el Regne Unit, Canadà o Austràlia. 

L'anunci del president espanyol coincideix amb una notícia d'aquelles que genera "desafecció" a cabassos i que fa uns dies us avançava David Cobo: el govern català i l'espanyol no són capaços de desbloquejar la regulació dels lloguers que havia d'entrar en vigor aquest febrer i que fa mesos que negocien. Les acusacions són creuades i la part catalana en culpa el ministeri, del PSOE, de no facilitar la creació l'índex de referència que estableixi un preu màxim i optar per un ventall que pot fer menys ambiciosa la proposta del Govern, que ja va veure com els seus intents de regulació acabaven al Tribunal Constitucional (TC). Costa d'entendre que un executiu on, a banda del PSOE, hi ha Sumar (i els comuns) no sigui més sensible a aquesta situació només perquè Catalunya no vagi per la seva banda en aquest àmbit. Més encara quan, mentre va estar vigent, la regulació dels lloguers -que també reclama el PSC a Barcelona- va contenir els preus a Catalunya, segons van constatar diversos informes.

Regular els preus, igual que injectar 2.500 milions o obligar els promotors a fer un 30% d'habitatge públic (una idea de l'exalcaldessa Ada Colau que no va acabar de funcionar i que l'actual batlle, Jaume Collboni, té coll avall derogar) són mesures que, si es prenen inconnexament i sense ordre ni concert, tenen efectes simbòlics o fins i tot contradictoris. Cap administració ho resoldrà sola (que ho preguntin a Colau, que prometia donar-li la volta quan va arribar a l'alcaldia el 2015), calen complicitats i ser més transparent sobre on es vol arribar. Més enllà del lament que fonamenta la dificultat de l'accés a l'habitatge, és imprescindible un consens sobre si en aquest assumpte ha de prevaldre el mercat i una determinada idea de com es gestiona la propietat privada o, per contra, som davant d'un bé públic que ha d'estar sotmès a una intervenció contundent. 
 

---

Avui no et perdis

» Què amaga el «tot se sabrà» de Puigdemont?; per Oriol March.

» Opinió: «Ressituar els poders de l'Estat»; per Carme Vidalhuguet.

» Totes les conseqüències al PP després de l'incendi per l'indult «condicionat»; per Pep Martí.

» Opinió: «La bombolla madrilenya»; per Josep Huguet.

» El PSC i comuns alenteixen la negociació dels pressupostos; per Bernat Surroca i Carme Rocamora.

» La tala d'arbres morts per la sequera arriba a les portes de Barcelona; per Arnau Urgell i Vidal.

» Les pluges no fan ni pessigolles a la sequera; per Arnau Urgell i Vidal.

» La veu de Nació: «Trump i nosaltres, els europeus»; per Pep Martí i Vallverdú.

» Entrevista a Pau Cusí: «Em tocaria els collons que li fotin l'etiqueta de llibre fet per algú que fa tuits»; per Víctor Rodrigo.

» El Barça, en crisi: Laporta enfurismat a la llotja i moviments a la cúpula per fer un gir de timó.
 

---

 El passadís

La crisi del Barça ha passat de la gespa als despatxos. Un Joan Laporta tirant canapès a la llotja mentre Deco carrega contra el "mètode" en una entrevista a un mitjà portuguès han incrementat la inestabilitat al club. Tots els detalls es miren amb lupa i el tècnic del Barça B no va estar precisament fi. Mentre el caos regnava a can Barça, Rafa Márquez (o més aviat l'encarregat de portar-li les xarxes socials) publicava un tuit fent publicitat sobre una casa d'apostes i la Superbowl. "Avui li posem pausa a l'esfèric, perquè l'ovalat serà el protagonista", deia la publicació del mexicà hores després d'una nova decepció del Barça que pràcticament l'acomiada de la Lliga. La cosa està per arrencar a córrer.

Vist i llegit

Hayib Bukele és un dels dirigents més representatius dels nous líders autoritaris i populistes que proliferen a l'escena internacional. Acaba de ser reelegit -gràcies al control dels ressorts del poder i una oposició sotmesa- per una majoria aclaparadora a El Salvador, un país torturat per dècades de dictadures, guerra civil i en els darrers temps per uns governs elegits que no n'han sabut resoldre els problemes. Aquest és la base que explica l'èxit polític d'aquest governant. Provinent del Front Farabundo Martí d'Alliberament Nacional (FMLN), fa anys en fou expulsat i va començar la seva carrera pròpia amb un estil personalista. Un tema que l'ha fet popular és la seva batalla despietada contra les bandes, que havien fet d'El Salvador un dels territoris més perillosos del món.

El periodista d'El País Juan Diego Quesada va publicar fa uns dies un reportatge espectacular sobre la principal presó de la república, titulat Dins de l'Alcatraz de Bukele. Quesada va poder entrar al Centre de Confinament per Terrorisme, un establiment nou on els presos són sotmesos a un règim brutal, emmanillats de peus i mans, vigilats per policies armats amb el rostre cobert, i on només tenen dret a sortir de la cel·la 30 minuts al dia. L'autor defineix el centre com "un forat negre, un no lloc etern fred i fred". Un indret d'on, segons el director de la presó, "és impossible escapar". 

 L'efemèride

Tal dia com avui del 1999, fa exactament 25 anys, moria, a Vilafranca del Penedès i d'un infart després d'un concert, el cantant i actor Carles Sabater. El seu gran èxit li havia arribat amb el grup Sau, que va crear amb el guitarrista, pianista i amic seu Pep Sala i Joan Capdevila. Va esdevenir una icona del rock català dels 90, juntament amb altres grups com Sopa de Cabra, Els Pets o Sangtraït. La trajectòria de Sau es va veure estroncada amb la mort sobtada del cantant amb 37 anys. El seu llegat, però, ens ha deixat temes com El tren de mitjanit, Boig per tu o Envia'm un àngel, que podeu recordar en aquest concert al Palau d'Esports de Barcelona el 1993. Acaba d'aparèixer Cor trencat, la biografia novel·lada del cantant que ha escrit el periodista Pep Blay. De Sabater i el seu llibre en va parlar ell mateix aquest cap de setmana a Catalunya Ràdio. 

 L'aniversari

D'una estrella de la música del país a una altra. Aquest cop, però, i per sort, encara entre nosaltres. El 13 de febrer de 1973, avui fa 51 anys, va nàixer a Barcelona el cantant de música flamenca Miguel Poveda, un dels més coneguts dins i fora de Catalunya. Poveda és badaloní i fa dos anys va rebre el títol de fill predilecte de la ciutat, que se suma als premis nacionals de música que ha rebut tant aquí com a l'Estat. El seu és un cas peculiar perquè ni és andalús ni ho són els seus pares. Entre els seus treballs n'hi ha un en català, Desglaç, que es va editar el 2005 i on interpreta versos de Jacint Verdaguer, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal o Sebastià Alzamora. El podeu escoltar aquí cantant Final, de Joan Brossa.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l