Bernat Sellés (Lles de Cerdanya, 2003) va créixer envoltat de neu. El seu poble és a set quilòmetres d'unes pistes i quan era petit va veure com el seu pare obria una estació d'esquí i la seva mare creava un club d'esquí. Amb aquests precedents, no és d'estranyar que la trajectòria vital l'hagi acabat portant fins als esports d'hivern. Però la realitat ha superat les expectatives, i el jove s'ha convertit en un dels millors esquiadors de fons del món. Ara, té l'oportunitat de demostrar-ho en el seu debut en uns Jocs Olímpics d'hivern.
Com els afrontes?
Aniré a gaudir perquè és una bogeria d'experiència. Tampoc em motivo a dir que puc fer medalla, perquè s'ha de ser molt realista. Ara mateix no estic per guanyar uns Jocs. Encara no porto ni un any i mig a l'elit de l'esquí de fons i hi ha gent que en porta quasi vint.
És una competició especial.
És molt diferent de la resta, perquè que vas representant el Comitè Olímpic. A banda, tot el que envolta els Jocs és molt gran i hi ha unes infraestructures brutals i competidors molt forts. L'any passat vam anar al Mundial Absolut d'Esquí i hi havia 150.000 persones mirant-nos, més gent que en un Camp Nou. Però aquí no ens adonem de la magnitud d'aquests esdeveniments.
A Catalunya els esports d'hivern interessen relativament poc.
No hi ha la mateixa inversió que en la resta d'esports, tampoc hi ha hagut mai els mateixos resultats, però tot plegat és una bola que es va fent gran. Si no s'ensenya, ni s'explica, ni s'inverteix, els resultats són més difícils d'aconseguir. No en tinc ni idea, però jo crec que el pressupost de qualsevol federació és més gran que el de la Federació Espanyola d'Esports d'Hivern. No crec que sigui impossible que deixi de ser un esport desconegut, però és veritat que falta molta ajuda de les institucions.
Però, en canvi, fins a onze catalans participen en els Jocs.
Sí, dintre de la Federació Espanyola els catalans predominen a la plantilla. Ens coneixem més o menys entre tots. De fet, els companys d'esquí de fons que anem als Jocs som tres catalans i vivim junts gairebé fa quatre o cinc anys.
Com va començar tot plegat?
Fent una extraescolar, amb els cosins i els amics del poble, teníem les pistes a deu minuts del poble. Com podria ser jugar a futbol per un nen de ciutat. Ho feia perquè m'agradava, no pensava a dedicar-m'hi. Amb catorze-quinze anys quasi tots vam acabar a la Federació Catalana d'Esquí i jo fa tres anys a l'espanyola. Amb ells he anat renovant any a any, em subvencionen i tinc entrenadors i preparadors físics. Anem per Europa entrenant i competint.
Quan t'adones que pots arribar lluny?
Fa dos anys vaig fer un clic mental i físic. Va entrar un entrenador nou a la federació i vam començar a pujar moltíssim el nivell. De cop em vaig adonar que a la primera cursa de temporada havia gairebé complert un criteri dels Jocs. Llavors vaig dir, ostres, doncs potser sí que el meu objectiu principal ha de ser aquest.
Com funcionen els criteris?
La Federació Espanyola va establir tres criteris esportius -vinculats als resultats obtinguts en diverses competicions- per triar qui anava als Jocs. Jo vaig complir els tres i vaig passar a ser seleccionable. A partir d'aquí, la federació m'ha elegit com a representant.
- Bernat Sellés, durant una prova.
- Cedida
Però va haver-hi un moment en què va trontollar tot.
El març de l'any passat vaig caure i se'm va sortir l'espatlla. Vaig estar un mes fent-me proves i parlant amb els metges de la federació per si m'havia d'operar o no. Si no ho feia potser arribava en millor forma als Jocs, però si se'm tornava a sortir a l'octubre no hagués pogut participar als Jocs.
Vas arriscar?
Vaig operar-me, fent que les possibilitats que se'm torni a sortir siguin molt baixes. L'operació ha fet que comenci a entrenar dos mesos més tard que els meus companys. A les primeres curses tenia por d'apretar i posar la mateixa força d'abans, però després de molt treball de fisioteràpia i sessions al gimnàs crec que ja estic en la línia per poder arribar molt fort als Jocs.
A tot això, tu ets esquiador de fons.
Sí, als Jocs participaré en la modalitat d'esprint -1,2 quilòmetres- i a la de deu quilòmetres. Competeixo individualment i es mesura el temps en què cada esquiador fa el recorregut per separat, sortint amb quinze segons de diferència. Els trenta millors temps passen el primer tall, i en bateries de sis persones van avançant rondes fins a arribar a la final, on els sis més ràpids fan una cursa tots a l'hora. El meu objectiu és fer un dels trenta millors temps i un bon paper als quarts de final d'ambdues disciplines.
Ja t'hi dediques íntegrament?
Estudio INEF a la Seu d'Urgell. Encara no puc viure de l'esquí, però crec que pròximament podré. En canvi, quasi tots els esportistes participants en els Jocs s'hi dediquen.
Per què ets l'excepció?
A Catalunya és un esport molt minoritari, però arreu del món ho veu un munt de gent. A Noruega, per exemple, hi ha més fitxes tècniques d'esquí que de futbol. Aquí, com no hi ha aquesta fama i no és conegut, és més difícil que et patrocinin marques i t'hi guanyis la vida.
Per acabar, per què creus que la gent ha de mirar els Jocs d'Hivern?
Perquè és un esdeveniment que segurament no estan gens acostumats a veure i no saben ni de què es fan les competicions, però hi ha coses superincreïbles. Per exemple els salts amb l'snowboard o una modalitat en què van esquiant amb una escopeta. Això no crec que ho puguis veure en altres esports.
