I és que Catalunya ja fa deu cites olímpiques consecutives que no marxa d’uns Jocs sense botí. Des de la medalla de plata de Pere Millet en la classe 470 de vela com a tripulant d’Antonio Gorostegui a Mont-real 1976, en tots els Jocs ha tingut representació catalana en un dels tres esglaons del podi. A més l’or de Joel González va allargar una ratxa ininterrompuda de com a mínim un campió olímpic català des de Barcelona 1992.
El camí dels esportistes del Principat als Jocs Olímpics, però no ha estat sempre tan prolífic com ara. En les sis primeres edicions dels Jocs Moderns, Catalunya havia marxat amb les mans buides. A Anvers 1920 va arribar el primer èxit. Els futbolistes Josep Samitier, Ricard Zamora i Agustí Sancho, que formaven part de la selecció espanyola, van guanyar la plata. En un esport individual, no va ser fins a Los Angeles 1932 quan el regatista Santi Amat es va penjar el bronze en la modalitat de monopatí de vela.
EL PALMARÈS CATALÀ: DEU ANYS SEGUITS DE MEDALLES
El primer campió olímpic català
Del bronze d’Amat a una nova medalla olímpica van haver de passar 28 anys. A Roma 1960, la selecció espanyola d’hoquei herba masculina, amb deu catalans a les seves files, va aconseguir un nou bronze. A Mont-real 1976 Millet va obtenir la plata. Quatre anys després a Moscou 1980, Miquel Noguer com a tripulant d’Alejandro Abascal es va convertir en el primer campió olímpic català. Noguer va assolir l’or en la modalitat de Flying Dutchman de Vela. De Rússia també va arribar la primera medalla d’atletisme amb la plata de Jordi Llopart en els 50 quilòmetres marxa.
A Los Angeles 1984, la selecció espanyola de bàsquet, amb Margall i Solozábal, es va alçar amb la plata. A Seül 1988, el nedador Sergi López va aconseguir un històric bronze en els 200 metres braça i en tennis, la parella de dobles formada per Emilio Sánchez Vicario i Sergi Casal es va emportar la plata.
A Barcelona 1992 va tenir lloc l’explosió definitiva de l’esport olímpic català amb tretze medalles. El marxador Dani Plaza i el regatista Josep Maria Van der Plogg es van proclamar campions olímpics, el tennista Jordi Arrese es va penjar una plata o en el salt de perxa, Javier García Chico, va guanyar contra tot pronòstic, la medalla de bronze.
Va ser en els Jocs de la capital catalana on l’esport femení va aconseguir les seves primeres medalles. Natàlia Via-Dufresne va ser la pionera i es va endur la plata en la prova de vela de la classe Europa. Unes hores després, Arantxa Sánchez Vicario es va assegurar el bronze classificant-se per a les semifinals de tennis. A més Eli Margall, Núria Olivé, Anna Maiques i Cèlia Corres de l’equip d’hoquei herba femení espanyol es van convertir en les primeres campiones olímpiques catalanes.
A Atlanta 1996 la regatista Begoña Via Dufesne, fent tàndem amb Theresa Zabell, es va proclamar campiona olímpica en la modalitat de 470. En esports d’equip, el waterpolo masculí i la gimnàstica rítmica, amb presència catalana, també van pujar al graó més alt del podi. Altres medalles van ser les plates dels tennistes, Arantxa Sánchez Vicario i Sergi Bruguera o el bronze del marxador Valentí Massana.
A Sydney 2000, els ors del gimnasta Gervasi Deferr en salts i de Joan Llaneras, un mallorquí resident a la Garrotxa, en la prova de puntuació de ciclisme en pista, van ser les més destacades. El bronze de la marxadora Maria Vasco en els 20 quilòmetres marxa va ser l’únic metall femení.
A Atenes 2004, el ciclisme es va convertir en la principal font de medalles. La plata de Joan Antoni Hermida en ciclisme de muntanya, les plates de Joan Llaneras i Josep Antoni Escudero més el bronze de Sergi Escobar i de l’equip de persecució en ciclisme en pista van completar un botí de cinc medalles. Gervasi Deferr va repetir com a campió olímpic i Xavi Bosma va guanyar la plata de vòlei platja amb Pablo Herrera. A més Natalia Via Dufresne va aconseguir la seva segona plata olímpica al costat de Sandra Azón, i la genet Beatriu Ferrer Salat es va emportar una plata i un bronze.
A Pequín 2008, Joan Llaneres es va emportar un nou or i el piragüista Saúl Craviotto es va estrenar com a campió olímpic al costat de Carlos Pérez Rial en la modalitat K2-500. En aquests Jocs també l’equip de natació sincronitzada liderat per Gemma Mengual va assolir les seves dues primeres medalles de plata.
60 medalles olímpiques individuals
Londres 2012 va incrementar el nombre de medalles de l’esport olímpic català fins a 60 o 143 si comptem individualment les medalles per equips. Joan Llaneras, amb dos ors i dues plates, és l’esportista català amb més èxits. A Rio 2016, Saúl Craviotto, amb un or i una plata, tindrà l’oportunitat d’igualar, o fins i tot superar, Gervasi Deferr, que va aconseguir dos ors i una plata. En dones, Andrea Fuentes, amb tres plates i un bronze, és la catalana més guardonada. Mireia Belmonte, amb dos plates, la segueix de ben a prop i té opcions de superar-la. A Brasil, la collita de medalles catalanes promet créixer encara més.
